dimarts, 25 de febrer del 2014

CULLERA: LA SERRA DE LES RABOSES.



RABOSES, CORSARIS, PIRATES...
Ruta a Cullera
Diumenge, 23 de febrer de 2014

Entre la marjal i la mar, acariciada pel sud per riu Xúquer, emergeix sobtadament la serra de les Raboses com un immens illot. No feia falta embrutar-li una part del seu cos per saber que ens trobàvem a Cullera. 

Aparcàrem els cotxes prop del riu Xúquer, ara pacífic i dòcil, i travessàrem els carrers d’aquesta localitat de la Ribera Baixa, en aquelles hores del matí tranquil·la i mandrosa, fins aplegar a la plaça de la Verge. Deixàrem de banda el modern mercat municipal, orfe de clients, i pels bells carrerons, canosos, del barri del Pou aplegàrem al calvari, nivi i immaculat. 


La torre de la Reina Mora o  de Santa Anna, escolliu el nom, ens controlava. 


Als seus peus sentírem parlar dels seus orígens, del seu passat; de romans, àrabs i cristians. Del riu Xúquer quan es tornava boig, i de quan l’ésser humà es torna foll. De Barba-rossa i Dragut. De pirates i corsaris. Amerats de sapiència, continuarem la marxa fins aplegar al castell i a l’ermita. Pels seus voltants hi havia moviment. 



És clar, era diumenge. Prompte deixàrem el paviment i començàrem a trepitjar per una senda de terra rogenca, envoltada per un floc de pins. Abandonàvem la Cullera més turística i ens endinsàrem per la part més desconeguda. La pujada era bondadosa i la vista preciosa: el golf de València, l’ Albufera, la mar Mediterrània... La marjal, assedegada, es trobava neguitosa sabent que aviat seria  coberta per un mantell d’aigua d’argent. 

Un cadavèric fort ens va donar una petita treva. No estàvem suats, ni tan sols esgotats, però férem un petit recés. De nou escoltàrem paraules que parlàvem de moriscos i de saquejos, de pirates i corsaris, omnipresents durant tot el recorregut. 
 Després d’aquella breu folgança, continuàrem la marxa. Ara pujàvem i baixàvem sense interrupció. No calia brúixola, ens orientàvem amb el radar que captava les nostres innocents intencions.

 Així com els funambulismes  intenten mantenir l’equilibri sobre un invisible fil, nosaltres caminàvem per la cresta de la serra marejats i embadalits per la vista que teníem a dreta i esquerra; de cara i d’espatlles. El sol era  inclement, però la brisa, compassiva, ens ajudava a continuar la marxa en aquell paisatge privat d’arbres, desproveït d’ombra sota la qual poguérem resguardar-nos. 

 Sots l’esplendorós sol esmorzàrem mirant la mar, quieta i reposada. O la marjal i la serra de Corbera si giràvem el cap. Absorts, vam haver de decidir continuar la caminada. Un glopet de mistela ens va tornar a la realitat i ens posàrem dempeus. 


Quedava un petit trajecte que, vertiginosament, realitzàrem fins aplegar a divisar l’ullal de sant Llorenç. 



 Calia posar punt i final. Calia retornar. Amb pas ferm i contundent, reférem camí, tornant-nos a meravellar amb els bells paisatges d' aquesta esplèndida ruta.




Havia finalitzat l'eixida i, curiosament, no havíem vist cap rabosa, però sí l’obra de moltes aus rapinyaires.

dijous, 13 de febrer del 2014

SINOPSI SERRA DE LES RABOSES



LA SERRA DE LES RABOSES
CULLERA
Data:                     23  de febrer de 2014
Lloc de trobada:  Cooperativa de Gandia
Hora:                      8.15 del matí
Localitat:               Cullera
Quilòmetres:       10
Temps estimat:   4 hores aprox.
Desnivell:              232 m.
Dificultat:              Baixa
Reserva dinar:      margegros@gmail.com    fins  dimecres 19 de febrer.
                                
SINOPSI
(NOTA PRÈVIA: observareu que en aquesta sinopsi, contra el que és habitual, falten fotografies de la ruta. Motiu? No sabem si obra de pirates o de corsaris, tan habituals en altres èpoques*, potser oblidança dels reporters gràfics, el fet és que en aquesta ocasió haureu de llegir atentament aquesta síntesi per poder imaginar, cosa que és un excel·lent exercici, el trajecte pel qual trepitjarem el pròxim diumenge 23 de febrer.)
*Tan sols en altres èpoques?



