dilluns, 25 de febrer del 2013

ELS CONTES DEL MARGE GROS ( II )



DIARI DEL PARADÍS(II)

El País de Marge Gros ja tenia la seua llegenda. La por els havia conduït a viure reclosos  en un petit territori protegit, pensaven ells, per aquella barrera que els resguardava de perills desconeguts. Ara, però, havien descobert que, en realitat, allò que anomenaven Marge Gros no havien sigut més que  els barrots d’una presó que els havia impedit conèixer el món, ampli i meravellós, que els envoltava.
D’aquesta manera s’encetava una etapa on tots els relats tenien com a objectiu redescobrir allò que fins aleshores havia sigut tabú: el món exterior. Així mateix, sempre tenien com a referent el lloc que anaven a visitar.

El segon, per tant,  es va titular A la descoberta de l’entorn. I començava així:

Menystenint les pors, els habitants del País del Marge Gros havien descobert que els temors s’havien de combatre afrontant-los de cara. L’ignot, deien, no és por. L’ignot és excitació, és inquietud, és ànsia per descobrir plaents i saboroses sensacions que esborronen el cos. Era l’hora d’obrir les portes tant de temps tancades.




La línia a seguir en la  redacció dels contes no estava  gens definida, raó per la qual aquest, dedicat a la visita al castell de Borró, barrejava els passatges narratius amb els purament històrics.
Quelcom semblant va ocórrer en el tercer, La coneixença de l’immediat, tanmateix desapareixien les citacions històriques, que ara es transformaven en insinuacions.
Redactat amb motiu de la Primera Ruta pel Marge Gros, celebrada el 29 d’agost de 2009, aquest relat és el segon que hem escollit per reproduir-lo.


LA CONEIXENÇA DE L’IMMEDIAT
SAG

Els habitants del Marge Gros havien iniciat tímidament  la recerca de territoris llunyans. Però, de què es valia si  ignoraven el més immediat?  Així decidiren conèixer cap a quins misteriosos indrets els portaria l’antiquíssim camí que vorejava el Marge Gros. Remotes llegendes parlaven de l’existència de diferents pobles alçats a la seua vora . Devien ser certes? Aquests interrogants estimulà l’afany aventurer dels més intrèpids margegrossers.
Els més vells parlaven de l’existència, cap al nord, d’un gran riu d’aigües turbulentes anomenat  riu d’Alcoi. La més absoluta desconeixença tenien, però, de la ruta del sud. Per açò aquest seria el seu objectiu. Quan aquests agosarats cavallers de fortuna iniciaren la seua peripècia, desconeixien els imponents paisatges que anaven a descobrir. Flanquejats per una banda pel protector Marge Gros i, per l’altra, per una incommensurable vegetació solcada per petits rierols, tolls i ullals, molt aviat albiraren un petit llogaret. Atemorits, foren ben rebuts pels seus afables habitants que els digueren que aquella contrada s’anomenava  l’Alqueria dels Tamarits o Guardamar. Allí sentiren parlar, bocabadats, d’ingents  històries i successos que havien passat per aquell desconegut camí. Però açò no els deturà i continuaren la marxa.
Vinyes i oliveres, moltes oliveres, els acompanyaren fins un altre paratge. L’excelsa amabilitat dels seus pobladors els reconfortà de l’esgotadora jornada. “Miramar, es diu Miramar ”, exclamaven els seus habitants en ser preguntats on estaven. Allí dialogaren sobre pirates i avantpassats vinguts de més enllà de la immensa mar, però també  els animaren a continuar la seua exploració cap al sud. I els animosos margegrossers proseguiren la marxa.
Al cap d’un temps arribaren a una cruïlla de camins. Cansats de la línia recta, trencaren cap una imponent torre que s’endevinava a la llunyania, deixant de costat el poble que més tard s’assabentarien que es deia Piles. Arribaren cap al tard. Es recolzaren en la seua pètria estructura i pujaren per tortuosos escalons fins una mena de terrassa superior. La vista era espectacular. La mar lluïa esplendorosa i incitava la imaginació dels aventurers: vaixells de diferents senyeres  la solcaven cap a  ports desconeguts. Però també despertava por, preocupació per perills desconeguts que eren capaços de vindre d’aquelles aigües tan transparents que, sorprenentment, es podien transformar en tèrboles. Retorn
I decidiren tornar. De moment en tenien prou. Sense temor,  retornaren per la vora de la mar gaudint d’un fastuós espectacle de peixos saltadors. Regnava la confiança i l’optimisme: havien aprés que els camins ajuden a conèixer i a viure.

