RUTA NOCTURNA A LLUTXENT
UNA JOIA IMPENSADA
Dissabte
13 de juliol de 2013
Veritablement
a les 6 de la vesprada feia calor davant la Cooperativa de Gandia.
Indeliberadament havíem triat la vesprada més canicular del que portàvem
d’estiu, tanmateix açò no anava a ser cap entrebanc per dur endavant la nostra
IV Ruta Nocturna, que aquest any realitzaríem a Llutxent, a l’estimada Vall
d’Albaida.
Després de
vèncer l’intens trànsit pels voltants de Gandia, en agafar l’autovia la
circulació va ser més fluida i, cap a
les 6, 30 de la vesprada érem a l’entrada de Llutxent, lloc de concentració, on
ens esperava la nostra guia que ens anava a revelar els encants i tresors de la
contrada.
Després
d’unes explicacions preliminars, ens encaminarem pels costeruts carrers de la
vila fins al castell – palau dels Pròxita. En acostar-nos, ràpidament notarem
el paregut amb una altra edificació ben estimada per nosaltres, el castell de
Forna, però amb la diferència que un se situa dalt d’un petit turó i l’altre
dins la població. Míriam, la nostra cicerone, ens glossà la història de l’obra.
Com arribaren
els Pròxita, família de nissaga italiana; com passà per diverses mans fins la desaparició
de l’antic règim i com posteriorment la construcció fou destinada a vivendes
particulars. Gràcies a açò s’ha conservat el palau s’ha conservat bastant bé.
Ja ens imaginem els seus inquilins quan
els preguntaven on vius i responien al castell de Llutxent.
Seguidament
hi entràrem i inspeccionàrem les diferents dependències, unes reformades, altres
en fase de renovació, on intuíem i percebíem nítidament la seua bellesa.
Prosseguírem
després envers el Mont Sant.
Per accedir-hi, però, havíem de superar una petita
dificultat, l’única de la jornada: la pujada pel calvari o la Costa, com és
coneix a Llutxent. Es tracta d’un camí empedrat en línia recta, flanquejat
d’arbres, que condueix a la porta del convent de Sant Doménec.
La nostra
conductora ens explicà la llegenda de la seua construcció, la d’aquell frare
que pedra a pedra anà bastint la calçada. La pujada, curta però intensa, ens va
fer regalimar abundants gotes de suor, però aviat arribàrem davant l’ humil ermita
de la Verge de la Consolació, la qual
tenia com a sentinella un màgic lledoner, però de moment la deixarem de
costat, ja que seria el punt i final del recorregut.
Seguirem caminant cap al
convent. Ara l’ombra potent d’uns enormes pins ens facilitaven la nostra marxa.
En aplegar a l’esplanada del cenobi, un altre portentós lledoner emparava
l’entrada. Amb la seua autorització i vist – i- plau travessàrem la porta i hi penetràrem.
Un claustre espectacular, bell, sublim, ens va donar la benvinguda. No sols
ell, sinó també un grup de música clàssica que estava assajant l’actuació que
tindria lloc unes hores més tard. Casualitat? Atzar?
Fórem
informats dels seus orígens, de la seua destrucció, tanmateix també de la seua
recuperació. La sopa bova, la biblioteca, la universitat, les cel·les dels
frares amb escenes de dones mig nues per facilitar
l’oració... Una a una les paraules de la nostra guia anaven fascinant-nos més,
i més, i més...
Eixirem
del monestir i ens dirigírem a l’església del Corpus Cristi. Un vell i enigmàtic
garrofer, propi d’un conte de fades, ens mirava una mica desconfiat. El
temple, diu el mite, fou construït on
tingué lloc el miracle dels corporals i sota l’altar hi ha la pedra fosca del
cim del Mont Sant, causa de culte, devoció i romeries. De bellesa singular,
dins l’edifici es palpava una atmosfera mística, religiosa, pagana.
Novament impressionats, eixirem a l’exterior. Un bosquet de pins emparava
una solitària capella.
Ara calia tornar a l’ermita, cosa que realitzàrem en un
tres i no res. Abans que l’ermità ens
obrira les portes , ens férem la foto oficial de la ruta. El lledoner, ben
bufó, també s’hi acostà al grup.
En entrar a l’ermita, petita però formosa, quedàrem enlluernats. Tanta
bellesa en uns pocs metres quadrats! Ens sorprengué veure el miracle dels
corporals contats a través d’unes manises, a la manera d’un còmic, amb uns
personatges estranyament caracteritzats. Impactant també fou veure la petita
mostra d’exvots que deixaven els creients pels favors que se’ls havia concedit.
Ja era de nit. Era hora de sopar. Abans, però, guaitàrem el castell de
Xió, altre lloc que paga la pena visitar.
Anotàrem en el nostre quadern de bitàcola unes ratlles: pendent de visitar. Magnífica fortalesa.
Era hora
d’acomiadar-nos de la nostra cicerone, cosa que férem efusivament, i començar
el sopar.
Ho férem enfront de l’entrada
a l’església del Corpus, als peus d’una imponent creu i envoltats d’una
feréstega pineda. Un cotxe de l’organització, discretament, descarregava a les
fosques una polida taula que prompte s’omplí d’ampolles de vi, mistela de Xaló i coques dolces.
Mentre,
místicament, eucarísticament, devoràrem els entrepans, a l’hora que s’encetaren
animades converses al voltant de l’extraordinària ruta. De fons, els primers
compassos musicals començaren a sentir-se procedents del claustre del convent.
Música divina, glòria celestial... La nit no podia acabar millor. La ruta havia
sigut redona, perfecta... una jornada impensada.