dimecres, 28 d’agost del 2013

UN PASSEIG PELS VOLTANTS DEL RIU D'ALCOI



V RUTA PEL MARGE GROS
UN TOMB PELS PONTS DEL RIU D’ALCOI
Dissabte 24 d’agost de 2013

Una ruta a les 6 de la vesprada en ple mes d’agost no sembla d’allò més atraient. No obstant això, sempre hi ha persones que defugen qualsevol entrebanc i són capaces d’afrontar qualsevol dificultat. Passeig
Aquell dissabte de vesprada, però, el temps els va donar un armistici: feia sol, tanmateix una suau i vigoritzant brisa els invitava a passejar.
Des del pàrquing descobert del centre comercial Plaça Major, creuaven el novell pont construït en 1994 i baixaven cap al camí terrós que voreja el riu per la vessant nord. 



De seguida deixaren de sentir el  trànsit delirant que es dirigia a les diverses botigues que es concentraven en aquella àrea comercial. Eren en un altre món, tan a prop i tan distant! El corrent suau i tranquil de l’aigua del riu i el verd de la vegetació eren un bon antídot front la urgència que es vivia en la ciutat.
Cada pont tenia la seua història, la qual  puntualment anaven coneixent, com el de l’antic traçat de la línia Carcaixent – Dénia, tan important en una època en què la taronja era un producte molt preuat i ara tan maltractat. 

El trajecte era suau, relaxat, la qual cosa convidava a fruir  del riu, aquell les aigües del qual han donat vida a tota una comarca. Vida i riquesa. De tant en tant veien aparèixer una fotja, un distret ànec, una torbada tortuga. 


Res a veure amb el que succeïa uns pocs metres a sobre. Elles i ells continuaven caminant entre el  pont nou d’Oliva, símbol del creixement de la ciutat, i la Passarel·la, emblema de modernitat. Mentre, observaven els ossos de la muralla de la vella Gandia, amb l’impressionant palau dels Borja. 


Una aturada obligada, imperativa, necessària, feren en aplegar al pont vell d’Oliva, aquell que abraçava Gandia amb els pobles del sud de la comarca. Atenien, absorts, les explicacions del guia, el lletraferit Francesc Piera. Època, estil, tipus i mètode de construcció, inundacions... belles i fluides paraules que brollaven apaciblement de l’erudit, causant en les cares dels excursionistes signes d’admiració i sorpresa. 

Continuaren la marxa pel camí i es lamentaven del deplorable estat de conservació en què s’hi trobava: les vores abandonades i els espais verds que s’havien condicionat desemparats. Senyal inequívoc d’una descurança imperdonable, vestigi del que hauria pogut ésser una preciosa via verda, però que s’havia quedat en un estat embrionari.

De seguida arribaren al pont més novell de tots, el pont del Raval. En passar-lo, contemplaren el parc de les Ambrosies, però amb escàs nèctar, i es dirigiren cap al pont de Ferro, rogenc, galanxó, per on passava el tren dels anglesos, aquell que unia la costa amb la industrial ciutat d’Alcoi. Després de transitar per ell durant una estona i contemplar la magnífica vista del riu que des d’ell s’albirava, es feren la fotografia de grup per commemorar aquella data en què celebraven la V Ruta pel Marge Gros. 


Encara tingueren temps de visitar l’alqueria de Martorell com lliurada a la mà dels déus com altres tantes coses.
Era hora de tornar, cosa que feren per la riba sud del riu d’Alcoi. La vesprada havia sigut molt gratificant  i amb la brisa fresca de llevant que els acaronava la cara, arribaren al punt de partença.




Una bona dutxa i un bon sopar al poliesportiu de Daimús posaren el punt i final a aquesta marxa apacible ruta on van tenir l’oportunitat de conèixer una visió nova, verda i refrescant de la ciutat ducal, tan a prop i tan poc coneguda i aprofitada.

dijous, 15 d’agost del 2013

PER LES RIBES DEL RIU D'ALCOI



V RUTA PEL MARGE GROS:
ELS PONTS DELS RIU D’ALCOI
Data:                    24  d’agost de 2013.
Lloc de trobada: Aparcament descobert del
                                  Centre Comercial Plaça Major.
Hora:                    5,45 de la vesprada.
Localitat:              Gandia.
Quilòmetres:       4,800.
Temps estimat:   Un poc mes de 2 hores.
Dificultat:              Fa picoretes.
Reserva sopar:      margegros@gmail.com    fins       dimecres 20 d’agost.

