dimecres, 16 d’abril del 2014

CRÒNICA DE LA RUTA AL PORTET DE SANT DÍDAC




INFORME CONFIDENCIAL DE LA RUTA AL PORTET DE SANT DÍDAC (XÀTIVA)
Diumenge 13 d’abril de 2014



Havia estat preparada escrupolosament. Tres expedicions diferents havien sigut necessàries per dissenyar la ruta a la llegendària Saetabis perquè res hi fallara. Però, malgrat diverses anàlisis rigoroses per evitar qualsevol contrarietat, no se n’adonaren que aquesta tenia un punt feble: tot el pes requeia en una sola persona. I l’hecatombe es produí el dia de la vigília, quan una traïdorenca malaltia deixà desarmat i abatut el cap de l’expedició.   

Privats de la seua presència, decapitada l’organització,  no podien fer marxa enrere i decidiren dur-la endavant: era l’hora dels gregaris.


 
♦♦♦

Cooperativa de Gandia, 7,45 del matí. A poc a poc arriben els parroquians de la confraria de Marge Gros. Dia preciós, tòpicament primaveral. Cares de son, tanmateix impacients per gaudir d’una ruta prometedora. Menys dels habituals, no sembla preocupar-los i inicien la marxa cap a Xàtiva. El viatge és relaxat, calmat, reposat. Estacionen els cotxes prop del Jardí del Bes. El sol els besoteja els rostres. Inopinadament observen com una colla de margegrossers  vinguts de tots els racons de la Safor i la Marina els hi està esperant.  Exultació, joia, alegrança. Formen un batalló pacífic a la recerca de la bellesa xativina. 



Recorren el bell passeig i passen per la generosa Font dels 25 Dolls cap als afores de la població. En arribar a un carreró, una petita tanca sembla barrar-los el pas. Però la superen i, de cop i volta, viatgen en el temps. Ara caminen al peus de la vella muralla de la ciutat mentre creuen sentir els estremidors trons dels canons francesos situats a l’ermita Vella. Ara són als peus de l’ermita de sant Josep i observen, estupefactes, com el rei Jaume I entra a l’antiga ciutat àrab. Es troben trasbalsats de tanta bellesa i història condensats en uns pocs metres. Una invisible força els convida a continuar fins la imponent ermita de sant Feliu. Sota la seua admirada porxada caminen silenciosament envers la nevera. 





Envoltada d’oliveres, encara perceben la frescor de la neu de la serra Mariola zelosament guardada. De sobte comencen a aparèixer els primers mals presagis: Les càmeres de l’organització comencen a fallar: unes es queden sense bateria, altres funcionen intermitentment.  



No obstant això, continuen la marxa i ixen per la porta de ponent i apleguen al barri de la Bola. Després de recórrer un tram de carrer, es desvien per una camí terrós que aviat es transforma en una senda. Saben que estan trepitjant història; coneixen que estan transitant, com les antigues legions , per una calçada romana que encara manté fragmentàriament el seu paviment. És preciosa, és plaent, és el passat als seus peus. Lleugerament empinada, no se’ls va fer difícil arribar al portet de Bixquert, lloc on estableixen un imaginat campament per reposar forces. Allí trauen les seues viandes i s’alimenten mentre gaudeixen de la vista del Benicadell i l’Estret de les Aigües. 







Una deliciosa mistela anuncia la fi  de la folgança.  Continuen avançant per l’antiga calçada, ara molt còmoda, fins que arriben a un desconcertant i immens bancal de tarongers situat al bell mig de la muntanya. La penya de Sant Dídac, impotent, ja s’aguaita. 





Però, per arribar-hi, han de fer front a l’última dificultat de la ruta: la seua ascensió. Una àmplia pista forestal, costeruda, els hi condueix. El sol, ara vigorós, els va fer suar de valent fins arribar a una petita esplanada emparada per un robust pi. Moment de fer un recés i contemplar una contundent vista de la Costera i la Ribera. 





Mentre uns s’emmirallen amb el rocam de sant Dídac, altres comencen a baixar cap a Xàtiva. El grup comença a disgregar-se i s’enceta la setmana de passió dels conductors de l’expedició. A l’igual que un got de vidre es fragmenta en mil trossets quan es trenca, la colla es  fracciona en petits conjunts. Els guies es troben desconcertats, intentant recompondre les unitats disperses. Però els és  impossible evitar la desbandada. Alguns tenen sort de poder visitar el darrer objectiu de l’excursió, els enterraments islàmics. Altres es conformen observant les roques esllavissades arran del terratrèmol del segle XVIII.  I els guies es flagel·len !





A la fi, cadascú pel seu camí, es troben dins de la ciutat de Xàtiva incorporant-se momentàniament a la processó dels rams que s’hi celebra.
Esgotats, arriben al lloc on han aparcat els cotxes i marxen cap a Llocnou de Sant Jeroni a dinar.
Temps hi haurà per reflexionar. Temps hi haurà per demanar disculpes de la desorganització final.
  


dimecres, 2 d’abril del 2014

SINOPSI RUTA AL PORTET DE SANT DÍDAC




EL PORTET DE SANT DÍDAC
XÀTIVA
Data:                     13  d’abril de 2014
Lloc de trobada:  Cooperativa de Gandia
Hora:                      7,45 del matí
Localitat:               Xàtiva
Quilòmetres:       11 aprox.
Temps estimat:   4,30 hores aprox.
Desnivell:              320 m.
Dificultat:              Baixa plus.
Reserva dinar:      margegros@gmail.com    fins  dimarts 8 d’abril.

