RABOSES,
CORSARIS, PIRATES...
Ruta
a Cullera
Diumenge, 23 de febrer de 2014
Entre la
marjal i la mar, acariciada pel sud per riu Xúquer, emergeix sobtadament la
serra de les Raboses com un immens illot. No feia falta embrutar-li una part
del seu cos per saber que ens trobàvem a Cullera.
Aparcàrem
els cotxes prop del riu Xúquer, ara pacífic i dòcil, i travessàrem els carrers
d’aquesta localitat de la Ribera Baixa, en aquelles hores del matí tranquil·la i
mandrosa, fins aplegar a la plaça de la Verge. Deixàrem de banda el modern
mercat municipal, orfe de clients, i pels bells carrerons, canosos, del barri
del Pou aplegàrem al calvari, nivi i immaculat.
La torre de la Reina Mora
o de Santa Anna, escolliu el nom, ens
controlava.
Als seus peus sentírem parlar dels seus orígens, del seu passat; de
romans, àrabs i cristians. Del riu Xúquer quan es tornava boig, i de quan
l’ésser humà es torna foll. De Barba-rossa i Dragut. De pirates i corsaris.
Amerats de sapiència, continuarem la marxa fins aplegar al castell i a
l’ermita. Pels seus voltants hi havia moviment.
És clar, era diumenge. Prompte
deixàrem el paviment i començàrem a trepitjar per una senda de terra rogenca,
envoltada per un floc de pins. Abandonàvem la Cullera més turística i ens
endinsàrem per la part més desconeguda. La pujada era bondadosa i la vista
preciosa: el golf de València, l’ Albufera, la mar Mediterrània... La marjal,
assedegada, es trobava neguitosa sabent que aviat seria coberta per un mantell d’aigua d’argent.
Un
cadavèric fort ens va donar una petita treva. No estàvem suats, ni tan sols
esgotats, però férem un petit recés. De nou escoltàrem paraules que parlàvem de
moriscos i de saquejos, de pirates i corsaris, omnipresents durant tot el
recorregut.
Després
d’aquella breu folgança, continuàrem la marxa. Ara pujàvem i baixàvem sense
interrupció. No calia brúixola, ens orientàvem amb el radar que captava les
nostres innocents intencions.
Així com els funambulismes intenten mantenir l’equilibri sobre un
invisible fil, nosaltres caminàvem per la cresta de la serra marejats i
embadalits per la vista que teníem a dreta i esquerra; de cara i d’espatlles. El
sol era inclement, però la brisa,
compassiva, ens ajudava a continuar la marxa en aquell paisatge privat
d’arbres, desproveït d’ombra sota la qual poguérem resguardar-nos.
Sots
l’esplendorós sol esmorzàrem mirant la mar, quieta i reposada. O la marjal i la
serra de Corbera si giràvem el cap. Absorts, vam haver de decidir continuar la
caminada. Un glopet de mistela ens va tornar a la realitat i ens posàrem
dempeus.
Quedava un petit trajecte que, vertiginosament, realitzàrem fins
aplegar a divisar l’ullal de sant Llorenç.
Calia posar punt i final. Calia
retornar. Amb pas ferm i contundent, reférem camí, tornant-nos a meravellar amb els bells paisatges d' aquesta esplèndida ruta.
Havia finalitzat l'eixida i,
curiosament, no havíem vist cap rabosa, però sí l’obra de moltes aus
rapinyaires.