diumenge, 30 de novembre del 2014

CRÒNICA, BOIROSA, DE LA PUJADA AL CAVALL BERNAT



ELS HEROIS I LES HEROÏNES DEL CAVALL BERNAT

Diumenge 21 de novembre de 2014

Quan ens distanciem dels fets que han ocorregut, aquests prenen una nova dimensió, més objectiva habitualment. De vegades, però, poden adquirir una magnitud quasi mítica.

Havia sigut una setmana neguitosa. Corrien rumors sobre la ruta que els havien proposat. Deien que era dificultosa, difícil, dura; terrorífica, afirmaven els més alarmistes. No era d’estranyar, doncs, que diumenge no  va caldre que sonara el despertador. A trenc d’alba se sentia una atípica remor sobre el poble, molt semblant als trons que es produeixen els dies de potents tempestes. La realitat era que aquell xiu-xiueig  corresponia als batecs acompassats dels agosarats excursionistes que, malgrat els negres presagis, havien optat per pujar al Cavall, al Cavall Bernat des de Corbera. No hem d’ocultar que va haver qui va tenir dubtes fins última hora. Dubtes de romandre a casa, tapadet fins el nas, o d’alçar-se d’un bot i acudir al punt de trobada. Potser tot eren exageracions, potser tot un muntatge per atemorir. Tal vegada un joc, una broma. 



Al voltant de les 8 del matí, aquestes palpitacions disperses anaren concentrant-se als encontorns de les Escoles en un dia gris, sospitosament diferent als altres. Tanmateix, la incertesa començà a esclarir-se en comprovar com les margegrosseres i margegrossers no s’acovardien davant aquest nou repte, davant qualsevol obstacle.
Després d’intercanviar un grapat de paraules, amb l’ànim i la determinació ben cohesionada, marxaren cap a Corbera. En arribar al polígon d’entrada al poble, observàrem un frenètic moviment de persones entre els estrets passadissos que deixaven les parades del mercadet de diumenge.  Amb certa dificultat, poguérem aplegar al final del carrer del Calvari, als peus del magnífic castell de Corbera, on aparcàrem. En baixar dels cotxes comprovàrem, amb cara de satisfacció, s’ha de dir, que n’erem prou, bastants, molts.



Mentre ens agrupàvem harmònicament, aplegaren una colla de membres del Voluntariat Mediambiental de Corbera, l’autèntica guàrdia pretoriana de l’excursió, els qual anaven a comandar l’expedició.
Iniciàrem, d’aquesta manera, la marxa entre bancals de tarongers. Passàrem per la cova de les Ratetes i, una mica més endavant, la cova dels Frares, aixopluc dels frares en el seue trajecte envers el monestir de la Murta. Aviat ens trobàrem a l’àrea de les Fontanelles, fullós  de vegetació i amb taules i cadires per passar un excel·lent dia d’esbarjo. 


L’aturada fou mínima, la necessària per indicar-nos que havíem de tenir cura en mantenir neta aquella ruta que al Voluntariat Mediambiental tant els havia costat d’adequar. De forma preventiva, decidírem fer-nos la fotografia de grup, davant la possible contingència de produir-se baixes durant l’expedició. 




La pujada començà de forma suau i, amb una marxa constant, calculada, aplegàrem a una mena de plana, presidida per una antena en desús. Començàvem a albirar, amb certa dificultat, una vista que prometia espectacular. 










Després de reprendre camí, al cap d’una estona ensopegàrem amb una enorme paret, monumental, semblant a un gegantí abric. Fastuós ! 


La senda era ascendent, però suportable. Aplegàrem a una cruïlla. Ara es plantejà el gran repte: existia la possibilitat de realitzar una variant més accesible o, per el contrari, mamprendre la pujada definitiva al cim del Cavall. Continguérem qualsevol signe d’emoció en comprovar que totes i tots, cadascú a la seua marxa, decidiren optar per la pujada, titànica decisió.




