BELL I PERFUMAT XARPOLAR
Totes i cadascuna
de les lletres que formen el mot "maig" salten alegrement damunt d'un matalàs cada vegada que les
pronuncie. Per això m'agrada aquest mes; perquè les cireres trauen el nas roig
i els nispros, embolcallats d'un groc camuflat, ens alegren la vista... i la
vida. Perquè em recorda la innocent infantesa, plena de flors i resos.
Perquè és un plaer
baixar els vidres del cotxe i conduir per la serpentejant carretera que
travessa la Vall de Gallinera, veritable
show de colors i olors.
I em va agradar
retornar al confí de la Vall de Gallinera, allí on conflueix amb l'encisadora Vall
d'Alcalà i amb l'estimada Margarida, de tant records íntims. Allí on la Marina
es transforma en Comtat.
Va ser l'últim
dissabte del mes de maig. En aplegar al poble,
Margarida, vaig comprovar que moltes de les amigues i companyes havien
acudit a aquella cita promoguda per
diferents grups amants de la natura, la
cultura i la història.
Un tel suau cobria
el cel, alhora que un vent lleu i fresc feia moure les fulles dels arbres.
Caminàrem a la recerca del Xarpolar, aquell potent poblat iber que dominava
aquesta part del país, entre bancals treballats i abandonats, a la vora d'un
generós barranc que alletava petites hortes. Passàrem per les parets del
cementeri, ben endreçat, mentre el camí s'inclinava suaument. Deien les
companyes que travessàvem el Racó de la Sort.
Prompte aplegàrem a un petit bosc
i ens endinsàrem per un caminoi difícil de reconèixer. L'ascensió ara es feia
feixuga a través d'una empinada cresta que semblava infinita, àmpliament
compensada per un esclat d'aromes agradabilíssima. Amb molta paciència, algun
glop d'aigua i petites aturades, vam arribar al vell poblat iber, desert, irreconeixible.
Vaig esmorzar amb
gana, observant unes vegades com les meues companyes s'empassaven els entrepans i d'altres com contemplaven el bell paisatge
que s'albirava. El sol i el vent, acompassadament, m'acaronaven la cara.
Aviat es formà un rogle. Encuriosida, mentre m'hi acostava vaig escoltar les primeres paraules d'un dels nostres companys. Era, en van dir, Ignasi Grau, professor de la Universitat d'Alacant i gran coneixedor ( i enamorat) del món iber. No és el moment ara de fer una ressenya de tot allò que va dir, ja que ara seria incapaç de recordar-ho tot. Sé que va ser una classe magistral que ens va ajudar a descobrir i entendre la vida, els costums, les lluites i les pors dels nostres ancestres. Impressionant.
Vam recórrer pam a pam tota l'oppidum ibèric, sembrat de ceràmica diversa que el nostre professor identificava instantàniament. Sorprenent.
La baixada fou
complicada, pel pendent i pel sòl pedregós. Els malucs treballaren de valent,
res comparable a l'immens esforç que havien de fer cada dia els nostres
avantpassats que vivien en aquest contrada.
(...)
En una racó bucòlic
de la casa rural de Margarida dinàrem exquisidament. Protegits amb mantes, ens
defeníem d'un vent frescal que ens remetia a una estació ja superada i evocàvem
la bellesa feréstega d'aquell vell rostoll que havíem visitat.
Les lletres de
"maig" continuaven ballant damunt del sofà del restaurant: maig,
maig...
Tot era molt distés,
relaxant, quasi perfecte. Érem al cor del nostre cor.
Daimús,
30 de maig de 2018