( 17-2-2014. Primícia informativa: Marge Gros, amb una actuació valerosa i heroica,  ha aconseguit rescatar les fotografies arravatades per suposades mans anònimes. Ara, després d’aquesta descomunal gesta, les afig a la sinopsi perquè pugueu gaudir d’una vista i un paratge impressionant. )

Que millor que la descripció que fa Cavanilles en les seues Observaciones sobre la historia natural, geografia, agricultura, poblacion y frutos del Reyno de Valencia per resumir la ruta de febrer!  Des de la serra de Cullera “El monte de Corvera se ve prolongado de oriente á poniente, y en sus raices los lugares de Favareta, Llaurí y Corvera. El gran lago de la Albufera al norte, y mas cerca las preciosas huertas de Cullera hace interesante el quadro que ofrece allí la naturaleza y el arte”.

Aquest cap de setmana aquells que som de della lo riu Xúquer, travessarem el riu que els àrabs anomenaven “devastador” per delitar-nos amb les vistes, anunciem que sorprenents, i noves de trinca per als margegrossers i margegrosseres. Passejarem per la muntanya de Cullera, per la muntanya de les Raboses.

Ens concentrarem a la cooperativa a les 8,15 hores per enfilar-nos nord enllà. Marge Gros travessa el Xúquer per primera vegada en els seus cinc anys de senda. Deixarem els cotxes en un descampat de la nova zona urbanitzada de Cullera, a aquesta part del riu. El travessarem i anirem per l’avinguda del Dr Alemany a buscar el mercat municipal, a la plaça de la Verge, a uns 600 metres en línia recta. Des del mercat muntarem per qualsevol dels carreronets del costat. 




Som al barri alt del Pou, a l’antiga jueria. Prompte tindrem al davant un bell calvari blanc que ens dirigeix cap al castell. L’ascens, uns 900 metres, potser és la part més dura, que no. Com tot bon calvari, va fent ziga-zaga per facilitar-nos l’esforç. Comencem a veure les teulades de Cullera, i les finques que ens recorden els anys del boom del turisme, i de l’urbanisme desenfrenat i lleig. 


 Però també veiem la mar turquesa, la desembocadura del riu i, si girem la vista, la serra de Corbera. Hi ha la ben conservada Torre de Santa Anna, o de la Reina Mora, una de tantes torres de vigilància que encara hi ha al terme.

Hem arribat al castell, d’origen islàmic, a un centenar de metres sobre el nivell del mar, i a l’ermita de la Mare de Déu de l’Encarnació. El castell ens parla dels musulmans expulsats de la capital del Túria al sendemà de l’ocupació per Jaume I, de la rebel·lió d’Al-Azrac,  i de barbarescos. Rodegem les construccions, i darrere s’obri un bosquet que amaga un poc la senda, però no ens podem perdre. La seguim acompanyats de pins jóvens que prompte deixen pas a la roca pura i dura, o com deia el botànic Cavanilles “ no hay árbol alguno en todo el monte, pero sí arbustos y yerbas”. 



El camí es fa erm, però la recompensa són les noves vistes: el golf de València (golfo Sucronense, diu el botànic), des de Cullera a Dénia, serres i cims coneguts i patejats; però sobretot el paisatge que s’obri al nord, la plana de la Ribera, els camps d’arròs, l’Albufera més allà, i, si el dia és clar, la silueta de València. Eivissa no es veu, però com una gran enamorada, se’ns insinua dins del darrer blau. 

Cal seguir caminant en direcció nord per la senda. Uns 600 metres després del castell passem per les restes del fort




I vora 1200 metres després passarem pel costat del radar, molt a prop de les colossals lletres blanques que anuncien que som a Cullera. A la seua esquerra podem veure els meandres que fa el Xúquer a mesura que s’acosta a Cullera. Ja ho comentava Cavanilles en les seues Observaciones: “No léjos de Cullera se ve entrar el Xucar, que viene haciendo curvas desde Alcira”. A partir d’ací seguirem, sense desviar-nos, la senda durant uns 1300 metres aproximadament per arribar al final del recorregut. A la falda de la serra, a mà esquerra veurem l’ullal de Sant Llorenç i, a la dreta, entre nosaltres i el Mare Nostrum la lletjor feta rajola, lletjor que ens impedeix veure el far. Malgrat tot, els vora 6 quilòmetres són una novetat contínua per als nostres ulls. “Es graciosa la vista que se descubre de lo alto del monte. Queda el mar al oriente tendido de norte á sur”, comenta Cavanilles. 


Desfarem camí. En la tornada les vistes que se’ns mostren al davant ens són familiars: la serra de Corbera amb el Cavall Bernat (que hem programat per a novembre), la silueta de l’Ouet (recordeu?), el Mondúver, i les serres de la Marina. I passarem novament pels mateixos lloc: radar, fort, castell i ermita, torre, calvari, i el Xúquer. Haurem recorregut en total vora 10 quilòmetres. Després agafarem forces tot dinant a Las Cinco Hermanas, al terme de Tavernes. Des d’algun dels balcons del seu gran menjador segur que veurem, ara amb altres ulls, la serra de les Raboses.