diumenge, 28 de desembre del 2014

US ESGUITEM UNA MICA.



ESGUITS ( PRIMERA PART )


Les primeres expedicions d’avantguarda de Marge Gros estan realitzant en aquests dies diferent incursions pel nostre territori. Les informacions que ens arriben són altament esperançadores. Un grapat de noves rutes s’estan preparant resultat del treball, aventurat i esforçat, d’aquests autèntics cavallers de fortuna.
Resultat, doncs, d’aquestes valuosíssimes notícies, hem preparat aquesta efímera secció, la qual estarà formada per dos capítols, breus però intensos.
Què són aquests esquitxos? Són projeccions, intencions, de possibles marxes que realitzarem durant l’any 2015, flaixos amb un cert caire oníric. Però com els somnis també poden convertir-se en realitat, us proposem que fantasiegeu  amb nosaltres.
En aquest primer lliurament us proposem 3 llocs que a hores d’ara formen part de l’esborrany del programa EN RUTA 2015. No són tots els indrets que recorrerem, no són contundentment segurs, però són potencialment probables. Us deixem, per tant, amb els tres primers esguits. Intenteu forçar la imaginació.

PRIMER ESGUIT



Amb un Cantó Pinyó,       
lloc de cita amb tothom;
amb el Barranc del Cinc
com dos braços oberts.
Allí hi ha una glorieta
que ensenyen als infants
i que els dóna cabuda
quan s'han cansat d'anar;
i els té fins que se'n van
al món millor que ens diuen;
rient pels qui li vénen,
plorant pels qui se'n van
va coneixent-t'ho tot
el meu poble ...

 ( Ovidi Monllor)





SEGON ESGUIT

Amb la Guerra Civil, pel desenvolupament d´una important indústria bèl·lica a Alcoi, Albaida, Bocairent i Ontinyent al servei de la República, es va introduir la Vall d´Albaida dins dels objectius franquistes. Aquesta situació va afavorir que l'exèrcit republicà necessitara reforçar la defensa de les costes valencianes. Així, una sèrie de factors van determinar la construcció de l´aeròdrom de Missena i els refugis.
( FONT: https://arqueologiaindustrial.wordpress.com/2011/05/04/)






TERCER ESGUIT

Aquest castell, actualment en ruïnes, es trobava a dalt d'una enorme penya a dalt de l'actual poble de M... Era d'estil gòtic i fou construït per l'Orde del Temple. Després que aquesta Orde de cavalleria quedara dissolta, es creà l'Orde de M... que ocupà la fortificació en lloc de l'anterior Orde, sent la seua casa mare i funcionant com a convent, on els monjos de l'orde seguien la regla de Sant Benet. El nom del convent era Sacre i Reial Convent de l'orde de Santa Maria de M... i Sant Jordi d'Alfama, per l'orde que l'ocupava.
(Font: http://ca.wikipedia.org)





dimarts, 23 de desembre del 2014

DE SEZERKANDA AL MOLLÓ DE LA CREU. CRÒNICA DE LA IV RUTA SORPRESA




IV RUTA SORPRESA
DE SEZERKANDA AL MOLLÓ DE LA CREU
Diumenge, 21 de desembre de 2014

En què consisteix una sorpresa?  Tal vegada una de les possibles respostes siga que puga produir un cert desconcert. La d'enguany, llevat del nom del punt de partença i el de destinació, era bastant fàcil d'encertar, sobretot si s'havia llegit la sinopsi de la ruta i observat les imatges que l'acompanyaven.  La confusió, doncs, estava en la mateixa ruta: no tan tèbiament fàcil com indicàvem. Però la sorpresa també la tinguérem nosaltres en comprovar que, malgrat la proximitat dels nostres llocs de residència, moltes poques persones l'havien realitzada. I la sorpresa, finalment, de la bellesa del paisatge i la vista que vam poder assaborir.

Vespra de festes de Nadal, antesala d'incomptables celebracions, nosaltres acomiadàvem l'any amb la IV Ruta Sorpresa. Imaginàvem que la major part dels companys sabien nítidament on ens dirigíem. No obstant això, verificàrem a la Ronda  Sud de Daimús que no era exactament així. Clarificats que Tudzebestan era Benirredrà i que Sezerkanda el Molló de la Creu, marxàrem cap a la primera.


 Allí els més avesats ens esperàvem. Una mica abans de les 9 del matí mamprenguérem la caminada. Feia una mica de fred, preludi sens dubte de l'hivern. A través d'un camí flanquejat de tarongers que intentaven desprendre's de la rosada, travessàrem el túnel de l'autopista. La tranquil·litat matinal era alterada pel continu i insistent soroll de cotxes. De moment la ruta era planera, sense exigències. No suàvem. 





