dijous, 21 d’abril del 2016

CRÒNICA DE LA RUTA A "LAS DOS TETAS" I VIVER.



L'ÚLTIMA TRINXERA

Algímia d'Almonasir/ Alcúdia de Veo. Viver.

 17 d'abril de 2016


28 d'abril de 1938.

Un camió carregat de joves de 17 i 18 anys ix de Daimús cap a Alzira. Cadascú porta en un fardell la manta, una muda de recanvi, calcer,una cullera, un plat i una cantimplora. Els seus ulls testifiquen desconcert, por i esperança. Arran de carrer se senten sospirs i lamentacions,  apaigavats pel ronc del motor del camió que inicia la marxa. Floreixen mocadors dels pares i mares. Els més menuts corren darrere el vehicle, fins que s'esgoten. A poc a poc l'olor de gasolina és substituïda per una agradable flaire de flor de taronger. Són la quinta del biberó.



17 d'abril de 2016.
Sonen les 8 del matí. L'autobús, ple a vessar, es posa en marxa cap a la serra d'Espadà.  Dibuixem somriures camuflats sota  cares somnolentes que miren pels vidres tranquils carrers i animosos ciclistes. En arribar a València enfilem l'autovia en direcció a Requena. Moments d'aparent desconcert que obeeixen a una calculada maniobra de distracció.  Després d'una minuciosa verificació, comprovem que cap vehicle sospitós ens segueix i, aleshores, refem camí envers l'autovia mudèjar on ens desviem a l'altura de Sogorb. Molt prompte apleguem a la collada de la Nevera on ens espera la nostra discreta avançada.



Descendim de l'autocar amb el nostre material de campanya. Sota una imponent arbreda ens cruspim anhelosament l'esmorzar. Aquesta vegada no hem portat mistela, potser obeint alguna consigna secreta.  





 En acabar, presentem el nostre guia d'operacions. No és la primera vegada que Antonio Calzado ens acompanya a la recerca de paisatges bèl·lics de la Guerra d'Espanya. Amatents, sentim com el professor de la Universitat de València ens dóna una autèntica classe magistral en relatar-nos els esdeveniments ocorreguts des de l'esclat de la guerra fins el mes de juliol de 1938. Un conflicte certament avantatjós per a les tropes franquistes des del primer moment  en comptar amb  l'ajuda de la Itàlia feixista i l'Alemanya nazi, mentre que les  populars sols rebrien l'ajuda de les animoses Brigades Internacionals.  En qüestió de guerra, també existeixen  rics i pobres. 




Ens trobem abstrets davant la narració d'Antonio Calzado. Concentrats, ignorem el soroll dels cotxes que passen per la carretera. Absorts, recordem com en arribar la primavera de 1938 l'exèrcit sediciós intenta llançar l'atac final. Recuperen Terol i arriben a la Mediterrània. La zona sota control republicà queda dividida en dos. Inexplicablement, Franco decideix avançar cap a València en lloc d'atacar Catalunya. És el moment de la batalla de València. 


Una descàrrega emocional recorre els nostres cossos en assabentar-nos que ens trobem en un dels punts neuràlgics d'aquesta contesa. És ara quan recordem les lletres tremoloses d'una carta escrita per un veí nostre on es barallava amb l'ortografia i el lèxic d'una llengua que no era la seua: cuando salimos del frente de Teruel a que bagamos en al frente de Castellon...
Som, i ara ho sabem, en un dels escenaris més decisius i tràgics d'aquesta batalla: uns metres més enllà es troben las Dos Tetas. Dos petits turons separats per una estreta collada que intentem rescatar de l'oblit. 


Hem començat a caminar. Ho fem per un camí ample, terrós, lleugerament empinat. Molt prompte veiem la primera Teta. Notem un calfred instintiu. Ara apareix un sender. No hi ha cap indicació. És com si es volgués evitar recobrar la memòria d'aquest emblemàtic lloc. 






El corriol puja violentament envers el turó. El sòl és rogenc, sangonós. No ens queixem, no suem perquè recordem les paraules del nostre guia quan ens ha parlat de la línia XYZ, aquell sistema de fortificacions mòbils, sinuosos, laberíntics, ideat pel general Matallana per defensar València. Era l'última trinxera, l'última esperança de resistir les forces totalitàries.