SINOPSI
¿Qui no ha pujat mai al castell de Xàtiva, qui no ha vist el quadre de Felip V cap per avall, o no ha passejat pel senyorial carrer Montcada? Qui no ha anat a la fira d’Agost de Xàtiva? Tots tenim alguna imatge de la ciutat dels papes Borja. Però en la proposta de Marge Gros del mes d’abril travessarem Xàtiva entre la ciutat i el castell. El nostre objectiu ara és ben bé un altre: els portets de Bixquert i de sant Dídac. Ajornarem la ciutat històrica per a una ruta urbana.   

Eixirem des de la cooperativa de Gandia. Per la CV-610 entrarem a Xàtiva i deixarem els cotxes a l’entrada, a l’avinguda Pintor Juan Francés Gandia, poc abans d’arribar a la plaça de bous, la cúpula de la qual es veu a mesura que ens hi acostem. Passarem pel Jardí del Bes  i la Font dels vint-i-cinc Dolls


Pujarem pel carrer Sant Pasqual i quasi al final, a la dreta, entre dues cases s’obri un caminal de sorra que ens du a una de les portes de llevant del recinte emmurallat. Cal girar la vista, el Calvari Vell  se’ns mostra tot altiu fent ziga-zaga. Anirem paral·lels a la muralla, en direcció a ponent, l’alt del castell a l’esquerra, a la dreta les teulades de la ciutat, i la Seu sobresortint majestuosa. Al poc veurem l’ermita de Sant Josep, entre garrofers i xiprers. 


Mig amagat entre vegetació mediterrània a la seua esquerra queda el Montsant, antic recinte monacal, i que recents troballes el relacionen amb el cenobi de Simat de la Valldigna. Creuarem el camí que puja al castell; passarem al costat  de les restes de l’estructura d’un edifici islàmic i arribarem immediatament a l’ermita de Sant Feliu, una de les joies arquitectòniques de la ciutat papal. Un senderol serpentejant ens portarà a una nevera, cava o pou de neu, del segle XVIII, encara amb la seua volta de rajola, on els xativins acumulaven la neu que carretejaven des de la Mariola.





 I tot seguit tenim al davant la boca de la cova dels Coloms, balma convertida en santuari de la Mare de Déu de Fàtima. Travessarem la porta de ponent de les muralles i baixarem a un barri de recent urbanització, la zona de la Bola. Haurem fet des de la font fins ací uns 1500 metres. Cal desviar-se a l’esquerra, sempre cap a ponent, pel carrer Vernissa. A uns 500 metres, en el segon desviament que s’obri a l’esquerra comença el vertader objectiu de la nostra ruta, els portets de Bixquert i de la Penya de Sant Dídac.




Des del desviament fins al primer portet hi ha vora 700 metres d’ascens suau. Comencem a pujar per una antiga calçada romana, alguns trams de la qual encara veurem empedrats. Passarem per un aljub excavat en la muntanya. Si observem a mesura que anem ascendint veurem unes grans roques disperses, són esllavissades de la muntanya quan al segle XVIII hi hagué un fort terratrèmol que sacsejà la Costera. Seguirem pujant per la zona d’ombria de la serra de Vernissa. En arribar al portet de Bixquert (a 240 m.s.n.m.) tenim una nova vista, la de la cara sud del castell, del Benicadell i de l’Estret de les Aigües (ruta que Marge Gros ja ha tingut el plaer de patejar).






La senda comença a descendir molt suaument en direcció oest, ara per la cara de la solana. Deixarem alguns desviaments que s’obrin a l’esquerra i que ens portarien a la zona de Bixquert. Després d’algunes taques de bosc de pins anirem fent camí a la dreta d’un gran bancal de tarongers que acaba en unes casetes de camp. Haurem recorregut uns 3300 metres des del portet de Bixquert.  La Penya de Sant Dídac ja la tenim a la vista. Començarem ara a pujar per una pista. Després d’una ascensió d’uns quinze minuts, i un poc pesada, arribarem al segon portet, el portet de Sant Dídac, a 320 m.s.n.m.. A mà esquerra hi ha una mina de caolit amb un reixat barrant-nos el pas. Seguirem un poc més per buscar una esplanada on podrem contemplar les vistes: el port de l’Olleria i  l’interior de la Costera, part de la Ribera Alta i el pantà de Tous. 


 



Desfarem camí i al poc trobarem, a la mà esquerra, la senda que, poc a poc va baixant la serra, ara novament per la cara d’ombria. Novetlé el tenim a l’esquerra i Xàtiva al fons, estem descendint en direcció a llevant. Poc abans d’arribar novament al carrer de la zona de la Bola, ens espera l’última sorpresa de la ruta: uns enterraments d’època islàmica a la roca. Des del portet de la Penya de Sant Dídac fins ací hem recorregut vora 3000 metres.






Ja no ens queda més que travessar novament Xàtiva: carrers carregats d’història, de maulets, de socarrats, de convents i cases senyorials, de mil i una fonts. Però això ho deixarem, com hem dit, per a una altra ruta urbana.