COMENTARI  PREPARATÒRIA DE LA VARIANT DE LA RUTA DELS 8 POBLES 

BENISSIVÀ-ALPATRÓ-BENISSIVÀ

De menuts, a tots ens agradava col·leccionar cromos  sobre els temes més diversos. Era divertit i prou. Nosaltres, des de fa uns anys, hem encetat un album que consisteix a completar-lo amb el major nombre de paratges visitats, pròxims i llunyans. A hores d’ara ja comença a fer goig. Però ens queden tants  a completar! Per això hui diumenge 6 de maig de 2012 ens hem mudat, hem anat al quiosc i n’hem adquirit un altre: el de la Ruta dels 8 Pobles de la Vall de Gallinera. 

Plovia quan ens hem alçat, però devia ser aquesta pluja primaveral que, al cap d’una estona, deixa pas a un radiant sol. Així ho creiem i no hem dubtat en fer la preliminar de la variant de la Ruta del 8 Pobles de la Vall de Gallinera. A les 8 del matí, doncs, dos solitaris margegrossers ens hem dirigit cap a l’ Atzúbia. Allí, a les portes de la Vall Gallinera, hem pres un cafenet, mentre ens n’adonàvem que el sol ja havia fet acte de presència. La humitat donava un caire especial a la vegetació, invitant-nos a què l’acaronàrem.  

Abans d’arribar a Benissivà, ens hem desviat a la dreta a l’ altura de la Cooperativa d’aquest lloc, on hem deixat el cotxe en un ampli aparcament. Silenci. Hem entrat al poble pel costat de l’ església, on el color blau d’algunes cases prenia un aspecte encisador  i, de seguida, hem vist els indicadors de la ruta. 

Sols calia seguir-los. Així hem passejat pel poble, hem pujat a Benitaia i hem tornat a baixar a la carretera per l’altura del llavador. Durant una bona estona hem estat jugant a conillet amagar amb la carretera: ara la creuàvem, ara la deixàvem, ara la tornàvem a trepitjar. Atònits espectadors d’aquest joc estaven el mític Gelibre i la màgica Penya Foradada. I ens hem endinsat per caminals i senders, on petits rierols s’enfrontaven en un combat desigual amb les soles de les nostres robustes sabates. Els cireres mostraven esplendorosos els seus fruits, ja quasi madurs, preludi d’unes setmanes d’intens treball per part dels camperols de la vall. 

Però també eren sorpresos espectadors del nostre caminar ametlers, figueres, pins i algun desconcertat taronger. Hem passat per la vora de la piscina de la vall. No hi havia una ànima, a diferència del bullici dels mesos d’estiu. I aviat hem arribat a La Carroja i ens hem dirigit cap a la font de Baix. Allí, un home amb un carretó poava aigua i, després, ens ha acompanyat una estona. En el curt trajecte parlem d’aigua, de pluges, sempre generoses en aquest petit paradís. Arribem de nou a l’omnipresent carretera, la travessem amb compte i a agafem un costerut camí asfaltat, tal vegada l’única dificultat d’aquest esplèndid recorregut. Hem notat com petites gotes de suor  suraven del nostre cos. Però de seguida som a la font d’en Pere, i ens desviem una mica per beure de les seues aigües cristal·lines. Satisfets, reprenem la marxa fins arribar a un viarany que mena a un altre camí. 

Descobrim Alpatró, orgullós, amb el seu imponent campanar. Mentre davallem, detectem com els bancals continuen amorosidament treballats, com ocorre durant quasi tota la caminada. 

El temps, quasi sobtadament, ha canviat. Amenaçadors núvols, ben negres, amenacen una imminent pluja, però nosaltres seguim fins arribar a una altra font: la font Vella d’ Alpatró, situada sota una espessa xopada. El trajecte cap al poble és curt i planer, a més molt agradable pels fornits marges de pedra que marquen la fita del camí. En entrar-hi, esmorzem davall uns xiprers i al costat d’una creu de terme. Un lleuger plugim comença a mullar el sòl. 

Una dona, que se’ns dubte ve de casa un veí, ens saluda. I li preguntem per una enorme penyal blanquinós, el nom del qual ignorem. Ella dubta: Pinyol Gros, Penyal Gros. Tant s’hi val. Rossegat i engolit el frugal esmorzar, continuem envers el poble. No plou. El sol surt de nou, de forma intolerable per damunt de l’obscura nuvolada. Veiem a la nostra esquerra un edifici dedicat al malaurat Joan Pellicer. Tremolem d’emoció en ser partícips dels camins que va xafar aquest amant de la natura. 

Ja dins del poble, omplim les ampolles d’aigua a la font, al costat de l’església. Perpetrats amb abundant recurs hídric, marxem cap al Raval, d’on naix un sender que res té a veure amb la Ruta dels 8 Pobles. La baixada és magnífica, trepitjant un paviment de lloses de pedra. A l’esquerra uns peculiars abrics s’alcen sobre el riu Gallinera. Prompte som al seu llit, reblert de còdols que semblen enormes terrossos de sucre. Una amical carrasca ens saluda i ens indica el rumb a seguir a través d’un caminoi que nosaltres, educadament, fem servir. D’aspecte humil, va transformant-se en un endreçat vial que, galantment, ens porta a l’Espai Natural de la Garriga. Aquesta zona recreativa ofereix al visitant còmode repòs, mentre s’albira Alpatró. Ràpidament, en un revolt del camí, torcem per l’esquerra per camí terrós que mena a una zona d’escombreries mig soterrades que intentem recórrer amb rapidesa.

El premi no es fa esperar: un descens suau i preciós ens condueix cap un barranquet tributari del riu Gallinera. Després de creuar-lo, ascendim suament cap a l’antiga era de La Carroja, perfectament identificable per l’ample espai que ocupa. Traiem el llibre de Vicent Morera i Juanjo Ortolà, La Vall de Gallinera. Per camins moriscos i mallorquins, i llegim una mica. Seguint les seues instruccions, observem el pont dels Moros, destruït, o mig acabat, qui ho sap. Ataüllem prestament La Carroja i de nou enllacem amb la Ruta dels 8 Pobles. Mentre somriem, comentem que el trajecte que hem realitzat té la forma d’un xupa-xups deformat. I xuclem un caramel que portem a la motxilla. 

En un tres i no res, som de nou a Benissivà. Després de concertar la menja del dia 20 de maig, comprovem com alguns camperols comencen a portar les primeres cireres a la Cooperativa. Complaguts, ens tornem cap al País del Marge Gros, mentre recorrem la tranquil·la carretera escoltant Postal de la vall , sentida cançó que copsa l’alè  d’aquest edèn de la Marina Alta.

PRÒXIMAMENT: 

CONVOCATÒRIA OFICIAL I SINOPSI DE LA RUTA