dimecres, 20 de febrer del 2013

ENAMORATS DE LA NATURA

LA FONT DEL MONDÚVER I EL PICAIO

( QUATRE PARAULES I ALGUNA IL·LUSTRACIÓ )
Xeresa, 17 de febrer de 2013 



Mentre molts dormitaven la nit de pinyata anterior o el sopar d’un forà dia dels enamorats, nosaltres retíem homenatge i estima a la natura solcant per la falda del majestuós Mondúver. Cadascú tria les seues opcions i nosaltres vam triar aquesta. 
Des de Xeresa, pel calvari, ens vam dirigir entre xiprers orgullosos cap a la font del Mondúver. El camí era ample i senzill i, malgrat que el cel es trobava encapotat per una lleugera boirina, caminàrem per la vora d’un antic molí de gra i una curiosa bassa triangular sense que ens passara inadvertit.


 El barranc del Carritx ens servia de guia. Aviat començàrem a albirar les conseqüències del devastador incendi de 2006, comparable als efectes de l’impacte d’un meteorit, però d’origen terrestre.

Molt prompte agafàrem un sender estret que anava bordejant el barranc del Mondúver. 

Un vell autobús jeia a un costat del caminoi, sense saber explicar-nos ben bé com havia anat a parar a aqueix indret. 


 Refets de la sorpresa, la passejada continuava plaent fins arribar a la font del Mondúver,  paratge humit i verdívol, on el baladre, la falsia de pou i les falagueres sovintegen. L’aigua rajava amb temor, resultat de les minses pluges. Aquest fou el lloc escollit per fer un breu descans i esmorzar. 


Els gossos que ens acompanyaven gaudien jugant amb petits tolls d’aigua, mentre que els senderistes assaborien un temps d’esbarjo òptim per fer una mica de barret. L’àpat fou breu i, després de la sempre present mistela, mamprenguérem la pujada cap al Picaio. 


 Alguns, desconfiant de les seues forces, van preferir allargar una mica més el descans. Altres iniciaren l’ascensió a bon ritme, a l’espera d’aconseguir descobrir noves imatges per a la seua retina. 

Des del cim del Picaio poguérem divisar llunyanes i properes muntanyes, a pesar que el tèrbol dia ens va furtar la possibilitat de gaudir-ne completament. Tant si val ! 


Després d’esplainar-nos una mica, retornàrem cap al lloc on s’havien quedat els nostres companys, a la vora d’un solitari banc de fusta. 


 Ara, tots plegats, continuarem una baixada suau per la pineda dels Gorrites. El trajecte era bell i calmat, donant temps a la conversa entre els companys de ruta i algun petit accident, feliçment solucionat.


 En arribar a la pedrera de Gualde, vam percebre un sentiment colpidor. Allò ja no era obra d’un meteorit, més bé d’un potent asteroide que havia pegat un mos descomunal a la muntanya. Vam experimentar un sentiment de pena i impotència, que va augmentar en comprovar els efectes de l’erosió del sòl per l’escorrentia.

 Quant que agrada a l’ésser humà mutilar la natura! Amb coratge travessarem aquell paratge fins arribar al corrar de les Cabres. Ara la vegetació havia apaivagat el desànim. La natura tornava a manifestar-se amb la seua esplendor. 

De nou arribàvem al Xeresa pel camí del Calvari. Ara el sol començava a donar-nos la benvinguda amb uns vergonyosos rajos.
Encara vam tenir temps de visitar la font de llavar i fer una visita a l’ermita, abans de dirigir-nos a dinar. Uns a sa casa, altres al bar Musical del poble.



