divendres, 31 de juliol del 2015

" Que ve la Pava", preludi de la convocatòria oficial de la ruta dels refugis militars antiaeris de la Pobla del Duc





PREÀMBUL DE LA VII RUTA DE MARGE GROS


L'any 2007 dos companys de l'Associació Cultural Marge Gros, Francesc Piera i Salvador Alemany, van publicar en el llibre de festes de Daimús l'article Que ve la Pava. En ell intentaven rememorar a partir d'informacions orals  l'impacte que va produir en la població les incursions de l'aviació franquista. La construcció de refugis antiaeris formava una part important d'aquell treball.
Enguany la VII Ruta de Marge Gros, que realitzarem el dia 22 d´agost a la Pobla del Duc, té com a nucli temàtic els refugis militars antiaeris de la guerra civil, motiu pel qual hem estimat oportú fer una adaptació reduïda d'aquest estudi per tal de contextualitzar l'itinerari pels refugis militars antiaeris  d'aquesta localitat de la Vall d'Albaida.


Cal dir que en aquesta ocasió hem prescindit de totes les referències bibliogràfiques i de les cites corresponents que podeu consultar amb la lectura íntegra de l'esmentat treball. 


QUE VE LA PAVA!

Salvador Alemany Garcia
Francesc Piera Moncho

1.-  Introducció.

Febrer de 1937. Després de set mesos de guerra, el front de batalla encara restava  lluny de casa nostra,  raó per la qual el conflicte era viscut des de la distància. Aviat, però, això anava a canviar.
El 24 de febrer els avions feixistes bombardegen el port de Gandia. Dos dies més tard, el 26 de febrer, un nou atac provoca nombrosos danys al port i a l'estació de ferrocarril i   la mort d´un empleat de la companyia anglesa  Alcoi and Gandia Railwaway and Harbour Cº limited. A la ciutat de Gandia, els bombardejos causen 16 morts i nombrosos ferits. El front de guerra ens havia arribat davant de casa! I ens havia arribat des del cel. Com ha assenyalat  Jesús Alonso, aquests atacs van fer prendre consciència d´un conflicte que restava lluny. Aquests bombardejos continuaren al llarg de 1937, s´incrementaren durant 1938 i no acabaren fins que finalitzà la guerra.

Bombardeig del port de Gandia a uns 5.000 metres.A dins es pot veure un vaixell

El port de Gandia era un objectiu dels atacs de l'aviació. En primer lloc, perquè des d´ell s'exportaven taronges i altres productes agrícoles de la zona;  en segon lloc, perquè era un port per on entraven armes per al govern republicà. Finalment, perquè amb aquestes escomeses pretenien causar pànic entre la població per tal de desmoralitzar-la.
Daimús no entrava en el  punt de mira dels atacs, però la proximitat de Gandia i el seu port feren que des d´ací es visqueren intensament els bombardejos. Observar l´impacte de la Pava  en la nostra localitat és el que ens ha empés a escriure aquestes ratlles, i per aquest motiu ens hem basat fonamentalment en el testimoni orals d'aquelles daimusseres i d'aquells daimussers que el van viure. 

Avió alemany model Heinkel H-46

     
2.- La Pava.

La Pava era el nom que donava la població a l´aviació del bàndol nacional. Eren avions i hidroavions fonamentalment italians, alemanys i, en menor quantitat, els que es trobaven sota control dels insurgents. Aquests tenien la seua base a l’illa de Mallorca,  autèntic portaavions des d´on l'exèrcit sollevat  va assotar constantment ciutats i ports valencians.