Dones, homes, xiquets pujant veloçment per aquesta dura rampa per bastir amb les seues mans la defensa dels seus ideals aprofitant qualsevol desnivell del terreny, qualsevol rocam, qualsevol cavitat per construir un lloc inexpugnable. En arribar dalt de la primera Teta observem clarament la seua germana bessona que amb la punteta dels dits quasi la podem tocar. 




10 de juliol de 1938. Les tropes franquistes  intenten assaltar-les. Els avions bombardegen les dues posicions intentant escombrar qualsevol resistència. Els seus defensors, fonamentalment valencians, resisteixen heroicament intentant evitar que siga una nova Almansa. Durant 10 dies els atacs continuen. Combat a tota ultrança. Escomeses de l'aviació italiana, pols, trets; udols de llop que es llancen contra les tropes populars. Resistir o morir. Bassals de sang que rebleixen la terra eixuta d'estiu. Nits inacabables. Mort. 

 
El 18 de juliol falangistes, requetés i feixistes italians aconsegueixen amputar una Teta. Però aquesta mutilació no és suficient per contrarestar el coratge dels seus defensors.
Dalt comprovem les precàries defenses republicanes. Gaudim d'unes vistes impressionants de la serra d'Espadà, d'una vegetació generosa. 




Ara som nosaltres qui ataquem la Teta franquista. Trepitgem per la collada que les separa, pedregosa, i la conquistem. Comprovem la fortificació, molt ben bastida, feta de formigó. Defensa aristocràtica. És inevitable la comparació: formigó contra il·lusió. 









Reprenem la tornada cap a la collada de la Nevera. Retornem a la Teta republicana. Com en una crònica d'un corresponsal de guerra inexistent , ens fem la fotografia de grup. A les nostres esquenes un blau potent il·lumina la Teta franquista. 


La baixada és pausada, però prompte arribem al lloc on espera l'autobús. Abans de pujar-hi, anem a la Nevera que es troba al seu costat. El nostre guia ens parla del negoci de la neu i de les fortunes que es van fer al seu voltant. 








Passades les dos del migdia arribem a Viver. Tenim reservat el dinar a Casa Álvaro. Ens l'han recomanat i constatem que en absolut s'han equivocat. Mengem com si haguérem tornat del camp de batalla. De nou evoquem les paraules d'aquell veí nostre que va vindre a fer la guerra per aquestes contrades: Madre de lo que me dice de que me manda tambien orelletes pues eso de orelletes no lo arrecibido y haver si no me la mandao porque yo cuando leo la carta ade husted me decia que me mandaba torrons y anmelnas ( torrons i ametles) y pansa y algunas cosas mas pero olleretes no lo avisto y quiero que cuando rreciba esta tarjeta que me mande de comer no queria pedirlo porque se que ha usted le hace falta pero ya pueden imaginar que aqui dan mucho comer pero si me manda un cajon de comer no lo tiraria.
Una picada magnífica, uns arrossos excepcionals, unes postres esplèndides apareixen i desapareixen ràpidament mentre enraonem sobre la ruta. De com la resistència republicana va evitar la conquesta de València.





En acabar el dinar ens dirigim a la plaça de l'Ajuntament  de Viver. Són les cinc de la vesprada. La plaça és àmplia, quasi redona. Al centre una font fa de rotonda. Les construccions són bastants semblants. Línies rectes, finestres allargades, porxes. Ciutat castellana transportada a terres castellonenques. Però res és casualitat. Antonio Calzado ens parla dels durs atacs cap a aquesta població de l'Alt Palància. Avions sobrevolant i llançant la seua càrrega mortífera. Lluita de nou aferrissada. Tanmateix, èxit de les tropes republicanes en repel·lir l'atac.  Destrucció  i reconstrucció. Un model uniforme: Castella. Cultura, llengua, edificacions...



Abans de pujar a l'autobús per tornar a casa, donem infinites gràcies a Antonio Calzado per haver-nos acompanyat i ajudat a conèixer i reviure aquells moments tan tràgics. Ovació  i acontentament. 


La tornada és tranquil·la. És diumenge. Baixem de l'autobús satisfets d'haver estat a l'última trinxera, l'última oportunitat de defendre la legitimitat, de defendre la llibertat.  
                                                                                  Daimús, 22 d'abril de 2016