ELS
HEROIS I LES HEROÏNES DEL CAVALL BERNAT
Diumenge 21 de novembre de
2014
Quan ens
distanciem dels fets que han ocorregut, aquests prenen una nova dimensió, més
objectiva habitualment. De vegades, però, poden adquirir una magnitud quasi
mítica.
Havia
sigut una setmana neguitosa. Corrien rumors sobre la ruta que els havien
proposat. Deien que era dificultosa, difícil, dura; terrorífica, afirmaven els
més alarmistes. No era d’estranyar, doncs, que diumenge no va caldre que sonara el despertador. A trenc
d’alba se sentia una atípica remor sobre el poble, molt semblant als trons que
es produeixen els dies de potents tempestes. La realitat era que aquell xiu-xiueig corresponia als batecs acompassats dels
agosarats excursionistes que, malgrat els negres presagis, havien optat per
pujar al Cavall, al Cavall Bernat des de Corbera. No hem d’ocultar que va haver
qui va tenir dubtes fins última hora. Dubtes de romandre a casa, tapadet fins
el nas, o d’alçar-se d’un bot i acudir al punt de trobada. Potser tot eren
exageracions, potser tot un muntatge per atemorir. Tal vegada un joc, una
broma.
Al voltant
de les 8 del matí, aquestes palpitacions disperses anaren concentrant-se als
encontorns de les Escoles en un dia gris, sospitosament diferent als altres.
Tanmateix, la incertesa començà a esclarir-se en comprovar com les
margegrosseres i margegrossers no s’acovardien davant aquest nou repte, davant
qualsevol obstacle.
Després
d’intercanviar un grapat de paraules, amb l’ànim i la determinació ben
cohesionada, marxaren cap a Corbera. En arribar al polígon d’entrada al poble,
observàrem un frenètic moviment de persones entre els estrets passadissos que
deixaven les parades del mercadet de diumenge.
Amb certa dificultat, poguérem aplegar al final del carrer del Calvari,
als peus del magnífic castell de Corbera, on aparcàrem. En baixar dels cotxes
comprovàrem, amb cara de satisfacció, s’ha de dir, que n’erem prou, bastants,
molts.
Mentre ens
agrupàvem harmònicament, aplegaren una colla de membres del Voluntariat
Mediambiental de Corbera, l’autèntica guàrdia pretoriana de l’excursió, els
qual anaven a comandar l’expedició.
Iniciàrem,
d’aquesta manera, la marxa entre bancals de tarongers. Passàrem per la cova de
les Ratetes i, una mica més endavant, la cova dels Frares, aixopluc dels frares
en el seue trajecte envers el monestir de la Murta. Aviat ens trobàrem a l’àrea
de les Fontanelles, fullós de vegetació
i amb taules i cadires per passar un excel·lent dia d’esbarjo.
L’aturada fou
mínima, la necessària per indicar-nos que havíem de tenir cura en mantenir neta
aquella ruta que al Voluntariat Mediambiental tant els havia costat d’adequar.
De forma preventiva, decidírem fer-nos la fotografia de grup, davant la
possible contingència de produir-se baixes durant l’expedició.
La pujada
començà de forma suau i, amb una marxa constant, calculada, aplegàrem a una
mena de plana, presidida per una antena en desús. Començàvem a albirar, amb
certa dificultat, una vista que prometia espectacular.
Després de reprendre
camí, al cap d’una estona ensopegàrem amb una enorme paret, monumental,
semblant a un gegantí abric. Fastuós !
La senda
era ascendent, però suportable. Aplegàrem a una cruïlla. Ara es plantejà el
gran repte: existia la possibilitat de realitzar una variant més accesible o, per
el contrari, mamprendre la pujada definitiva al cim del Cavall. Continguérem
qualsevol signe d’emoció en comprovar que totes i tots, cadascú a la seua
marxa, decidiren optar per la pujada, titànica decisió.
A partir
d’ara la senda es feia feixuga, fatigant i ens vam veure escortats per una
acompanyant que no havia estat convidada: la boira. El ritme es va alentir,
però no aturar. A penes podíem observar uns metres més enllà de la nostra
vista. En tot cas, endevinar alguna figura de colors que teníem sols uns metres
més endavant. Petites aturades, glops d’aigua. Cabells mullats, per la suor i
per les imperceptibles gotetes que deixava la boira en els nostres fronts. Però
anàvem pujant, pujant, mentre el pols s’accelerava. El darrer tram de la pujada
fou interminable. Ens resultava complicat distribuir de forma eficient les
nostres forces ja que no observàvem el cim, el final del trajecte.
Quasi
extenuats, la senda es va fer planera, suau. Sabíem, intuïem que el Cavall
estava ahí, a tocar de mans, però no el vèiem. Quan ja començàvem a vacil·lar,
de sobte, aplegàrem a una petita elevació coronada per una mena de piló: sí,
era el punt geodèsic del Cavall Bernat. Sí, haviém aconseguit, no sense
esforços i treball, el nostre objectiu.
Arrecerats
entre la boira poguérem descansar, esmorzar, recuperar forces. Falta ens feia.
Però, en canvi, l’espessa boira ens va impedir veure l’exuberant paisatge que
s’obria sota els nostres peus. No obstant això, sabérem apreciar la bellesa, exòtica, de romandre
entre núvols de cotó mentre degustàvem, potser més que mai, la suau aroma de la
mistela.
La baixada
fou més àgil, no més fàcil, i ràpidament aplegàrem a l’àrea recreativa de les
Fontanelles. Ens alegrà contemplar com alguns membres de l’expedició baixaven
amb deixalles arreplegades durant la ruta. El paisatge s’ha de gaudir, però
també s’ha de protegir!
Amb un
camí planer, festejant l’objectiu aconseguit, aplegàrem a les parets de la
fortalesa de Corbera. Altres dia gaudiríem de la seua visita, altra jornada
tornaríem a agrair al Voluntariat Mediambiental de Corbera l’ajut prestat
durant la ruta i la tasca, impressionant, imponent, que estan realitzant per
mantenir en perfectes condicions les sendes d’aquest magnífic paratge.
Les
heroïnes i herois del Cavall Bernat tornàrem cap a casa, amb la sensació d’haver
superat, i assaborit, un sensacional dia.