SINOPSI

Si voleu conèixer una Gandia que no té res a veure amb les botigues, amb el trànsit i l’activitat frenètica, les ribes del riu Blanc, d’Alcoi, o Serpis us ofereixen una visió nova, verda i refrescant de la ciutat. Hi trobareu, tot i ser final d’un estiu tòrrid i sec, làmines d’aigua que han nascut en mil i un barrancs de l’Alcoià, i del Comtat (recordeu que enguany hem descobert el de l’Encantada de Planes). Veureu vegetació de ribera, fauna tímida i de moviment nerviós (fotges, polles d’aigua, algun agró blau de vol majestuós, algun collverd, o esplugabous i garsetes... i des de dalt d’algun dels ponts alguna tortuga). 



     Deixem els cotxes a l’aparcament descobert del centre comercial Plaça Major. Travessem el primer dels ponts que comuniquen la part sud del riu amb la ciutat i per davant del centre d’atenció integral Sant Francesc de Borja descendim al camí de terra que va vorejant la riba nord.
     Passem el primer dels ponts, el que es construí el 1994 per accedir a la zona comercial (1r pont). Al poc ja tenim a la dreta les dependències del poliesportiu municipal. 


     I se’ns apareixen dos ponts més: el primer és el de l’antiga via de tren (2n pont) que comunicava Carcaixent i Dénia per transportar les taronges de la Ribera al port de la Marina per a la seua exportació. 



     Quasi a tocar hi ha el 3r pont, el “pont nou d’Oliva”o pont de l’avinguda d’Alacant (1889), per on passa antiga carretera nacional. Des del punt de partida fins ací hem recorregut uns 1100 metres.  




     Des del “pont nou” fins a la Passarel·la, (4t pont) hi ha un tram d’uns 400 metres que voreja la Gandia històrica: un llenç de la muralla meridional amb alguns dels merlets i espilleres, la porta d’accés i una de les torres, i la cara sud del palau dels Borja. Aquest esvelt pont peatonal d'acer i formigó acabat el 1988, uneix el passeig de les Germanies amb el recinte firal, al parc de l’Est o d’Ausiàs Marc. 


     En deixar la Passarel·la passem per davall d’unes estructures verdes que semblen un petit bosc de plàstic. Arribem al 5é pont, el “pont vell” d’Oliva, de principis del segle XIV, originàriament construït en estil gòtic que uneix el Raval amb l’antiga carretera que comunicava amb els pobles de la part sud del riu. En algun dels arcs es veuen encara els forats fets per col·locar la bastida de fusta que servia per a la seua construcció. 



     Un poc més avant hi ha el 6é pont, el més nou,el pont del Raval o de Menéndez y Pelayo, el que accedeix a Gandia per la zona del Raval. Des d’aquest pont fins al següent hi ha una zona enjardinada, el parc de les Ambrosies, amb tot de vegetació de ribera. 



     I veiem al nostre davant el 7é i últim dels ponts del recorregut, el rogenc pont de ferro un dels 8 ponts per on passava l’antiga via de tren que unia el port de Gandia amb Alcoi, per on passava l’anomenat “tren dels anglesos”, inaugurat el 1892 i que deixà de passar el 1969. Entre la Passarel·la i aquest pont de reminiscències ferroviàries hi ha uns 900 metres. Hem recorregut vora 2400 metres. 



     Podem acostar-nos a veure les tristes despulles de l’alqueria de Martorell (s.XV). A l’altre costat de la riba, en la partida de Benieto, es veu altra de les alqueries, la de Sant Vicent Ferrer (s. XVI). 


     Cal desfer camí, abans la nit no se’ns tire al damunt. Tornem sobre les nostres passes, però en arribar al “pont vell”, el travessem i passem al costat dret del riu, a la cara sud. Passem per davall de la Passarel·la, voregen la Casa de la Natura situada en el Parc de l’Est i ens endinsem en un verd túnel de palmeres. Després hem de passar l’antiga carretera nacional (compte amb el trànsit!) i per un petit túnel creuem el pont de la via de tren Carcaixent-Dénia. Seguim cap a la mar. Tal volta ací el recorregut ens regale una bona posta de sol: els ponts, les muralles, les làmines d’aigua, la vegetació riberenca, els campanars de la ciutat, la Falconera... 



Finalment arribem al punt on hem deixat els cotxes. Estem segurs que els vora 5000 metres de la ruta no ens hauran decebut.