De seguida arribàrem a les cases de  l'Algar. Ens agrupàrem i continuàrem la caminada. Ara el formigó deixava pas a un camí de terra, mentre vorejàvem una difunta pedrera ( que descanse per a sempre en pau). De sobte ensopegàrem amb una mena de mur de contenció format per acumulació de grans roques. Les sortejàrem i, com qui no vol, ens endinsàrem en un altre món. 





La planura deixà pas a una suau pujada, contínua, amb un sòl de grava que demanava una mica de cura als nostres peus. Els escadussers pins reien en veure'ns caminar. Ara ja no era tan alegre com abans. Ens trobàvem remuntant el barranc de l'Escaleta. Però ella no hi era. Els més ingenus començaren a comentar que el trajecte no era tan fàcil com s'havien imaginat; no obstant això, el ritme encara era bastant contundent. 





Després d'una continuada ascensió, aplegàrem al pla dels Bancalets. Se sentia alenar amb satisfacció,  creient que l'objectiu ja havia estat aconseguit. Res més lluny de la realitat. Esplendorós, contundent, implacable, s'alçava el Molló de la Creu. El somriure de molts marxadors desaparegué en aguaitar la mola. Ara la sorpresa arribava a la seua plenitud. Hi havia qui panteixava davant el tros que ens quedava per recórrer. Altres diagnosticaven les seues forces. 





Els dubtes havien aparegut. "Tèbiament fàcil?", ens miraven amb una cara de sorneguera.  Inspiràrem fort, agafàrem tot l'aire que poguérem i reprenguérem la caminada.  Els anoracs protectors desaparegueren dels cossos dels excursionistes. Ara sí feia calor.
No obstant això, la vista era d'allò més gratificant: la cova de les Meravelles, la Nevasca, la serra Grossa, Marxuquera... Recuperàrem el somriure.
El caminet, inopinadament, girava insòlitament i iniciava una curta però intensa ascensió. Un grup de reraguarda es quedà vigilant la zona, ja que teníem notícia que el cim del molló era quasi ple.
Aplegàrem dalt amb el nivell de combustible en la reserva. I ens asseguérem a descasar.  Tinguérem temps, abans, de saludar a altres colles d'excursionistes que s'hi trobaven i, entre elles, els companys del Club Esportiu Llocnou.


La menja fou devorada amb ànsia, mentre véiem per la pantalla panoràmica dels nostres ulls un increïble paisatge: el Mondúver, Penyalba, el Gelibre, el Golf de València, el Montgó... Una suau boirina ens impedia gaudir, una vegada més, de la silueta d'Eivissa.




Amb el dipòsit de combustible ple, assaborírem una incomparable mistela acompanyada de polvorons, dàtils i altres menges nadalenques, obra i gràcia de dos companyes de caminades, Mariví i Xaro, les quals havien elegit aquell incomparable lloc per celebrar el seu aniversari. 






Se sentí cantar cançons de felicitacions, mentre ens preparàvem a realitzar la darrera fotografia de grup de 2014.


La baixada fou triomfal. Arreplegàrem al cos de guàrdia que s'havia quedant vigilant la pujada al Molló. El sol queia bondadosament i nosaltres baixàvem assenyadament.   










A la una del migdia arribàvem a la literària Tudzebestan. Era hora de dinar, era moment de reunir-se amb la família i els amics. Era hora de donar punt i final al programa En Ruta 2014.
Pròximes, esplèndides i sorprenent rutes ens esperaran l'any 2015. Però d'això ja tindrem ocasió de parlar-ne  en un altre moment.
Bon Nadal, Bon Any.
Bona Ruta i Bon Oratge.

dijous, 11 de desembre del 2014

SEZERKANDA. UNA RUTA INEXISTENT




CONVOCATÒRIA OFICIAL
RUTA SORPRESA
SEZERKANDA


LOCALITAT:                Tudzebestan
DATA:                         21 de desembre de 2014
LLOC DE TROBADA:     Ronda Sud ( Daimús)
HORA:                         8,30 del matí
DIFICULTAT:                Tèbiament baixa
DESNIVELL:                 440 m.
QUILÒMETRES:            8,600
TEMPS ESTIMAT:          4 hores
INFORMACIÓ:               margegros@gmail.com     




SINOPSI DE LA RUTA

( Mínima sorpresa en aquesta ocasió. No obstant això, juguem una mica. Si substituïu Tudzebestan pel nom del poble d’on partirà la ruta, i Sezerkanda pel lloc on anem, fàcilment sabreu quina és la ruta sorpresa de 2014. Les referències són clares. Enguany no us farem patir! )



Allà pel segle XVIII, el botànic Cabanilles en acostar-se a Gandia, va dir: “Si de las canteras se camina hácia el oriente com direccion á Beniopa, despues de una extension inculta se entra en la arroyada que tiene al Norte los montes de Valldigna, y al sur un gran monte aislado, que unos llaman Falconera, y otros la Creu del Mestre Pere”.
Quan recorreguérem la ruta de les Covatelles de la Font, va ser gran la sorpresa de molts de nosaltres. Tan a prop, tan bella, però tan desconeguda! Possiblement la ruta Sorpresa de desembre siga semblant, tan a prop, tan a tocar, però tan desconeguda! Es tracta del “gran monte aislado”, de Sezerkanda, a la serra de la Falconera, eclipsat tal volta per majestuós Mondúver, però, de segur, ben sorprenent, quan l’haurem recorregut.

Començarem la ruta al final del carrer Ample de Tudzebestan. En direcció nord, anirem paral·lels a la carretera de  circumval·lació de Gandia i l’AP7. Al mig quilòmetre travessarem un túnel que passa per davall d’ambdues vies, que queraran a la nostra dreta, i uns 700 metres després girarem a l’esquerra. 



Començarem a pujar cap a les Cases de l’Algar, entre bancals de tarongers a l’esquerra i les pinedes de la Penya Foradada a la dreta. Un quilòmetre després haurem arribat a les portes de la urbanització, que deixarem a la dreta per a seguir tot recte. Desapareixerà l’asfalt i la carretera es transformarà en un senderol que anirà ascendint entre pins. Passarem per una cantera abandonada, que mostra les seues ferides de terra blanca a l’aire. Des de Tudzebestan fins aquest punt haurem recorregut uns dos quilòmetres.

Seguirem guanyant altura pel barranc de l’Escaleta. Que no ens enganye el nom, d’escales res de res, sendeta pura i dura de pedra i terra. La mar la tindrem a la nostra esquena. 



Prompte l’ascens es farà més suau. Haurem arribat al pla dels Bancalets, erm i pedregós, però reconfortant. Ens mostrarà la cara sud de Sezerkanda , amb el barranc del mateix nom a la dreta ensenyant part de la platja de Gandia. 




I ara el senderol es dirigirà cap a l’esquerra per a mostrar-nos altre paisatge, la serra Grossa, i als seus peus la Marxuquera, amb la silueta redona de la Nevasca (edifici singular que sembla ser un punt de redistribució del gel que durant l’hivern s’emmagatzemava a les neveres, o caves, de les serralades veïnes, algunes de les quals els margegrossers ja hem visitat). Ben aviat, a l’esquerra s’obri una sendeta quasi imperceptible que ens baixaria a la cova de les Meravelles. Des de la urbanització fins a aquest creuament haurem recorregut 1300 metres. Nosaltres seguirem recte, sense desviar-nos-hi.

Ja queda fer un últim esforç. Poc després del desviament a la cova, el caminet que seguia cap al nord suaument farà un gir cap a la dreta. Començaran els últims 600 metres d’ascens fins arribar a la nostra destinació final, el punt geodèsic de Sezerkanda, i les restes del que era la base de la creu. 



A dalt haurem assolit els 456 metres sobre el nivell de la mar. I haurem recorregut uns 4300 m. Hi recuperarem forces, no solament amb l’esmorzar, i el preceptiu gotet de mistela, sinó també amb les vistes: el Mondúver i la Penyalba, el golf de València, la Marxuquera, les serralades interiors... però especialment la vista sobre la ciutat de Gandia, i els pobles de la comarca.








diumenge, 30 de novembre del 2014

CRÒNICA, BOIROSA, DE LA PUJADA AL CAVALL BERNAT



ELS HEROIS I LES HEROÏNES DEL CAVALL BERNAT

Diumenge 21 de novembre de 2014

Quan ens distanciem dels fets que han ocorregut, aquests prenen una nova dimensió, més objectiva habitualment. De vegades, però, poden adquirir una magnitud quasi mítica.

Havia sigut una setmana neguitosa. Corrien rumors sobre la ruta que els havien proposat. Deien que era dificultosa, difícil, dura; terrorífica, afirmaven els més alarmistes. No era d’estranyar, doncs, que diumenge no  va caldre que sonara el despertador. A trenc d’alba se sentia una atípica remor sobre el poble, molt semblant als trons que es produeixen els dies de potents tempestes. La realitat era que aquell xiu-xiueig  corresponia als batecs acompassats dels agosarats excursionistes que, malgrat els negres presagis, havien optat per pujar al Cavall, al Cavall Bernat des de Corbera. No hem d’ocultar que va haver qui va tenir dubtes fins última hora. Dubtes de romandre a casa, tapadet fins el nas, o d’alçar-se d’un bot i acudir al punt de trobada. Potser tot eren exageracions, potser tot un muntatge per atemorir. Tal vegada un joc, una broma. 