     Totes les fonts orals consultades vénen a coincidir en el lloc de procedència de la Pava: sempre venia des de la mar, de Mallorca. Així un testimoni ens conta que:
 Un dia, de poqueta nit, un grup de xiquets i xiquetes estàvem al muntanyar, a la platja , jugant. Quasi sense adonar-nos-en vam vore la “Pava”. La vam vore com si isquera de l´aigua, quieteta, quieteta, sense fer soroll. Volava tan baixeta que ens vam tirar un bac damunt l´arena, perquè pareixia que ens venia al damunt.
La Pava passava molt baixeta per damunt el poble,  sobre uns 20 o 30 metres i es dirigia cap a la muntanya, per tot seguit fer un gir per enfilar-se cap al Grau.
     Altre fet en què tots concorden era la freqüència en què aquests avions van sobrevolar la nostra zona. Els trons de les bombes se sentien quasi tots els dies, afirma un testimoni,   mentre que altre  assegura  que al final de de la guerra venia tantes voltes que ja no li teníem por. Inclús, afirma una de les persones entrevistades, pel soroll de la “Pava” sabíem si anava carregada de bombes o buida.
     També coincideixen a recordar que solia fer les incursions cap a la vesprada o la poqueta nit i que les bombes que queien brillaven o feien una llum blanca  i que quan esclataven feien tremolar barandats i portes.   
 
En aquesta fotografia s’observa la columna de fum que ix del port

     Una dona enquestada recorda, amb bastant concreció, l'incident de la Pava més significatiu que tingué lloc a Daimús. Ho evoca de la següent manera:
     Era un dia de la primavera. Devien ser  les cinc de la vesprada. Un grup de xiquets i xiquetes del poble, quatre o cinc, anàvem a escola, a la casa de Gómez. Quan tornàvem cap a casa jo em vaig quedar un poc endarrerida. Aleshores vaig sentir “rom-rom, brum-brum”. Era el soroll de la “Pava”. Venia de la part de Dénia i  anava molt baixeta i a poc a poc. Em va passar per damunt el cap. Jo vaig intentar amagar-me al Ventorrillo, però ja estava ple de gent  que s´hi havia refugiat. No sabia on anar, si cap a l´alqueria  Cotna o cap a  la Mingola. Vaig veure que  al costat de la carretera, quasi a l´entrada de la Mingola, hi havia una dona i un xiquet amagats davall d´un arbre. I allí em vaig posar. L´avió va anar cap a la Mingola i entre aquesta i la partida  dels Mollons va descarregar una bomba que va fer un forat molt gran, com un pou.

Impactes sobre la mar

     Aquest episodi bèl·lic és també rememorat per un altre testimoni:
     El dia que va caure la bomba  jo estava a la Mingola amb un amic que tenia allí una caseta. Quan vam sentir el soroll de la “Pava“ ens vam ocultar en un amagador que tenia davall d´un armari. Era prou gran i tenia lloc per a gitar-se i tot. Després de tirar-la se´n va anar i en va llançar una altra més lluny i va desaparéixer per la mar. Més tard vam anar al lloc on havien caigut les bombes; estava prop del camí dels Mollons o de la Carrasquera, i  vam veure que havia fet un clot molt gran, com una bassa.
      Però no sempre les incursions venien per l´aire. Dos dels recorden el bombardeig efectuat per un vaixell (un cuirassat, el Canarias) des de la mar. Era per la nit, i la bomba, o les bombes, esclataren a la bassa Vivanco, al terme de Gandia. No hi hagué morts o ferits.
     Altres bombes que caigueren pels voltants del poble van ser: la de l’Alquerieta on es remorejava que hi havia amagats dos camions amb gasolina i , com a curiositat, es recorda que va morir un gosset, electrocutat perquè havia caigut un cable de la llum, i que la bomba va sonar com si haguera caigut a Daimús. Altres es llançaren al Camí Sanxo Llop, a la Vital, i a la finca de Justo Román (actual restaurant San Marcos).


3.- Els refugis.

