FEM CINC ANYS!
Complim
5 anys. Ara ja sabem caminar de forma autònoma. Abans de parir-nos, érem sols
consciència dispersa, però no sabem si resultat d’alguna alineació estel·lar o
d’alguna antiga profecia, aquella idea esparsa es va aglutinar i va collar en
un ens feble, nu, desprotegit: Marge Gros. No vam tenir padrins que ens
regalaren res, sols alguna ànima caritativa ens va donar la mà per ensenyar-nos
a caminar, primer a les palpentes, sense
rumb fix, però aviat vam aprendre a
fer-ho de forma més o menys desimbolta.
Casa
nostra era un desert, un desert d’il·lusions. Començàrem a observar que tot
girava al voltant d’una consigna: tenir més, més, més. Gens no importava el
preu que s’havia de pagar. Sí, el camí , la nostra ruta, no seria gens fàcil.
Érem una cosa estranya: ens agradava passejar per les muntanyes, escoltar el
cantar dels ocells, contemplar, fascinats, els mils colors que prenia la
natura. Fruíem d’escoltar música, de ser espectadors d’una obra teatral, de
sentir el bell ritme d’un poema o sentir parlar d’altres èpoques, d’altres
móns. Tot això ens feia feliços.
Però també coneguérem el dolor, el patiment i
la frustració en observar com la nostra natura era destruïda inconscientment, o
no, per vés a saber quins interessos. (Feu un clic suau)
I decidírem crear el nostre paradís. Voluntat, constància, perseverança i
treball no ens faltava. Fou així com, al cap d’un temps, va venir la pluja i l’àrid entorn va començar
a canviar.
Ja
han passat 5 anys. Ja caminem de forma autònoma i, el més bell de tots, no anem
tot sols. Ens sentim sempre acompanyants d’una munió de persones que amb la
seua fidelitat, dia rere dia, ens donen el seu suport i ens impulsen a mantenir-nos en el camí que
hem encetat. No sabem si arribarem mai a tenir el nostre paradís, tanmateix per
ell lluitarem.
Per molts anys!
(Feu un tendre clic)
(Feu un tendre clic)