Al voltant de les 8 del matí, aquestes palpitacions disperses anaren concentrant-se als encontorns de les Escoles en un dia gris, sospitosament diferent als altres. Tanmateix, la incertesa començà a esclarir-se en comprovar com les margegrosseres i margegrossers no s’acovardien davant aquest nou repte, davant qualsevol obstacle.
Després d’intercanviar un grapat de paraules, amb l’ànim i la determinació ben cohesionada, marxaren cap a Corbera. En arribar al polígon d’entrada al poble, observàrem un frenètic moviment de persones entre els estrets passadissos que deixaven les parades del mercadet de diumenge.  Amb certa dificultat, poguérem aplegar al final del carrer del Calvari, als peus del magnífic castell de Corbera, on aparcàrem. En baixar dels cotxes comprovàrem, amb cara de satisfacció, s’ha de dir, que n’erem prou, bastants, molts.



Mentre ens agrupàvem harmònicament, aplegaren una colla de membres del Voluntariat Mediambiental de Corbera, l’autèntica guàrdia pretoriana de l’excursió, els qual anaven a comandar l’expedició.
Iniciàrem, d’aquesta manera, la marxa entre bancals de tarongers. Passàrem per la cova de les Ratetes i, una mica més endavant, la cova dels Frares, aixopluc dels frares en el seue trajecte envers el monestir de la Murta. Aviat ens trobàrem a l’àrea de les Fontanelles, fullós  de vegetació i amb taules i cadires per passar un excel·lent dia d’esbarjo. 


L’aturada fou mínima, la necessària per indicar-nos que havíem de tenir cura en mantenir neta aquella ruta que al Voluntariat Mediambiental tant els havia costat d’adequar. De forma preventiva, decidírem fer-nos la fotografia de grup, davant la possible contingència de produir-se baixes durant l’expedició. 




La pujada començà de forma suau i, amb una marxa constant, calculada, aplegàrem a una mena de plana, presidida per una antena en desús. Començàvem a albirar, amb certa dificultat, una vista que prometia espectacular. 










Després de reprendre camí, al cap d’una estona ensopegàrem amb una enorme paret, monumental, semblant a un gegantí abric. Fastuós ! 


La senda era ascendent, però suportable. Aplegàrem a una cruïlla. Ara es plantejà el gran repte: existia la possibilitat de realitzar una variant més accesible o, per el contrari, mamprendre la pujada definitiva al cim del Cavall. Continguérem qualsevol signe d’emoció en comprovar que totes i tots, cadascú a la seua marxa, decidiren optar per la pujada, titànica decisió.




A partir d’ara la senda es feia feixuga, fatigant i ens vam veure escortats per una acompanyant que no havia estat convidada: la boira. El ritme es va alentir, però no aturar. A penes podíem observar uns metres més enllà de la nostra vista. En tot cas, endevinar alguna figura de colors que teníem sols uns metres més endavant. Petites aturades, glops d’aigua. Cabells mullats, per la suor i per les imperceptibles gotetes que deixava la boira en els nostres fronts. Però anàvem pujant, pujant, mentre el pols s’accelerava. El darrer tram de la pujada fou interminable. Ens resultava complicat distribuir de forma eficient les nostres forces ja que no observàvem el cim, el final del trajecte. 



Quasi extenuats, la senda es va fer planera, suau. Sabíem, intuïem que el Cavall estava ahí, a tocar de mans, però no el vèiem. Quan ja començàvem a vacil·lar, de sobte, aplegàrem a una petita elevació coronada per una mena de piló: sí, era el punt geodèsic del Cavall Bernat. Sí, haviém aconseguit, no sense esforços i treball, el nostre objectiu. 


Arrecerats entre la boira poguérem descansar, esmorzar, recuperar forces. Falta ens feia. Però, en canvi, l’espessa boira ens va impedir veure l’exuberant paisatge que s’obria sota els nostres peus. No obstant això, sabérem  apreciar la bellesa, exòtica, de romandre entre núvols de cotó mentre degustàvem, potser més que mai, la suau aroma de la mistela.




La baixada fou més àgil, no més fàcil, i ràpidament aplegàrem a l’àrea recreativa de les Fontanelles. Ens alegrà contemplar com alguns membres de l’expedició baixaven amb deixalles arreplegades durant la ruta. El paisatge s’ha de gaudir, però també s’ha de protegir!



Amb un camí planer, festejant l’objectiu aconseguit, aplegàrem a les parets de la fortalesa de Corbera. Altres dia gaudiríem de la seua visita, altra jornada tornaríem a agrair al Voluntariat Mediambiental de Corbera l’ajut prestat durant la ruta i la tasca, impressionant, imponent, que estan realitzant per mantenir en perfectes condicions les sendes d’aquest magnífic paratge.

Les heroïnes i herois del Cavall Bernat tornàrem cap a casa, amb la sensació d’haver superat, i assaborit, un sensacional dia.