CRÒNICA CONSCIENTMENT SUBJECTIVA DE LA
III RUTA NOCTURNA: EL RABAT
21 de juliol de 2012
Teníem, injustament, molts dubtes. Molts dubtes de poder seduir, de poder captivar a algú en la nostra III Ruta Nocturna. Són temps de festes i celebracions; de vacances i de viatges, de compromisos i festivitats. Multitud de motius per deixar de banda un passeig per la muntanya organitzat, que pesats!, pels desficiosos de Marge Gros. Però ens equivocàvem.
Dissabte 21 de juliol, 8 de la vesprada. Més de 60 lleials margegrossers ens van trobar a la Ronda Sud de Daimús. Cares de complaença. Salutacions i comentaris, indicacions sobre el punt de partença de la ruta. De seguida férem camí cap a l’Alqueria de la Comtessa. En un carrer paral·lel a la circumval·lació vàrem aparcar el cotxes.
Feia una temperatura bastant agradable, malgrat ésser juliol. Es repartiren cacaues i salmorra (els tramussos se’ns va oblidar de posar-los en remulla ) i començàrem a caminar. Demanàrem una mica de compte a l’hora de creuar la carretera envers el camí vell de Xàtiva. En arribar-hi, extremàrem les precaucions, ja que és una via bastant transitada. Amb molta cura i ben organitzats, anàvem caminant mentre sentíem com el sol, que ja en trobava cansat, ens amoixava la cara, dèbilment.
Arribàrem al creuament amb un camí que ens portà, més rectes que un fus, dalt de l’ermita de sant Miquel. Però per gaudir d’aquest deliciós lloc havíem de pagar un peatge simbòlic: 100 metres i escaig d’una atractiva rampa. Endalt, descansàrem del petit esforç que havíem fet abrigats per l’ombra dels arbres. Comentàrem la peculiaritat d’aquesta construcció del segle XVI, enclavament de la Font d’en Carròs en terres de l’ Alqueria, testimoni dels jocs de la xicalla de la contrada en els dies de pasqua. Un moment d’esbarjo per fruir de l’indret i, sense ànim de retallar cap explicació (que, per cert, altres ja ho fan en altres aspectes), davallàrem a la recerca del camí que ens conduí al Rabat.
Transitàrem ara a la vora d’un polvorí, desitjant que tots aquests arsenals tingueren com a objectiu la festa, no pas la guerra, fins que arribàrem a un caminal que ens portà al cementeri de Rafelcofer. Decidírem no reposar ací (deixem-ho per a més endavant, va afegir irònicament una veu) i iniciàrem una lleu ascensió cap al cim d’aquest tossalet on es troba l’antic poblat iber. La marxa es va fer més pausada. De nou constatàrem que érem a l’estiu.
Però no teníem pressa i alguns aprofitaren els bancs col·locats durant el trajecte per poder gaudir del preciós paisatge que començava a albirar-se ( d’acord!, i alguns perquè sentien defallir les forces). I xino-xano, aplegàrem dalt, on una imponent creu de ferro negra ens rebé (i, qui sap, si ens beneí ). Marxàrem ara per una bufona planura, a la vora de les restes de les construccions iberes, fins ser al Mirador. El sol ja se n’havia anat definitivament a dormir i el clarobscur s’havia fet amo i senyor de la situació. Ens preparàrem per a sopar. Entrepans variats, beguda refrescant i picadeta a discreció van aparèixer màgicament de les motxilles. Les primeres llanternes entraren en funcionament. Començà el joc de llums i colors. La menja s’allargà més de l’habitual, perquè anava acompanyada de suculents comentaris sobre temes d’actualitat, de rabiosa actualitat.
Feia una temperatura bastant agradable, malgrat ésser juliol. Es repartiren cacaues i salmorra (els tramussos se’ns va oblidar de posar-los en remulla ) i començàrem a caminar. Demanàrem una mica de compte a l’hora de creuar la carretera envers el camí vell de Xàtiva. En arribar-hi, extremàrem les precaucions, ja que és una via bastant transitada. Amb molta cura i ben organitzats, anàvem caminant mentre sentíem com el sol, que ja en trobava cansat, ens amoixava la cara, dèbilment.
Arribàrem al creuament amb un camí que ens portà, més rectes que un fus, dalt de l’ermita de sant Miquel. Però per gaudir d’aquest deliciós lloc havíem de pagar un peatge simbòlic: 100 metres i escaig d’una atractiva rampa. Endalt, descansàrem del petit esforç que havíem fet abrigats per l’ombra dels arbres. Comentàrem la peculiaritat d’aquesta construcció del segle XVI, enclavament de la Font d’en Carròs en terres de l’ Alqueria, testimoni dels jocs de la xicalla de la contrada en els dies de pasqua. Un moment d’esbarjo per fruir de l’indret i, sense ànim de retallar cap explicació (que, per cert, altres ja ho fan en altres aspectes), davallàrem a la recerca del camí que ens conduí al Rabat.
Transitàrem ara a la vora d’un polvorí, desitjant que tots aquests arsenals tingueren com a objectiu la festa, no pas la guerra, fins que arribàrem a un caminal que ens portà al cementeri de Rafelcofer. Decidírem no reposar ací (deixem-ho per a més endavant, va afegir irònicament una veu) i iniciàrem una lleu ascensió cap al cim d’aquest tossalet on es troba l’antic poblat iber. La marxa es va fer més pausada. De nou constatàrem que érem a l’estiu.
Però no teníem pressa i alguns aprofitaren els bancs col·locats durant el trajecte per poder gaudir del preciós paisatge que començava a albirar-se ( d’acord!, i alguns perquè sentien defallir les forces). I xino-xano, aplegàrem dalt, on una imponent creu de ferro negra ens rebé (i, qui sap, si ens beneí ). Marxàrem ara per una bufona planura, a la vora de les restes de les construccions iberes, fins ser al Mirador. El sol ja se n’havia anat definitivament a dormir i el clarobscur s’havia fet amo i senyor de la situació. Ens preparàrem per a sopar. Entrepans variats, beguda refrescant i picadeta a discreció van aparèixer màgicament de les motxilles. Les primeres llanternes entraren en funcionament. Començà el joc de llums i colors. La menja s’allargà més de l’habitual, perquè anava acompanyada de suculents comentaris sobre temes d’actualitat, de rabiosa actualitat.
Satisfeta la gana, el nostre líquid espiritual, la mistela, començà a circular. Un lleuger vent refrescà la magnífica nit, inclús, comentaven alguns, feia una mica de fred.
Era el moment de retre homenatge als paratges desapareguts en els incendis d’aquest estiu, mitjançant la lectura d’un text preparat per l’organització. Regnava el silenci, tal vegada l’emoció. En acabar, un esplèndid rapsode, amb veu dura, greu i contundent, va interpretar un conte preparat per a l’ocasió. Ara regnava el misteri, tal vegada la impressió. Pura il·lusió.
En trencar-se l’encís, va venir l’hora de la foto de família. Era moment de contentació, de satisfacció; de poder assaborir aquest contacte directe amb la natura i de sentir-se part d’ella.
I va tocar marxar cap a casa. Lentament, i amb precaució, anàvem descendint pel sender que ens conduiria al punt de partença. Les ombres dels arbres ens feien ganyotes , mentre les estrelles jugaven entre elles, a mena d’un improvisat castell de focs d’artifici.
Teníem, injustament, molts dubtes. Molts dubtes de poder seduir, de poder captivar a algú en la nostra III Ruta Nocturna. Però ens equivocàvem.
Bon estiu.
