UN
SOMRIURE UNIVERSAL
Havíem sigut
porucs. Massa temps. A casa estant
observàvem el Mondúver i el temíem. Temíem no poder acariciar el seu rostre i inventàrem
un seguit d'excuses infinites. Érem ingenus. Extremadament ingenus.
L'havíem envoltat
per tots els costats. L'havíem fotografiat des de tots els angles possibles.
Però érem excessivament timorats i no ens decidíem.
Passaven els dies.
S'escolaven les hores inexorablement. Ens fèiem vells i les oportunitats
s'esgotaven. I diguérem prou.
Un diumenge d'un
estrany mes d'octubre començàrem la pujada pel camí que voreja la prehistòrica
cova del Parpalló. Hem de reconèixer que havíem dormit neguitosament entre la remor
d'un inesperat plugim i el soroll d'insomnes
cotxes que tornaven a casa.
Marxàvem
cautelosament, mesurant mil·limètricament l'energia. Férem petites
aturades per evocar el remot passat
d'aquesta terra i, secretament, descansar. De tant en tant aixecàvem la vista i
divisàvem el Mondúver. Sòlid, vigorós, fascinant.
El relaxant passeig
pel bosquet del barranc de la Caldereta ens va reconfortar i enfortir. Com si
haguérem begut un màgic beuratge, vam escometre la pista forestal que menava al
cim amb una admirable lleugeresa. Recorrérem els primers quilòmetres amb una
rapidesa inusitada. El temps, tot s'ha
de dir, ajudava. I molt. Uns metres abans de desviar-nos per una empinada
senda, recentment recuperada, començàrem a notar els primers símptomes de
feblesa en les nostres cames.
Però la flaire de l'aromàtica pebrella i sajolida
ens donà l'empenta necessària per salvar el costerut caminoi. En tornar a la
pista inspiràrem profundament. Davant nostre s'obria una pujada descomunal.
Aleshores prenguérem un glop de la nostra màgica medicina: el paisatge.
L'inspiràrem profundament i els nostres cossos reaccionaren miraculosament.
Sense adonar-nos-en, estàvem enfilant-nos per un altre tram de senda. Bella,
preciosa i seductora, transcorria entre petits boscos de coscoll. Inesperadament aguaitàrem una de les incomptables antenes
que fereixen el Mondúver. Érem a prop.
En incorporar-nos novament a la pista
forestal ens topàrem amb un vesper d'antenes de variables dimensions. Semblàvem
a la NASA, tot i que mai no hi havíem anat.
Abans de coronar el
cim férem una respectuosa genuflexió. Volíem honorar l'emblemàtica muntanya de
la Safor. Sobtadament ens sentírem alliberats. Havíem pagat el deute que teníem
amb el Mondúver i ell ens havia recompensat satisfactòriament, com sols ho
podien fer els llocs màgics i fabulosos.
Esmorzàrem
dispersats entre els diversos plecs de la muntanya, protegint-nos del vent,
suau però fred. La mistela ens va fer entrar en calor. Calia, potser més que
mai, immortalitzar el moment, immortalitzar l'instant en què ens desprenguérem
de les nostres pors.
Després recorrérem
la cresta del mont. Gaudírem d'una vista impressionant mentre deteníem el
rellotge. Satisfacció absoluta alterada quan examinarem més enllà de l'horitzó
i divisàrem un dolç neguit en forma de núvol d'estranya forma.
Tinguérem, allí
estant, temps de riure, temps d'enraonar i de signar en el llibre dels reptes
aconseguits. Havíem guanyat el Mondúver. L'havíem fet nostre. Per sempre.
El descens fou una
festival de sensacions diverses, contradictòries, però afalagadores. Ens
adelitàvem de cada pam de terra, de cada
pam de cel, de cada pam del temps.
Quan aplegàrem als
cotxes portàvem dibuixat en la nostra cara, un somriure. Un somriure universal
que continuà mentre dinàvem, que prosseguí durant tot el dia i que continua,
potser, encara hui.
Daimús,
27 d'octubre de 2017