dimarts, 21 de gener del 2014

RUTA OFICIAL: ELS RUNARS DEL GELIBRE

LES LLÀGRIMES DEL GELIBRE
19 de gener de 2014

Sempre ens hem refiat de la nostra intuïció. Sempre hem confiat en les nostres forces i d’un intangible providencialisme que ens acompanya i ens guia. Per tant, malgrat el desassossec que vam experimentar els  dies preliminars a la ruta als runars del Gelibre, davant els anuncis d’un oratge infernal per al cap de setmana, vam comprendre que els nostres pensaments negatius  no eren més que quimeres.
Asseguts a la taula del bar mentre fumejava la dolça flaire de les infusions de timonet i de la camamil·la, i davant el dilema que se’ns presentava, vam sentir la nítida presència dels lloctinents de Zeus i Éol que, amb el seu llenguatge críptic, ens asseguraven que no tindríem cap problema per trepitjar pels llegendaris senderols del nostre valedor Gelibre: sí, la caminada es faria diumenge!

Dissabte per la nit, una provocadora pluja torrencial ens va posar neguitosos, però la temptació va fracassar. Així que diumenge, a les 8,15 del matí acudírem a la Ronda Sud de Daimús amb un ampli somriure. De ploure, ni gota. D’aire, ni un bri. Durant el trajecte a l’Atzúbia, un juganer sol s’amagava darrere dels núvols, fent-nos l’ullet per l’encertada decisió.
En aplegar al poble, ens concentràrem davant el Centre Cultural Ausiàs March, lloc idoni per començar la ruta. Travessàrem l’antic carrer de Dalt envers el camí de les Forques. 


La ruta era planera, envoltats de tarongers que acabaven de parir els seus fruits. Però aviat el caminal s’empinà, i  aparegueren quasi d’improvís garrofers, oliveres, ametlers. El plugim de la nit anterior els havia netejat el fullam, que ara lluïa espectacularment. 


Molt prompte arribarem prop de la mítica Asmeita, tanmateix nosaltres declinàrem la seua invitació i ens dirigírem envers la imponent fortalesa de Gallinera. Trepitjàvem per un bell paratge caminant amb delicadesa, intentant fondre’ns amb la natura.  



L’obscur barranc Fondo, la silueta imponent del Gelibre i musculosa Solana Gran ens oferien un decorat cinematogràfic. Se sentia una remor, lleu, resultat de les educades converses que sorgien entre els excursionistes. Històries quasi miraculoses, com la d’aquells que, havent estat tota la setmana convalescents d’una potent grip, s’havien recuperat inopinadament amb la màgica medicina que els suposava anar  a acaronar les sacrosantes parets del Gelibre.





En arribar a l’esplanada situada al peu del Castell d’Al-Azraq, creguérem convenient esmorzar. Una baronial àguila ens contemplava mentre refèiem forces. I una màgica ambrosia ens acabà d’animar per encetar la part més extraordinària de la ruta. 





Dubtàvem en pintar amb paraules la descomunal vista que se’ns obria davant els nostres ulls, però optàrem per intentar-ho. Un estret senderol faldejava la muntanya. A la llunyania es veia clarament, malgrat els febles núvols, la vall de Pego i la Mediterrània. El Montgó, coronat per un capell, sobreeixia superbament de la mar. 



Se sentien mots que parlaven que havien aguaitat Eivissa; altres, potser hiperbòlicament, parlaven de l’illa de Mallorca i, fins i tot, de la costa africana. Miratge produït per l’èxtasi del paisatge i  el nèctar que acabàvem de beure. Molt prompte començàrem a travessar autèntics rius de pedra que, com a llàgrimes, es desprenien del Gelibre: eren els runars.


 Una catifa de margallons cobria el sòl, mentre que el sol reapareixia contundentment per acaronar-nos la cara. Despertàrem d’aquest dolç embadaliment en aplegar al pla del Miserà. 


Agafàrem una malmesa carretera de muntanya, envoltada d’oliveres i garrofers i alguna caseta aïllada, fins arribar a un autèntic balcó des d’on descobrírem una imatge de postal de l’Atzúbia. Ens deturàrem una mica per escoltar una escabrosa història que parlava de pastors, de cacics, d’assassinats. De l’ Home Mort. 









I iniciàrem el descens vertiginós envers el poble, sense deixar de visitar la font de les Mallades, quasi eixuta per la sequedat de l’hivern. Converses i contarelles diverses es produïen entre els excursionistes, mentre que uns galanxons gossets que ens acompanyaven intercanviaven mirades de complicitat, potser ,fins i tot, que es facilitaren els seus respectius watsapps per mantenir aquella relació tan íntima a la qual havien arribat.






La ruta arribava a la seua fi, però encara ens quedava un racó molt peculiar: la font de l’ Ombria, la vella font del Mortí, aquella deu d’on brollava l’aigua que durant molt de temps abastia l’ Atzúbia. I allí se’ns parlà de les ametles atzubianes o angelines, segons els autòctons, xicotetes però molt generoses.



Entre una cosa i altra travessàrem el vell barranc de Benimataix abans d’entrar en el poble pel carrer la Font. 