A partir d’ara la senda es feia feixuga, fatigant i ens vam veure escortats per una acompanyant que no havia estat convidada: la boira. El ritme es va alentir, però no aturar. A penes podíem observar uns metres més enllà de la nostra vista. En tot cas, endevinar alguna figura de colors que teníem sols uns metres més endavant. Petites aturades, glops d’aigua. Cabells mullats, per la suor i per les imperceptibles gotetes que deixava la boira en els nostres fronts. Però anàvem pujant, pujant, mentre el pols s’accelerava. El darrer tram de la pujada fou interminable. Ens resultava complicat distribuir de forma eficient les nostres forces ja que no observàvem el cim, el final del trajecte. 



Quasi extenuats, la senda es va fer planera, suau. Sabíem, intuïem que el Cavall estava ahí, a tocar de mans, però no el vèiem. Quan ja començàvem a vacil·lar, de sobte, aplegàrem a una petita elevació coronada per una mena de piló: sí, era el punt geodèsic del Cavall Bernat. Sí, haviém aconseguit, no sense esforços i treball, el nostre objectiu. 


Arrecerats entre la boira poguérem descansar, esmorzar, recuperar forces. Falta ens feia. Però, en canvi, l’espessa boira ens va impedir veure l’exuberant paisatge que s’obria sota els nostres peus. No obstant això, sabérem  apreciar la bellesa, exòtica, de romandre entre núvols de cotó mentre degustàvem, potser més que mai, la suau aroma de la mistela.




La baixada fou més àgil, no més fàcil, i ràpidament aplegàrem a l’àrea recreativa de les Fontanelles. Ens alegrà contemplar com alguns membres de l’expedició baixaven amb deixalles arreplegades durant la ruta. El paisatge s’ha de gaudir, però també s’ha de protegir!



Amb un camí planer, festejant l’objectiu aconseguit, aplegàrem a les parets de la fortalesa de Corbera. Altres dia gaudiríem de la seua visita, altra jornada tornaríem a agrair al Voluntariat Mediambiental de Corbera l’ajut prestat durant la ruta i la tasca, impressionant, imponent, que estan realitzant per mantenir en perfectes condicions les sendes d’aquest magnífic paratge.

Les heroïnes i herois del Cavall Bernat tornàrem cap a casa, amb la sensació d’haver superat, i assaborit, un sensacional dia. 


dimecres, 19 de novembre del 2014

LA BANCA QUE NECESSITEM. PRESENTACIÓ.




PRESENTACIÓ I CONFERÈNCIA
Divendres 21 de novembre, a les 20 h.
Casa de Cultura de Daimús

La banca que necesitamos.
 De la crisis bancaria a la banca ética. Una alternativa socialmente responsable
a càrrec de
Joan Ramon Sanchis Palacios,
catedràtic d’Administració d’Empreses de la Universitat de València i director de l’ Institut Universitari d’Economia Social i Cooperativa.




Joan Ramon Sanchis Palacios ( Gandia ) és catedràtic d’Administració i Direcció d’Empreses a la Universitat de València,  director  de l’Institut Universitari d’Economia Social i Cooperativa i professor titular de la Universitat del Departament de Direcció d’ Empreses Juan José Renau Piqueras. Autors de nombrosos llibres, en l´ultim que hui presentem analitza la influència que ha tingut el comportament i l’evolució de la banca en el desencadenament de l’actual crisi  i la seua proposta d’una banca alternativa, la banca ètica, que pot contribuir a la seua superació.
La banca socialment responsable, caracteritzada per la transparència, les inversions en projectes socials i mediambientals, el caràcter democràtic i participatiu, la igualtat entre els treballadors pertanyents a les entitats, i la proximitat real, esdevé una alternativa realment interessant davant la realitat que ens ofereixen els bancs tradicionals.  Aquests es caracteritzen per tot el contrari: opacitat en les seues inversions, especulació amb elements de primera necessitat, com els aliments o l’habitatge, i  per la nul·la voluntat per tindre cura amb el territori o amb la població (inversió en armament, en empreses contaminants…).



Algunes de les seus publicacions són :
·         Sanchis Palacio, J.R., Fajardo García, G. y Campos Climent, V. (2006): Las secciones de crédito de las cooperativas agrarias de la Comunidad Valenciana. Análisis estratégico sobre su situación actual, nuevos retos y estrategias futuras.
·         Sanchis Palacio, J. R. (2006): El papel del agente de empleo y desarrollo local en la implementación de las políticas locales de empleo y en la creación de empresas en España.
Estudio empírico y análisis comparativo entre CC. AA., Colección Informes y Estudios, Serie Empleo núm. 26.
·         Sanchis, J. R., Cantarero, S. i Campos, V. (2003): El agente de desarrollo local en la creación y desarrollo de empresas.
·         Sanchis, J.R. y Camps, J. (2002): Dirección Estratégica Bancaria.
·         Sanchis, J.R. (2001): Dirección Estratégica de Empresas Cooperativas.
·         Sanchis, J.R. y Otros (2000): Manual de agentes de inserción sociolaboral.
·         Sanchis, J.R. y Ribeiro, D. (1999): Creación y Dirección de PYMEs.

dilluns, 17 de novembre del 2014

SINOPSI RUTA AL CAVALL BERNAT DES DE CORBERA



MIL CENT CINQUANTA- UNA ...


CONVOCATÒRIA OFICIAL
DE LA RUTA AL
CAVALL BERNAT
des de Corbera


LOCALITAT:                Corbera
DATA:                         23 de novembre de 2014
LLOC DE TROBADA:     Ronda Sud ( Daimús)
HORA:                         8 del matí
DIFICULTAT:                Moderadamente exigent
DESNIVELL:                 500 m aprox
QUILÒMETRES:            9,5
TEMPS ESTIMAT:          4,30 hores
INFORMACIÓ:               margegros@gmail.com     

SINOPSI DE LA RUTA

Tornem a la Ribera. Aquesta vegada pujarem a un dels cims més coneguts i visitats de la Serra de Corbera: el Cavall Bernat. Tenim diverses opcions per arribar-hi, la més coneguda, des del paratge de la Murta, però donat que ja vam estar allí i ja sabem el camí, hem volgut explorar altres indrets que ens conduiran fins els 587 metres que té d’alçada el cim del Cavall. Estem parlant del Paratge Natural de Les Fontanelles de Corbera.


Una vegada aplegats a Corbera agafarem l’Avinguda de les Fontanelles fins el final. Si trenquem a la dreta, carrer Calvari (fugirem del carrer, però no del calvari);  si trenquem a l’esquerra, el castell, allí aparcarem. A la tornada qui vulga (i puga) pot aprofitar per fer una visita.

Comencem a caminar per enfilar-nos en les Fontanelles, ara sí en el paratge i no en l’Avinguda. Senyalística recent i pintures blanques i verdes ens guiaran al llarg del recorregut, són el resultat de la bona tasca feta pel Voluntariat Mediambiental de Corbera. Ben prompte ens informen que a la nostra dreta, a la paret de la muntanya, s’hi troba la Cova de les Ratetes, ratetes penades, però hem de continuar pujant (millor, a més estan protegides, així i tot un bon manoll d’ alls mai farà de sobra). Després de les rates penades, arribem a la Cova del Frare, més que cova un abric, on conten que el frares camins del Monestir de la Murta paraven a descansar. De seguida arribem a la zona de les Fontanelles, frondosa en vegetació i amb taules i cadires per poder passar un bon dia a la muntanya, però hem de continuar caminat, encara que aprofitarem per fer reagrupament. 

Observarem una fusta indicativa: a la nostra dreta, la de la Font del Senill, que és cap on anirem;  cap a la nostra esquerra, el Manantial de Fontanelles, per on tornarem i, això sí, totes dues fonts seques. Però és important veure que tenim notícies del Cavall Bernat, ja que ens indica  que estem a una hora i un quart però, que és això per a un margegrosser? Una passejada!
La senda es tota una benedicció per a purificar els pulmons:  arbres, natura i, sobretot, ... això que cal seguir les sendes blanques i verdes fins que arribarem a un xicotet pla on trobem una antena. Magnífica vista: la marjal de Cullera, Corbera i el seu castell,  l’entrada al paratge de la Murta... Però hem de continuar caminant, un poc de baixadeta, tanmateix no ens fem massa il·lusions. Ara ens trobem amb un creuament: cap a la dreta, el Racó de les Vinyes, en la Murta, cap a l’esquerra, el Pla del Pouet, que és per on hem de seguir. 

De seguida una paret monumental ens farà costat per mes de cent metres. És un pas preciós que ens recorda el típics abrics de moltes de les nostres muntanyes, però, en aquest cas, molt, molt llarg. I continuem pujant. Ben prompte, per aquelles i aquelles que s’hagen oblidat d’alguna cosa al Manantial de les Fontanelles, estaran d’enhorabona, ja que tenen camí de tornada i. en uns vint-i-cinc minuts, estaran allí mateix per recollir-la, evidentment motius suficients per deixar el Cavall Bernat per a un altre dia. Els que no hagen oblidat res, poden continuar, doncs els espera el paradís, i per això ben val continuar suant.
Comença una senda de matolls. No hi ha arbres que ens facen ombra, per tant, bon barret i endavant. 

D’immediat el senyals comencen a ser blancs i grocs. Tranquil·litat, anem bé, acabem d’enllaçar amb la PR-CV-335 que és la que puja des del paratge de la Murta. Cadascú al seu ritme, i el desnivell al ritme de tots. Estem a prop, però ens falta un últim esforç. El ens diu que manquen 45 minuts, una mitja horeta de pujada. Després, per la cresta, poc més de deu minuts i haurem arribat a l’edèn, el cim del Cavall Bernat. Allí estant observarem. a l’Est, la Serra de les Raboses de Cullera, rodejada d’infinits bancals d’arròs;  cap el Sud, el nostre estimat Montdúver, el Penyalba, Buixcarró;  més a prop, la Ratlla, les Orelles d’Ase i la Creu del Cardenal en primer lloc. Cap a l’Oest, la Serra de les Agulles i, a la seua esquena, la Barraca d’Aigües Vives i al Nord Alzira ... i a dalt, a dalt el cel, però cal baixar a pels cotxes i anar a buscar el dinar que ens l’hem guanyat i poder, així, recuperar unes mil cent cinquanta-una calories que ens hem deixat pel camí. Bon profit!

Annex. INFORMACIÓ RESERVADA
El consell de redacció d’aquest bloc ha hagut de celebrar una reunió extraordinària i urgent de la comissió d’ètica amb un punt únic en el seu ordre del dia:
Punt únic.- Els papers secrets de la prèvia.
Definitivament, per un estret resultat d’un vot a favor i cap en contra, s’ha decidit publicar en primícia mundial els papers perduts ( i recuperats miraculosament). Ací estan, jutgen vostés mateix.



dissabte, 15 de novembre del 2014

UNA HISTÒRIA DEL TURISME DE LA SAFOR



CRÒNICA DE LA CONFERÈNCIA
EL NAIXEMENT DEL TURISME LITORAL A LA SAFOR,
Realitzada per  Jesús Eduard Alonso, director de l’Arxiu Històric de Gandia.
Daimús, 14 de novembre de 2014.

A les 8 de la vesprada de divendres 14 de novembre els seients de la Casa de la Cultura de Daimús començaren a omplir-se: estava a punt de començar el segon acte del VIé Novembre Cultural. Mentre es feien les darreres proves amb els artefactes tecnològics perquè tot isquera perfecte, el públic assistent conversava animadament. 



Després d’uns minuts de cortesia, s’inicià la sessió amb la presentació per part d’un representant de Marge Gros de l’invitat, realitzant un breu repàs de la biografia i bibliografia del conferenciant, extensa, prolífica i diversa.
A continuació va prendre la paraula Jesús Eduard Alonso, assenyalant els dos blocs en què consistiria el discurs. En el primer, va narrar l’existència de pocs estudis sobre aquest tema que existeixen en la demarcació administrativa de València, fet que contrasta amb l’abundor d’estudis realitzats a la d’Alacant.



Tot seguit, i amb el suport d’imatges, ens comentà les característiques geològiques de les platges de la Safor, per continuar fent un repàs històric de la visió que s’havia tingut del litoral al llar dels segles, una línia marítima que era vista amb temor, amb por. Atacs pirates, torres de guaita, carrabiners, contrabandistes, naufragis, amagatall de bandolers...
A partir del segle XVIII, ajudat per un major control de les autoritats sobre el territori, aquesta visió es veié alterada. És a partir del segle XIX quan tenim constància a la comarca de què la por a la mar, a la costa,  ja ha desaparegut. Apareixen els primers precedents d’allò que es podria anomenar turisme, inicialment lligats a aspectes terapèutics, però posteriorment a formes més lúdiques. En començar el segle XX aquesta activitat ja havia quallat. Les platges, fonamentalment a l’estiu, s’omplien de gent que anava a passar uns dies i , per fer-ho, construïen barraques.  Apareixen els primers xalets i turistes provinents de les comarques interiors, bàsicament d’Alcoi, gràcies a la construcció de la línia fèrria. 


Així mateix, apareixen els primers intents d’urbanització de les platges, unes amb més encert que altres. Però l’autèntic boom del turisme litoral a la Safor es produeix en la dècada dels anys seixanta quan els blocs d’apartaments comencen a colonitzar compulsivament el litoral.
La segona part la dedicà el conferenciant a analitzar amb més profunditat aquest fenomen a la comarca. Va presentar diversos projectes d’urbanització en diferents platges de la Safor i l’actuació dels constructors i dels arquitectes en aquest procés. Ressaltà la importància de l’actuació dels gestors polítics que van fer que en uns llocs la urbanització fora més racional que ens altres. En aquest sentit, va destacar la correcta planificació de la platja de Daimús, en ser de les últimes en iniciar aquest procés. La seua intervenció finalitzà amb una consideració sobre el model de turismes que es vol per a la comarca, reflexió que va propiciar un interessant i suggestiu debat entre el conferenciant i el públic assistent. 


Amb un agraïment efusiu per part de Marge Gros a Jesús Eduard Alonso va cloure l’acte i, com a mostra de gratitud, l’obsequiaren amb unes ampolles de vi, de bon vi, perquè gaudira del seu sabor mentre contemplara el bell paisatge de les nostres platges, a ser  possible prescindint de les enormes moles que les envolten.

NOTA DE L’EDITOR: Inexplicablement, el redactor encarregat de  cobrir aquesta notícia va perdre els apunts que havia pres amb una lletra fugissera i maldestra, però amb una informació precisa i preciosa, motiu pel qual ha hagut de fer ús de la memòria i, ja sabem, aquesta de vegades és traïdora


dilluns, 10 de novembre del 2014

EL NAIXEMENT DEL TURISME LITORAL A LA SAFOR




CONFERÈNCIA
Divendres 14 de novembre, a les 20 h.
Casa de Cultura de Daimús



El naixement del turisme litoral a la Safor,
a càrrec de
Jesús Eduard Alonso, Director de l’Arxiu Històric 
de la Ciutat de Gandia.




JESÚS EDUARD ALONSO. Natural de Gandia és llicenciat en història contemporània per la Universitat de València i diplomat superior en arxivística i gestió de documents per la de Barcelona.  Director de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Gandia i President de l’Associació d’Arxivers i Gestors de Documents Valencians.



Ha publicat diverses obres relacionades amb l'arxivística així com una cinquantena de treballs al voltant d'història eclesiàstica, militar i social dels darrers segles. Destaca la seua vocació divulgativa amb la seua Història de Gandia, La Xara Edicions (2010), amb Història de la Safor Edicions La Xara (1998) i amb Miramar història pròxima, Ajuntament de Miramar (2007) a més de nombroses col·laboracions periodístiques i les breus històries de pobles de la comarca editades per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua en la seua col·lecció Toponímia dels pobles valencians.

Des de fa anys ha coordinat revistes (entre elles Espai Obert), ha realitzat conferències i ha treballat al voltant la història contemporània de les Comarques Centrals del País Valencià. Ha estat membre del Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de la Safor i ha codirigit i presentat el programa de la televisió local de Gandia Des del Record.
En el camp de la biografia ha estudiat diversos llinatges i ha publicat De la Safor a la Cuba Colonial. Vicent Alcalá de Olmo un militar emprenedor (1999) i Saenz de Juano, dins de la col·lecció 'Arxius i famílies' (2002); més recentment, junt a Manel Martí, Les memòries de Josep Pastor: viure a l'Oliva del segle XIX (2006). Formant part del Col·lectiu Espai Obert, va participar en l'obra col·lectiva Repensar les Comarques Centrals Valencianes (2002).
Va promoure la creació de la Universitat d'Estiu de Gandia, de la qual va ser coordinador en les seues quatre primeres edicions (1984-1988).

El seu primer llibre fou Sant Jeroni de Cotaba: desintegració feudal i vida monàstica. Segles XVIII i XIX, (1988).

L’últim llibre en el qual ha intervingut és La transició democràtica: mirades i testimonis (2013),  on intenta donar una visió global de la transició democràtica i aportar testimonis directes viscuts pels seus protagonistes a la Safor. 


                                                                                                                                                   (FONT: VIQUIPÈDIA)

A banda d’aquestes obres, cal destacar també les diverses reflexions que realitza en el seu magnífic bloc QUIMERES , on en la seua última entrada, EL TURISME QUE HA CANVIAT LES NOSTRES VIDES, ens parla de la seua pròxima conferència que realitzarà a Daimús, publicació que comença així:

Ningú no pot negar que la nostra comarca i bona part del litoral valencià han experimentat una transformació, física i urbanística, radical. Gandia, Daimús o qualsevol poble costaner són exemples palesos d'eixa transformació, que apareix clarament reflectida en l'estructura urbana i fins i tot demogràfica...

                                              Imatges: Biblioteca Valenciana.

Us adjuntem un breu resum del que tractarà en aquesta conferència, prometedora, interessant i suggeridora.

RESUM

Durant les darreres dècades, el turisme residencial ha canviat i sovint ha duplicat els nostres pobles i ciutats, tot incidint en les formes de viure, la demografia i l’economia. Això no ha estat sempre així. Les antigues platges desertes i brutes eren porta d’invasions piràtiques i de pestes mentre que deveses i marjals acollien malfactors i cultius d’arròs associats a les febres palúdiques. De la por hem passat al plaer i la festa, tot passant per la cura de la salut, associada als antics balnearis.  En tot el procés es superposen i s'interrelacionen els plànols local i foraster i en ell conflueixen també diversos factors, com ara la sociabilitat burgesa i la popular, la configuració de la xarxa de comunicacions o la progressiva percepció positiva i saludable del mar, les ones i la platja.

Publicitat, any 1972
Miss platja de Daimús, 1973

Imatges: Hemeroteca ABC, 1972,1973.