divendres, 10 de febrer del 2017

CRÒNICA I SINOPSI DE LA RUTA

                                                                             

PER LES TERRES DEL XÚQUER.
 ENTRE RIOLA I POLINYÀ.

(Riola i Polinyà)


LOCALITAT:            Riola
DATA:                    26 de febrer 2017
LLOC DE TROBADA:Ronda Sud ( Daimús)
HORA:                     8,15 h. del matí. Eixida 8,30 h.
DIFICULTAT:           FACILÍSSIMA
DESNIVELL:             0’0002 msnv

QUILÒMETRES:        10  aproximadament
TEMPS ESTIMAT:     4 hores

RECOMANACIONS:   Si el dia ix assolellat, bona gorra, crema protectora, ulleres de sol. El bastó sobra.  

      
SINOPSI  DE LA RUTA


Ruta circular on l’aigua serà la protagonista indiscutible, i on el paisatge ens ensenyarà construccions vinculades als recursos hídrics. Comencem. Partim de la mateixa entrada del poble. Anem a buscar el camí del Matador (quina por!)  que ens porta a la séquia Major, séquia que resseguim tot passant pel molí de Fora, punt en què creuem la CV-505 que porta a Polinyà. Seguim encara recte, paral·lels a la séquia Major fins a arribar al creuament amb el camí vell de Riola a Polinyà, també conegut amb el nom del camí Racó.









 Girem a l’esquerra i avancem tranquil·lament durant 2500 metres entre horts de tarongers, altes i esveltes palmeres i casalots de camp amb belles portalades d’accés. El riu apareix en la confluència amb la carretera CV-505, a l’entrada de Polinyà. Seguirem uns 400 metres més fins arribar a una àrea recreativa al costat del riu, lloc plàcid on esmorzarem a l’ombra d’unes moreres. 





Una vegada recuperades les poques forces que hàgem pogut perdre, retornem pel camí i quan arribem al punt de confluència amb la carretera i el camí Racó, no reprenem aquest sinó el de l’esquerra, el camí de la Mota, un camí elevat fet per l’home per a evitar les crescudes del Xúquer. Ara ens trobem amb unes vistes especials, la serra de Corbera a la nostra dreta, davant la serra de Cullera, i a tort i a dret un mar verd de tarongers.





 El riu a la nostra esquerra ha desaparegut, però s’insinua. 1500 metres després d’haver pujat a la mota ens apareix el Xúquer, que ja no abandonarem fins a Riola. Prompte veurem a l’altra riba del riu la casa del Cano Múzquiz. I  anem entre pins, canyars, tarongers. I veiem polles d’aigua que fugen atemorides en sentir la nostra presència, colls verds, corbes i altre aus. 








Però veiem també, s’ha de dir, algunes deixalles d’enderrocs tirades per algun desaprensiu. I sobre l’aigua plàstics surant! Arribats en aquest punt, ve a la ment la lletra d’una antiga cançó de la Trinca que parlava de rius i deia així: 



“Cadàvers de gallina, i llaunes de tonyina, i raspes de sardina és tot el bestiar que al riu s'hi pot trobar. Com enyorem els pescadors, ara que han tocat el dos, que de peixos si n'hi ha alguns, suren junts, ben difunts, confitats amb un suc pudent, ple d'escuma detergent i residus radioactius, papers, plàstics i preservatius. Líquids patògens, detritus càustic, fluids atòmics, bosses de plàstic. Quin femer!”.

Però siguem positius. Mirem-li la cara amable. L’horitzó és ample, el verd omnipresent. Passem per petites pinedes. I el riu va dibuixant els meandres. Ara tenim el campanar de Riola com a punt de referència, tot i que encara ens resten racons encisadors ans d’arribar-hi. Travessem la passarel·la del cano de la séquia Major i passem aviat per l’assut de Riola, presa artificial de poca altura per a elevar i mantenir el nivell de l’aigua i, així, desviar-ne una part des del cano cap a les séquies que discorren per la plana. Nova taqueta de pins arrimats a riu. 