Els atacs aeris de febrer de 1937 van provocar que el govern republicà prenguera diverses mesures per a defensar-se de les escomeses de l´aviació i, entre elles, la construcció de refugis antiaeris.
Pel que fa a Daimús, els nostres informants ens assenyalen que s'assabentaven dels atacs pel soroll que feien els avions i perquè escoltàvem la sirena del Grau. Aleshores eixia la xicalla del poble cridant pels carrers que ve la “Pava”!,  que ve la “Pava”! 
     Si la memòria és magra en recordar les mesures anteriors, no ho és a l´hora de memorar la construcció de refugis, on és molt més generosa.
     A Daimús tenim constància que es feren refugis públics, a més d´altres més xicotets en cases particulars. La funció del refugi era amortir els impactes dels projectils, però molts d´ells, especialment els  que es realitzaren en un primer moment, sols servien per a protegir la població de la metralla de les bombes, però no si la bomba impactava sobre ell.
     Pel que fa als refugis públics construïs per les autoritats (“en comuna”, diuen els testimonis), coneixem:
·        Un que anava des d´aproximadament el creuament del carrer Buenos Aires i Crist Rei (aleshores carrer Capitán García Hernández) fins  l'actual carrer del Cine. Aquest era el més gran de tots, amb  2 boques d'entrada.
·        Altre que s´extenia des de la placeta de l'ajuntament vell fins l'actual carrer Josep Morant, amb tres accessos. Tot i ser molt gran, els testimonis recorden el pànic a l'hora d'entrar-hi, la falta de llum, l'acumulació d'aigua i l’aire dens, irrespirable.
·        Un únic informant indica que n’hi havia un en el cantó entre els carrers de la Creu i Immaculada.
·        I, finalment, el situat sota l´església. D´aquest ens diu  PONS MONCHO, Francisco, las autoridades decidieron practicar la entrada de un refugio subterráneo para protección pública en el centro del templo parroquial, con lo cual se profanaron las sepulturas del “fossar” o  “vas de Sant Pere”…
     Probablement tot aquests refugis es bastiren entre 1937 i 1938. Un dels nostres informants tenia, aleshores, 16 anys i va participar en la seua construcció:
 L´ajuntament ens feia anar a tots els més joves, a tots els que no estàvem al front. Anàvem tots els xics de la meua quinta o un poquet menys. Anàvem mig obligats, mig voluntaris. Devíem ser 10 o 15 xiquets treballant.
     El mètode de construcció era el següent:
Amb aixades i cabassos féiem escalons, ben fondo, a punt que isquera aigua. Després anàvem cavant i féiem cova.Tenia almenys dos o tres metres de profunditat. No posàvem rajoles ni cap cosa. El refugi tenia més d´una braça d´ample, i d´altura cabíem sense problema.
Dins cabíem prou bé. No hi havia llum, estava a les fosques. Estava molt ben fet. Després de la guerra van tapar les boques, però el refugi no el van tocar. Encara deu estar.


 
Refugi refentment descobert a Oliva

     Entre els refugis particulars, encara que en terme de Gandia, destaquem el de la casa de Gómez on acudien alguns xiquets del poble a escola:
 La mestra, la senyoreta de Gómez, o “doña” Mercedes, no recorde el cognom, ens donava classe. Devia fer tres torns (un per a xiques i dos per a xics). Quan sentíem “la Pava” eixíem corrent cap a l’hort on hi havia un refugi excavat a terra d’uns 8 metres de fondo. Abans, però, quan sentíem les sirenes del port, agarràvem unes varetes de taronger pelades i ens les posàvem a la boca per evitar mosssegar-nos la llengua en sentir les explosions.
   Entre les recomanacions  per  protegir-se dels bombardejos, a les poblacions més menudes s´aconsellava com a mètode més eficaç la dispersió.  Així,  en sonar les sirenes del Grau, la gent eixia de les cases i corria cap als horts amagar-s’hi. Altres van arribar en algun moment a refugiar-se davall el pont de la Séquia Mare o en el forat que deixava l’escala de sa casa. No faltaren aquelles que optaren per abandonar el poble durant els mesos d'estiu. Al cap d´un temps que començara a vindre la “Pava“ els de ma casa i una altra família amiga ens vam fer una barraca a la Partida;  era xicoteta però cabíem bé. Ara no t´ho sabria dir, si vam passar un o dos estius. Vam anar perquè pensàvem que allí estaríem més segurs. Algunes altres famílies, també ho feren.


 ...