L’ANCESTRAL
VALL DE GALLINERA
Diumenge 27
d’octubre
Diumenge
27 d’octubre. Ens trobàvem a les acaballes del mes i la calor encara es
resistia abdicar. La nit anterior havíem entrat en l’horari d’hivern - qui ho
anava a dir! – , però tothom, negligentment, havia fet el canvi oportú en el
seu despertador per no faltar a la cita, esperada, que teníem amb la Vall de
Gallinera. La Vall de Gallinera, tantes vegades visitada i sempre plena de
sorpreses, sempre disposada a deixar-nos estupefactes.
En aquesta
ocasió havíem programat una ruta a les pintures rupestres de Benialí, al cor de
la Vall. Concentrats a la Ronda Sud de Daimús, emprenguérem la marxa cap a
Benissivà passades les 8,30 del matí. Ja feia sol i s’albirava un dia
assolellat i xafogós. El trajecte fou amable, tranquil. En arribar a la
Cooperativa de Benissivà aparcàrem els cotxes. Allí ens esperaven Juanjo Ortolà
i Vicent Morera, els nostres amfitrions, i una considerable gentada.
Aviat
iniciàrem la marxa pel camí vell que menava a Benialí. Sense adonar-nos-en , de
seguida estàvem recorrent els carrers de
la població i refrescant-nos en la bella font del poble.
Deixàrem ràpidament la localitat i ens
dirigírem cap a la Costera dels Victorinos. El riu Gallinera, sec, ens mostrava
la seua pell, íntima, solcada pels plecs i rugositats ocasionats per l’erosió de l’aigua.
El sender, lleugerament empinat, transcorria entre una tímida vegetació. No tardàrem gaire en arribar a les parets del corral del tio Alberto del Reino. Recentment restaurat, encara mantenia la seua dignitat.
A la seua vora, l’era, aquella on en temps no molt llunyans es trillava el blat conreat en aquelles aspres terres. Les restes de marges de pedra, on encara es palpava la suor, eren el resum d’una història de treball i patiment per aconseguir un pam de terra d’on extraure l’aliment per sobreviure.
El sender, lleugerament empinat, transcorria entre una tímida vegetació. No tardàrem gaire en arribar a les parets del corral del tio Alberto del Reino. Recentment restaurat, encara mantenia la seua dignitat.
A la seua vora, l’era, aquella on en temps no molt llunyans es trillava el blat conreat en aquelles aspres terres. Les restes de marges de pedra, on encara es palpava la suor, eren el resum d’una història de treball i patiment per aconseguir un pam de terra d’on extraure l’aliment per sobreviure.
I aquest
fou el lloc on decidírem esmorzar. Uns sota el sol que començava a imposar la seua
autoritat, altres arrecerats sota els escassos arbres, vam traure de les
nostres modernes coixineres la vianda. Era temps de contrastar les primeres
impressions mentre ens cruspíem els
entrepans. El gotet de mistela va ser l’avís que repreníem la marxa.
A l’era
estant, Vicent Morera ens va explicar la història geològica de la vall.
Plegaments, erosió; transformació de l’espai natural. Vegetació.
Després de
l’excel·lent narració, menàrem cap a les pintures rupestres. Una mica abans d’aplegar-hi,
la gran munió de persones que érem ens
va fer aconsellar dividir-nos en dos grups.
Mentre uns escoltàvem bocabadats Juanjo Ortolà parlar de la importància de l’abric, de les característiques dels estils macroesquemàtic, esquemàtic i llevantí; de possibles interpretacions d’aquelles ancestrals i enigmàtiques pintures, altres contemplàvem extasiats el barranc de les Basses del Racó.
Mentre uns escoltàvem bocabadats Juanjo Ortolà parlar de la importància de l’abric, de les característiques dels estils macroesquemàtic, esquemàtic i llevantí; de possibles interpretacions d’aquelles ancestrals i enigmàtiques pintures, altres contemplàvem extasiats el barranc de les Basses del Racó.
Fou
aleshores quan es va per palès l’esperit aventurer dels margegrossers i de les
margegrosseres: malgrat la dificultat del descens per l’esmentat fondal, hi
decidírem baixar, sempre amb una exquisida precaució. I tant que va valdre la pena!
Un abric que acollia un espectacular gravat, el reguer, les restes d’antics abancalaments... foren alguns dels nombrosos ingredients que oferia aquesta variant.
Un abric que acollia un espectacular gravat, el reguer, les restes d’antics abancalaments... foren alguns dels nombrosos ingredients que oferia aquesta variant.
Ràpidament
arribàrem a Benialí. Feia calor, molta calor. Estàvem assedegats, però la font del
poble ens va oferir la seua aigua fresquíssima... I no la rebutjàrem.
En eixir
de la localitat, vam prendre un senderol
a la vora del barranc de Benissivà. Caminàrem pel costat de les restes d’un
antic molí i d’un pantanet simpàtic i per damunt d’un aqüeducte cobert per la
vegetació. Ara el viarany s’havia convertit en una canalització d’aigua que
s’amagava sota una frondosa i espectacular vegetació .
Després
d’aquest breu trajecte per un paisatge quasi tropical, arribàrem a Benissivà.
Allí ens esperava el sucós dinar que tan merescudament ens havíem guanyat.
La Vall de
Gallinera, tantes vegades visitada i sempre plena de sorpreses, sempre
disposada a deixar-nos estupefactes.