L’excursió havia finalitzat, el temps ens havia acompanyat i començàvem a tindre gana. El restaurant la Moleta ens esperava. 


dimecres, 8 de gener del 2014

ELS RUNARS DEL GELIBRE



CONVOCATÒRIA OFICIAL
ELS  RUNARS DEL GELIBRE
(L’ATZÚBIA)

Data:                     19  de gener de 2014
Lloc de trobada:  Ronda Sud Daimús
Hora:                      8,15 del matí
Localitat:               L’Atzúbia
Quilòmetres:       11
Temps estimat:   4  hores aprox
Desnivell:              400 m.
Dificultat:              Mitjana, amb baixada pronunciada.
Reserva dinar:      margegros@gmail.com    fins  dimecres 15 de gener a migdia.
                                
SINOPSI
En la primera ruta del 2014 tornem a donar un tomb per les terres del Gelibre, al terme de l’Atzúbia. Som a casa, recorrem sendes que ens són familiars, paisatges ben nostres que encara que en algun moment hem recorregut no deixaran de sorprendre’ns.  

Eixim, com és habitual, de la ronda Sud de Daimús. En arribar a l’Atzúbia la banda del poble ens estarà esperant i l’alcalde dirà unes paraules i anirem a buscar el punt de partida, la font al costat de l’ajuntament. Passarem pel carrer Principal ( carrer de Dalt ) a buscar l’eixida del poble on veurem el senyal del PR CV-58 en direcció al castell de Gallinera



A uns 700 metres hi ha una bifurcació: a l’esquerra pujaríem a les Asmeites (llogaret ben conegut pels amics i amigues de Marge Gros), i recte seguim a buscar el castell. 800 metres més amunt passem pel costat d’una gran bassa de reg. Seguim ascendint entre marges de pedra i tarongers que poc a poc van donant pas als arbres de secà, garrofers i oliveres.  

 Compte perquè als 1200 metres hi ha un creuament: recte aniríem novament a les Asmeites, però nosaltres ens desviem a la dreta.


Queden fins al pla del castell 1200 metres de pujada. La pista forestal es transforma en senderol i va poc a poc ascendint. 



Passarem per una caseta i ja no deixarem el caminet fins arribar al pla del castell on s’entreveu ja la vall de la Gallinera, i el cim del Montcabrer al fons. Haurem trigat una hora aproximadament des que hem eixit del poble. Aquest serà el punt en què agafarem forces, i, com no, assaborirem un glopet de mistela.  

És a partir d’ara quan comencen els nous vialets. Si abans anàvem sempre en direcció a ponent ara girem per un caminal estret, indicat amb fletxes grogues, i canvia radicalment la vista. Tindrem sempre a la dreta el majestuós Gelibre, i al davant la mar, la marjal, Pego, Segària i el Montgó. I si el dia acompanya Eivisssa ens farà l’ullet. En el trajecte abunda el margalló.



Travessarem tres o quatre rius de pedra o runars que baixen quasi verticals dels del cim de la muntanya. A la mitja hora aproximadament, o 1500 metres després d’haver deixat el castell, arribem a un caminal asfaltat que du, a la dreta, al Gelibre, i a la basseta de Benirrama (paratge també conegut per margegrossers i margegrosseres). 


Nosaltres girem a l’esquerra, en direcció a Pego. Som al pla del Miserà. Bancals de garrofers i oliveres ben cuidats ens acompanyen durant uns 15 minuts, més o menys 1000 metres fins que arribem novament a una nova cruïlla; no ens podem perdre, les indicacions són ben clares. Agarrem el caminal de l’esquerra a buscar el poble de l’Atzúbia. 



Al fons es pot entreveure Cullera, el Mondúver i la Penyalba. Ja no deixarem el camí asfaltat. 

Passarem prompte pel desviament que ens indica, a l’esquerra, les Asmeites, però nosaltres seguim tot recte. La carretera, el camí del Miserà o de les Mallades, comença a baixar i baixar i baixar, no sense abans detenir-nos a veure la font de les Mallades

El paisatge típicament mediterrani torna a oferir-nos pins, oliveres, garrofers i alguns ametlers. Poc a poc l’estilitzat campanar del poble va fent-se més i més gran. 


A les portes del poble travessem el barranc de Miquel, l’antic barranc de Benimataix, i entrem a l’Atzúbia pel carrer de la Font. Des del pla de Miserà fins a l’arribada al poble hem tardat una hora, hem fet vora 3400 metres de baixada.
La passejada al voltant de les terres del Gelibre i pel pla de Miserà ens ha ocupat al voltant de 4 hores.


NOTA DE L’EDITOR
La ruta prèvia fou efectuada el dia 2 de gener, un dia ventós, nuvolós i amb plugim que ens acompanyà durant un trajecte de la ruta. Després dels excessos de les festes, durant el trajecte els participants van anar perdent els polvorons, els torrons ( durs i blanets) i altres llepolies típiques d’aquestes dies de sobreabundància. I això es va fer notar durant la marxa, ja que alguns arribaren in extremis, amb les forces ajustades al punt de partida, com bé s’observa en la imatge: