29 D'ABRIL DE 2012
Diumenge 29
d’abril. Ha eixit un dia excel·lent: clar, límpid i amb una temperatura
adequada. Una jornada idònia per realitzar la marxa a la serra d’Ador. Els
margegrossers arribem de forma complidora al lloc establert: la Cooperativa de
Gandia. Després de les corresponents salutacions, marxem cap a Ador. A l’eixida
del poble ens esperen un altre grup de caminats. Som bona colla, potser estem
pel voltant de 100 persones que desitgem conèixer aquest indret, tan pròxim i
tan desconegut. Aparquem els cotxes pel camí del Collado, baix d’una fastigosa
furgada en la muntanya que en anys anteriors l’obsessió urbanística va deixar.
Tots preparats, indiquem els trets generals del trajecte que desenvoluparem i
tot seguit presentem Vicent Mahiques
Roig, historiador, gran coneixedor del terreny que trepitjarem, qui ens explica
la importància del paratge que visitarem i l’ús d’aquestes terres des de
l’època romana.
Iniciem la
plàcida caminada i, al cap d’uns pocs minuts, entrem a la vall de la Plana. Sorprèn
els vianants descobrir aquest lloc
cultivat de tarongers i envoltat de pins. Magnífica vista.
Aviat, però, a la vora d’uns generosos pins, menem cap al Piló Ventura a través d’un camí que travessa bancals de cítrics escalonats.
Els símptomes d’abandonament són evidents, miratge d’un esplendor desaparegut. Malgrat la temperatura agradable, el suau pendent comença a calfar el cos.
Però és poca cosa, i de seguida agafem una pista forestal, bordejada de pins joves, que es transforma en poca estona en una senda que ens condueix al lloc d’esmorzar: un replanell pròdig que ens dona la benvinguda amb la música dels ocells. El lloc és fullós, amb una verdor luxuriant. Els entrepans, la fruita, les ametles i altres fruits són devorats amb fruïció. És moment de raonar, mentre assaborim l’essencial mistela, marca de la casa.
Aviat, però, a la vora d’uns generosos pins, menem cap al Piló Ventura a través d’un camí que travessa bancals de cítrics escalonats.
Els símptomes d’abandonament són evidents, miratge d’un esplendor desaparegut. Malgrat la temperatura agradable, el suau pendent comença a calfar el cos.
Però és poca cosa, i de seguida agafem una pista forestal, bordejada de pins joves, que es transforma en poca estona en una senda que ens condueix al lloc d’esmorzar: un replanell pròdig que ens dona la benvinguda amb la música dels ocells. El lloc és fullós, amb una verdor luxuriant. Els entrepans, la fruita, les ametles i altres fruits són devorats amb fruïció. És moment de raonar, mentre assaborim l’essencial mistela, marca de la casa.
Acabem la menja
i ens fem la imprescindible fotografia. Parlem dels nous reptes que ens esperen
i reprenem la marxa. Molt prompte ens endinsem en un bosc espès, on l’exuberant
vegetació no deixa passar la llum del sol.
Sembla que hem viatjat pel túnel del temps a l’època Juràssica, amatents a l’aparició, en qualsevol moment, d’un oblidadís dinosaure. Anem en compte per un senderol que davalla per un sòl relliscós. Ens trobem amb una solsida de roques: les Pedres Campana. Diu la tradició que si les colpegem amb un còdols, reprodueixen el so de les campenes. I ho comprovem. Després d’escoltar aquesta música celestial, arribem a la font de l’ Assester. El nostre mestre de cerimònies ens parla de la seua etimologia i importància, però també de fets luctuosos durant la Guerra Civil.
Una mica més tard, tornem a la civilització. Un camí asfaltat recorre un paisatge on, de nou, reapareixen els tarongers. El bufó castell de Palma es divisa superb esperant la nostra visita. I aquesta no es fa esperar.
De seguida ens trobem al peus del seu tossal i iniciem l’ascensió entre una densa pineda que oculta el sol. Amb un ritme constant, vencem sense dificultats la rampa que ens duu a les parets de la fortalesa. Allí iniciem una nova aventura, pròpia quasi d’experts escaladors: subjectes amb les nostres fèrries mans, ens ajudem d’una corda per superar la darrera dificultat.
Una vegada dalt, ens extasiem en contemplar el majestuós paisatge: el Convent de Sant Jeroni, el Mondúver, la Falconera, la mar, el Gelibre, la Cuta, el Montgó, els pobles del Vernissa... Amb aquest marc incomparable, reapareix la veu del nostre guia, el qual ens parla d’aquesta fortalesa islàmica, de la seua conquesta, dels repobladors de les pròximes contrades, de genealogia...d’història.
Sembla que hem viatjat pel túnel del temps a l’època Juràssica, amatents a l’aparició, en qualsevol moment, d’un oblidadís dinosaure. Anem en compte per un senderol que davalla per un sòl relliscós. Ens trobem amb una solsida de roques: les Pedres Campana. Diu la tradició que si les colpegem amb un còdols, reprodueixen el so de les campenes. I ho comprovem. Després d’escoltar aquesta música celestial, arribem a la font de l’ Assester. El nostre mestre de cerimònies ens parla de la seua etimologia i importància, però també de fets luctuosos durant la Guerra Civil.
Una mica més tard, tornem a la civilització. Un camí asfaltat recorre un paisatge on, de nou, reapareixen els tarongers. El bufó castell de Palma es divisa superb esperant la nostra visita. I aquesta no es fa esperar.
De seguida ens trobem al peus del seu tossal i iniciem l’ascensió entre una densa pineda que oculta el sol. Amb un ritme constant, vencem sense dificultats la rampa que ens duu a les parets de la fortalesa. Allí iniciem una nova aventura, pròpia quasi d’experts escaladors: subjectes amb les nostres fèrries mans, ens ajudem d’una corda per superar la darrera dificultat.
Una vegada dalt, ens extasiem en contemplar el majestuós paisatge: el Convent de Sant Jeroni, el Mondúver, la Falconera, la mar, el Gelibre, la Cuta, el Montgó, els pobles del Vernissa... Amb aquest marc incomparable, reapareix la veu del nostre guia, el qual ens parla d’aquesta fortalesa islàmica, de la seua conquesta, dels repobladors de les pròximes contrades, de genealogia...d’història.
Minuts més tard
baixem pel mateix lloc, amb precaució, fins arribar de nou al camí asfaltat i
penetrar , de nou, pel túnel del temps
en un espai propi del món de la ciència ficció: el Terrer.
Aquest paratge
d’aspecte lunar ens mena al poble d’ Ador. Ara, en aquest darrer tram de
l’excursió, la ruta és transforma en urbana. Els cotxes ens esperen per,
ràpidament, dirigir-nos al restaurant Mont Corona. Mentre mengem un suculent
arròs del senyoret, contemplem la preciosa vista des d’aquest balcó de la
Safor. Excels final d’aquesta increïble ruta.
PRÒXIMA MARXA: 20 DE MAIG. VARIANT DE LA RUTA DELS 8 POBLES: DE BENISSIVÀ A ALPATRÓ.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada