L'ÚLTIMA VOLTA
Vaig baixar del cotxe, vaig agafar la motxilla i em
vaig abrigar, potser exageradament.
Intentí acostar-me a parlar amb els meus companys, però no vaig tenir ànims ni forces per fer-ho. Em sentia cansat
i vaig romandre en silenci.
El matí era fred
mentre caminàvem pels carrers de Ròtova. La gent s'hi refugiava a casa a eixes
hores del matí, confortablement asseguts a la taula de la cuina, esperant
l'aromàtic café.
Ben abillats i
protegits, ens dirigírem als afores de Ròtova, cercant el riu Vernissa. En
aplegar-hi, un verdós bassal era l'únic que restava de l'última vegada que
l'havia vist. Impetuós, cridaner i vigorós, corria buscant la mar. Nou anys
feia, nou anys, des que havíem recorregut aquell paratge. Aleshores el verd i
l'ombra vestien el còmode sender. Aleshores. Ara era nu i el blanc del sòl feia
joc amb els meus cabells.
Mentre caminava,
vaig notar com el sol, un sol de diumenge, havia eixit reposat, disposat a alegrar-los
el matí. El vent havia decidit quedar-se a casa.
Malgrat sentir-me
sense forces, no em trobava cansat. O almenys com la primera vegada que vaig
recórrer aquell barranc, una vesprada calorosa de maig.
Els records van impedir adonar-me que ja érem a les muralles del robust castell de Borró,
imponent mola aixecada estratègicament.
Amb una empenta
desconeguda i inversemblant, penetrí a l'interior de la fortalesa sense
sentir-me força invasora. No, no havíem
vingut per conquistar ni imposar res, no. Havíem vingut per gaudir i respectar
un passat que ja mai tornaria.
Feia un estar
agradabilíssim, tant com la plàstica imatge dels meus companys i companyes
espargits pel vell recinte contemplant el paisatge; gaudint del present,
evocant el passat i imaginant el futur.
Vaig menjar un
humil entrepà de cuixot i formatge mullat amb oli de la terra. Sense forces, vaig ser capaç d'esbossar un instintiu somriure que em va sorprendre quan, des
d'aquella privilegiada terrassa, vaig
assaborir una vista diversa, esplèndida i meravellosa, acompanyat pel delicat
sabor de mistela, sang de la terra.
Vaig tancar els
ulls i vaig veure com recorria a les
palpentes un túnel cobert de teranyines
darrere les quals s'insinuaven musculosos arbres, verds arbusts i tendres
llavis. Marxava sense caminar; em desplaçava sense moure les cames. Però el
cert és que en obrir els ulls em vaig trobar davant la casa dels Garcies: tot
era igual, com nou anys enrere: la casa estava oberta i uns excursionistes
prenien café sota un garrofer. Res havia canviat.
Resultava complicat
endevinar què era passat i què era present. Però aquest dilema va quedar resolt
desgraciadament quan va sonar el mòbil. Una coneguda companyia telefònica
m'oferia uns delitosos i quimèrics avantatges que em facilitarien la completa
felicitat, m'assegurava una metàl·lica veu.
Abandonàrem el
bucòlic refugi i , com un pesat fantasma, vaig seguir els meus companys mentre
pujaven al penyal de l'Estruca, crec recordar. Vaig identificar els coneguts
relleus del Picaio i el Picaiet. De la penya de l'Àliga. Del mític Montgó, de
l'essencial Gelibre. Per segona vegada vaig somriure. I per última.
La baixada pel
barranc d'Atanasi, encara esplendorosa malgrat les enormes ferides causades
pels incendis, no em va poder extirpar l'espantosa tristesa que duia. Ni les
canalitzacions perfectament dissenyades; ni els grandiosos arcs alçats per
conduir sense esforços l'aigua al monestir de sant Jeroni de Cotalba. Res podia
evitar que em sentira sense forces.
Després de creuar
el Vernissa sense aigua; després de travessar un espés bosc de canyes, vaig
arribar al caminal que conduïa a Ròtova. A la seua vora vaig descobrir un piló i em vaig asseure, totalment
esgotat. Allí estant vaig veure com anaven passant contents els meus companys: allí estant vaig
veure com anaven perdent-se darrere d´'un suau revolt.
Vaig tardar hores
en recuperar-me i, quan ho vaig aconseguir, vaig decidir agafar el camí en
sentit contrari. Abans, però, vaig deixar la motxilla vora el riu, embolcallada amb fulles tardorenques.
Abans
adéu...ara adeu
Daimús,
21 de desembre de 2017