Ja es veu al fons l’arc blau del pont que uneix Riola i Sueca. El creuem per baix. I en un altre revolt del riu apareix el nucli urbà de Riola al davant. En un tres i no res som sobre un passeig que ressegueix el Xúquer a la nostra esquerra, i el poble a la dreta. El recorregut fluvial ha acabat. 




dijous, 9 de febrer del 2017

CRÒNICA DE LA RUTA PER LES CALES DE CALP I BENISSA



PLOU SOBRE IFAC

Mai és tard perquè el que mai succeeix aparega sense avisar. Mai ens podem vanagloriar de res perquè arribarà un moment en què quelcom ens posarà al lloc on ens correspon.
8 anys de rutes i pocs ajornaments. 8 anys de caminades i  en cap moment havíem anul·lat dues convocatòries seguides. Mai ja no existeix.


Per fi. El 5 de febrer, més de dos mesos després, teníem l'oportunitat, incerta, de reprendre les caminades i encetar a cor què vols la temporada 2017. La ruta per les cales de Calp i Benissa, al confí meridional  de la Marina Alta, era la circumstància idònia i esperada per tornar a alimentar-nos i saciar-nos amb la nostra natura. Muntanya, mar, combinació que sempre és ben rebuda pels nostres amics i amigues. 



Aplegàrem a Calp sense haver d'utilitzar cap mitjà mecànic per orientar-nos. El penyal d'Ifac ens guiava i ens atreia cautelosament als seus peus. L'entrada fou brillant, espectacular, amb un sol encegador que es reflectia sobre carrers mullats.  La pluja, pretèrita, ja havia visitat la localitat. Perfecte, pensàrem, la dosi de pluja de hui ja ha acabat




Tots plegats, adequadament informats, iniciàrem la ruta per la Caleta, cloenda septentrional del passeig. I de seguida la mar. Tranquil·la, serena, esgotada després de dies de furiosa rebel·lia. Olor a salnitre. A algues expulsades i refugiades a la costa. 

Després de recórrer breument un carrer, apareixia un pulcre sender vestit amb baranes de fusta noves que fitaven la mar i resistien la pressió dels xalets per conquerir-la. No obstant això, tot era bell. Respiràvem com mai, com si haguérem deixat de fumar feia poc. Sense ànsia, caminàvem calmadament. No havíem vingut a fer quilòmetres. Ens havíem desplaçat per saciar la nostra ànima. Potser no recordàvem per on passàvem, si era la cala del Mallorquí o  la de les Bassetes, perquè tot era bellíssim. 








En aplegar a un bufó portet, discret i elegant, ens agrupàrem efímerament per fotografiar-nos amb l'imponent Ifac a les espatles. 


I continuàrem. I seguírem trepitjant el petit i turístic sender fins aplegar a una  pedrera immemorial d'on s'extreia pedra tosca a talladetes. Visió desconcertant, boja, on ens esplaiàrem una bona estona, com quan els addictes a la nicotina fumen el seu darrer cigarret.







Eufòrics, prosseguírem la marxa fins un petit parc arrecerat sota una formosa pineda. Esmorzàrem fent petits rotgles on surava la satisfacció. 








Imprevistament, mentre bevíem un saludable glopet d'herberet, el cel anà enfosquint-se. No li donàrem importància. Aviat, el vent començà a manifestar-se. Suament, evidentment, notòriament. Malgrat tot continuàrem fins la cala Fustera. Allí estant percebérem les primeres gotes. Anecdòtiques, creguérem. Però l'ocurrència tenia bons fonaments. La pluja, acompanyada de fortes ventades, ens paralitzaren. Obscuritat, interna i externa. Crisi, trasbalsament. 





La pluja i el vent havien desmantellat l'excursió obligant-nos a buscar aixopluc. I allí  decidírem retornar, claudicar de forma honrosa. Perseguits per la pluja, enganyats pel sol; abatuts pel vent, sorpresos pel granís, tots els elements de la Natura es conjugaven en present d'indicatiu. 



A ritme accelerat tornàrem cap a Calp. En aplegar, el sol havia eixit esplendorosament, rient-se després de  jugar amb nosaltres. I així ho creguérem. Ens havíem mullat, ens havíem airejat, potser constipat. Però també divertit! 

Encara tinguérem temps de visitar les Salines i contemplar ajupits els flamencs abans de dinar amb bona gana al club de tenis. 






Tornàrem a casa amb un regust agredolç. Havíem aconseguit grapejar la bellesa del paratge parcialment. Tanmateix, ja coneixíem el camí i de segur que hi tornaríem sense la companyia de la volguda i estimada pluja. 

Daimús, 9 de febrer de 2017