LA MUNTANYETA DELS BENISSANTS: UNA ASSOSSEGADA RUTA
Diumenge 18 de maig de 2014
Tornàvem
de nou a la Ribera. La marjal de Sueca ens esperava per fer un recorregut
tranquil, plàcid, sense cap dificultat. L’únic que podia ocórrer era que maig,
una mica envejós de l’estiu, volguera imitar-lo i ens rebera amb un sol
aclaparador.
Quan
ens aplegàrem a les 8 del matí a la Cooperativa de Gandia vam comprovar el cel
es trobava ennuvolat i que la hipotètica cobejança no havia sigut més que un
desassossec imaginari.
Viatjar
un diumenge pel matí dóna goig, inclús per a aquells que no els agrada conduir.
Amb una marxa moderada, doncs, arribàrem als afores de Sueca, als voltants del
poliesportiu municipal.
Després d’aparcar els cotxes, aparellàrem les motxilles
i començàrem a caminar. Caminal planer, alquitranat, vorejat per séquies
sadollades d’aigua. Com una autèntica corrua, ens dirigírem cap a la Muntanyeta
dels Benissants. Els camps d’arròs estaven atapeïts d’aigua, com un immens
espill, i els apocats brots d’arròs se
sentien insegurs, temorencs de traure el cap per damunt d’ella. A la llunyania
es podia contemplar una petita elevació que recordava, en la imaginació
d’alguns caminats, la silueta de Mont Saint - Michel. Inventiva no els hi
mancava!
Després
de passar un petit pont, de seguida trobàrem el repetjó d’accés a la
muntanyeta. Dalt, una ermita del segle XVI s’alçava altiva. Parets
emblanquinades i manises; el penell, el rellotge de sol i una bufona placeta
ens donaven la benvinguda.
Agraïts,
acordàrem esmorzar en aquell magnífic balcó que s’alçava sobre les terres
baixes que conformen la marjal. La temperatura era ideal. Aviat, les portes de
l’ermita i de la casa s’obriren de bat a bat. Ens alçàrem com si fórem
arrossegats per un vent huracanat i hi penetràrem .
La
senzillesa és possiblement la forma més pura de bellesa que existeix. I aquell
petit santuari era una bona mostra. Per un instants ens sentírem anacoretes
aïllats del món terrenal i dedicats amb cos i ànima a l’ascètica. El soroll
d’uns juganers ocells ens retornaren a la realitat, i entràrem dins les
dependències de la casa de l’ermità. El terra, preciós, la cuina, genuïna.
Un
glopet de líquid celestial i una fotografia per a la immortalitat preludiaren
la represa de la marxa. El caminal era diferent, però semblant. Les séquies no
eren les mateixes, però s’hi pareixien.
Començàrem
a observar colls verds, garsetes i algun agró. La marxa continuava de forma
relaxada mentre sotjàvem una petita taca verda que sobreeixia per la
verticalitat: era l’ullal de Baldoví. Després d’haver caminat durant tot el
trajecte per asfalt, ara començàvem a trepitjar terra, cosa que els peus
agraïen, fins arribar a una tanca metàl·lica, verda, que no barrava el pas,
sinó que el protegia.
Sense que ens demanaren la documentació o el passaport, traspassàrem la cleda silenciosament, religiosa, porucs d’importunar les aus que serenament descansaven entre joncs, senill i bova. L’aleteig dels ocells es podia escoltar, a l’hora que els nostres ulls gaudíem d’un bell espectacle, d’un esplèndid paisatge.
Sense que ens demanaren la documentació o el passaport, traspassàrem la cleda silenciosament, religiosa, porucs d’importunar les aus que serenament descansaven entre joncs, senill i bova. L’aleteig dels ocells es podia escoltar, a l’hora que els nostres ulls gaudíem d’un bell espectacle, d’un esplèndid paisatge.
Tal
i com havíem entrat, eixírem, sense molestar. I seguírem caminant sobre les aigües,
protegits del sol per una cuirassa de
núvols fins arribar al punt de partença.
En
el centenari Ateneu del Socorro de Sueca,
al bell mig de la ciutat, alimentàrem el nostre cos amb una paella de pollastre
i conill, envoltats del bell decorat de l’edifici. Fou el punt i final d’una
temperada, calmada, tranquil·la i serena ruta.