dilluns, 5 d’agost del 2013

ELS CONTES DEL MARGE GROS: 2022








ELS CONTES DEL MARGE GROS

DIARI DEL PARADÍS(VI)
SAG

2022



Ja s’havia convertit en una rutina diària. En acabar la feina se’n tornava a casa. Vivia a prop, i  en cosa de 20 minuts hi arribava. A l’ hivern es canviava de roba i es posava a preparar el sopar. La falta de llum solar li impossibilitava  fer altra cosa. En canvi, quan l’estiu aplegava, es premiava amb una dutxa refrescant, s’abillava amb el xandall estiuenc, ben acolorit,  i treia el seu ordinador portàtil al pati. Amb la frescor de la poqueta nit, l’engegava mentre assaboria una cervesa, ben freda, sense alcohol. Durant els mesos de la canícula, amb una amanida i poca cosa més es conformava per a sopar.
Aquella tarda feia bastant calda, però  es trobava d’allò més bé. Quan va tenir el portàtil preparat, va fer un repàs als innumerables comptes de correu que posseïa, un per a cada ocasió. Es va alçar per agafar un pessic d’ametles torrades, hàbit que volia evitar, però sempre l’endemà. Tenia previst  entrar a Google per buscar informació sobre distintes ciutats que volia visitar en època de vacances,  moment en què va recordar que les festes del poble s’acostaven. Va voler consultar  si ja ha havia algun tipus d’informació. En la barra de Google va teclejar festes 2022, però quan es va adonar que la data era equivocada, va voler rectificar, però no va arribar a temps. De sobte, va aparèixer la pàgina web de l’ajuntament, actualitzada a 2022! No podia ser, allò no podia ser altra cosa que l’obra d’un graciós, o d’un desqueferat. Encuriosit, va començar a llegir les notícies del dia. La primera parlava que l’alcalde, el nom del qual mai havia sentit parlar i que pertanyia a un partit totalment desconegut, el Partit per la Coherència, havia inaugurat un centre de rehabilitació de malalts mentals. Va somriure. Es notava que aquell desficiós no era gens simpatitzant del partit governant.  Notícies totalment extravagants anaven succeint-se una darrera l’altra. D’imaginació no li’n falta, va rumiar una mica més seriós. Aleshores va llegir el seu nom escrit en una informació que portava la data de 30 de juliol de 2022. Va obrir els ulls exageradament i va examinar el text detalladament, a consciència. No, allò no tenia gràcia, gens ni mica. Atònit, les lletres, una darrera l’altra, parlaven que aquell dia es commemorava el desè aniversari de la seua desaparició,  fent-se ressò de les notícies recollides en diversos mitjans de comunicació. Esfumament, esvaniment, dissipació, absència voluntària o forçada... eren alguns dels titulars que eixien en els periòdics.  Nerviós, va mirar el seu rellotge i va comprovar que  era 30 de juliol de 2012! Aquell dia era hui!  Es va alçar sobtadament, mentre arrossegava amb el seu violent moviment el got de cervesa. Es va palpar la cara, es va gratar els cabells, va comprovar que era despert, que allò no era un somni. De nou, va mirar el rellotge. Eren les 9,30 la nit. Estava atrapat, atrapat entre la incredulitat i el temor que allò no fos una broma de mal gust.  Poc a poc va notar que es posava nerviós. Si per una d’aquelles allò era cert, abans de dos hores i mitja desapareixeria! Va començar a deambular per l’ampli pati, sense seguir un rumb fix. Era, tenia pànic. El seu cervell era un camp de combat entre les forces racionals i les irracionals. Les primeres li deien que allò era impossible, un miratge, una nova aplicació d’un programa informàtic desconegut, tal vegada un virus. Les segones li aconsellaven que estiguera preparat, que en la vida ocorren fets inversemblants que la lògica no pot explicar. Va sentir una calor sufocant. Necessitava una altra cervesa. La va obrir i va decidir pegar un tomb pel poble. Potser un passeig  li vindria bé i així aconseguiria saber què era el que li passava. Recordava que altres vegades havia tingut episodis d’ansietat, però sens dubte ara es manifestava d’una forma virulenta i desconeguda. Va tancar la porta de casa i es va trobar enmig del carrer. La nit començava a vèncer el dia. Una autèntica munió de gent deambulava pel carrer, buscant el recer d’una gelateria per   derrotar l’anguniosa basca i es dirigí cap al solitari riu.  En arribar-hi, va recordar aquelles nits d’estiu de quan era menut. Ell i la seua colla d’amics solien anar a pescar després de l’estiu en les aigües cristal·lines del torrent. Pensava en l’alegria que tenia quan arribava a casa amb 3 o 4 peixos i els  mostrava satisfet a sa mare. Va somriure. Havia sigut bona idea eixir a caminar. Començava a recuperar l’ànim. De sobte va notar que l’aigua del riu era tèrbola, efectes sens dubte de la incontrolada contaminació. Va fet una ganyota de desaprovació. La lluna relluïa encisadora sobre l’aigua del riu. Aleshores va ser quan es va adonar que la seua figura no s’hi reflectia. Què estrany!, va mumurar. Va sentir com un impuls desconegut el llançava al riu. Suaument, sense pretensions de reaccionar, anava submergint-se. Aviat deixà d’observar la captivadora lluna. Ara els seus ulls  gaudien d’un paisatge subaquàtic desconegut, mentre un silenciós corrent d’aigua l’arrossegava aigües avall. Se sentia cansat. I va cloure els ulls.