Mentre molts dormitaven la nit de pinyata anterior o el sopar d’un forà dia dels enamorats, nosaltres havíem retut  homenatge i estima una vegada més  a la natura i ens sentíem satisfets de la nostra tria. 

dimecres, 6 de febrer del 2013

FEBRER EN RUTA



CONVOCATÒRIA OFICIAL
LA FONT DEL MONDÚVER I EL PICAIO



LOCALITAT:                XERESA
DATA:                         17 de febrer de 2013
LLOC DE TROBADA:     Cooperativa de Gandia
HORA:                         8 del matí
DIFICULTAT:                MITJANA
DESNIVELL:                 400 metres
QUILÒMETRES:            8,600
TEMPS ESTIMAT:          4 hores
RESERVA DINAR:          margegros@gmail.com  fins   
                                        dimecres 13 de febrer.


SINOPSI DE LA RUTA

La proposta d’aquest cap de setmana és una passejada per la falda del majestuós Mondúver, de 841m. Segons Coromines, el nom prové de montem tuberem, “muntanya prominent, de bony grandiós” O si preferim altre significat,  vindria de mont i el mot àrab dauuar, és a dir, ‘muntanya redona’. 
     El paratge fou devastat per l’incendi forestal del març de 2006, que arrasà 1.900 hectàrees de bosc litoral de pi blanc. Encara en resten taques de paisatge lunar amb  els cadàvers caiguts dels, en altres temps, verds arbres. Tot i que ens acompanyaran en el nostre recorregut paga la pena conéixer el massís on serralada ibèrica i bètica conflueixen.

      
Deixem els cotxes al final del poble, prop del carrer Ravalet de la Trinitat, al final del qual hi ha l’ermita de la Santíssima Trinitat (s.XIX) i on comença el calvari de xiprers estilitzats i la nostra ruta, el PR-CV 153. Passem per davall el túnel de l’autopista i arribem en 15 minuts a la font del Molí: a mà dreta, al costat d’un antic partidor d’aigua hi ha una bassa triangular que donava aigua a un antic molí de gra i que formava part d’un sistema hidràulic musulmà que ha estat en ús fins el segle XX. 


Sempre anant al costat del barranc del Carritx, comencem a tenir serra poblada de bosc adult i verd, entre la solana i l’ombria del Molí. Seguim per la pista forestal fins arribar a un creuament. Prenem el camí de la dreta que indica Mondúver pel corral de Senent. Anem sempre per una senda estreta que ara bordeja el barranc del Mondúver. Cal estar pendent de l’aparició d’un autobús abandonat allà on menys te l’esperes. La senda es fa cada vegada més menuda i feréstega. Arribem novament a un creuament, que ens indica que en uns 20 minuts arribem a la font del Mondúver, paratge humit i verdívol, on el baladre, la falsia de pou i les falagueres sovintegen. És en aquest punt on ens detenim per agarrar forces.


     Després d’esmorzar prenem la senda costeruda que ens porta en uns 30 minuts al punt més alt del recorregut, el Picaio (a 423 metres sobre el nivell del mar), un balcó sobre Xeraco i Xeresa, amb la mar a l’est, a ponent el massís del Mondúver i al sud la Falconera, el Montgó, Segària...




     Desfem camí per la mateixa senda i en 20 minuts som a la font on hem esmorzat. Mamprenem la baixada suau per la pineda dels Gorrites, passem la pedrera de Gualde (on veiem l’erosió del sòl per la força de les escorrenties), i el corral de les Cabres,  i fem un tram del barranc ombrívol del Carritx. Ens trobem novament al creuament per on havíem començat la pujada, i, sempre recte, pel mateix racó Tabal, deixem la font del Molí, el túnel i el calvari. Ja som a Xeresa. 


     Hem completat una passejada per un lloc emblemàtic,  "punt d’orientació i referència, una talaia al mar, un sentinella", segons lletra d’una cançó de Vicent Savall. 


de
a
distància
temps
Calvari de Xeresa
Font del Molí
1000
15’
Font del Molí
Font del Mondúver
3100
50’
Font del Mondúver
El Picaio
500
30’
El Picaio
Font del Mondúver
500
20’
Font del Mondúver
Corral de les Cabres
1300
30’
Corral de les Cabres
Calvari de Xeresa
2200
40’
Total

8600
3h 5’