EL CIM D'ALDAIA I EL BARRANC DE MANESA

CONVOCATÒRIA OFICIAL RUTA 

ALDAIA I EL BARRANC DE MANESA

(BARX)

LOCALITAT:                Barx.
DATA:                         28 d’octubre de 2012.

LLOC DE TROBADA:     Cooperativa de Gandia.

HORA:                         8 del matí.

DIFICULTAT:                MITJANA.

DESNIVELL:                 375 metres.
QUILÒMETRES:            10

TEMPS ESTIMAT:          5 hores.

 INFORMACIÓ:              margegros@gmail.com

SINOPSI DE LA RUTA

Hui recorrerem la ruta PR-CV 60 que es dibuixa per la serra del Buixcarró. El punt de partida serà la font de la Drova. Agafarem el camí de l’Assagador en direcció est, passarem junt a les basses de la Drova, construïdes al s. XVIII pels monjos de Santa Maria de la Valldigna. A uns 200 metres arribarem a una figuera imponent, deixarem el camí i a la dreta començarem a ascendir per una senda que passa per la font de la Mongeta. La senda va fent-se costeruda entre antics bancals abandonats. Fins arribar al Coll dels Caragols, a uns 500 metres d’altura, la pujada, entre el Cingle Verd a l’esquerra i l’Aldaia a la dreta, és un poc dura. Planejant i després pujant suaument arribarem al forat de l’Aire (un avenc de 106 metres de fondo), des don tenim en dies clars vistes sobre la mar i el Montgó. 

En deixar l’avenc la senda avança per la dreta del barranc Tancat, que vessa les seues aigües de pluja al barranc de Borrell. La densa vegetació de carrasques jóvens ens acompanya fins arribar a la zona plana, on es barreja la roca viva i la terra roja. Seguint sempre per la senda principal arribarem al pla dels Avencs. Després d’haver recorregut uns 2800 metres des del punt d’eixida, la senda es divideix, a l’esquerra baixaríem al pla de les Neveretes i a Barx, i a la dreta aniríem al cim de l’Aldaia (a 755 m) i a l’avenc de l’Aldaia (una sima de més de 80 metres de fondària). En aquest creuament esmorzarem. Qui vulga regalar-se unes vistes magnífiques (Benicadell, Montcabrer, Vall d’Albaida, el Toro, la serra de Corbera, la Drova, Barx i el Montdúver...) pot pujar al cim (uns 700 metres entre pujar i tornar), qui vulga descansar ho farà en el creuament.

Començarem a descendir en direcció al pla de la Nevereta  envoltats d’una densa vegetació de garriga i matolls que de vegades fa un poc complicada la baixada. Arribarem a les restes de l’antiga nevera després de fer uns 2300 metres i trobarem en prou mal estat la cava petita(s.XVIII) on s’emmagatzemava la neu per posteriorment comercialitzar-la. 

Ací comença la part més frondosa, fresca i captivadora, el barranc de Manesa, micro reserva de flora. És un recorregut en descens suau per l’antic camí que usaven els nevaters per transportar el gel al monestir de Simat. Quasi sempre tindrem com a punt de referència al fons la Penyalba. Hi trobarem des de pinedes adultes, a sureres i falgueres. 

 La senda acaba ajuntant-se amb la pista forestal que ve de Pinet. Ens desviarem cap a la dreta i al poc ens trobarem ja en el camí de l’Assagador, i la font de la Benita. Des de la Nevereta fins ací haurem recorregut 2400 metres. Cal desfer camí per aquesta senda plana, en direcció est. Ens quedaran uns 2000 metres. Passarem per algunes granges de gallines, el Portitxolet, els xalets que comencen a envair la vall, i finalment tornarem al punt de partida, la font de la Drova, o de l’Om. En total haurem recorregut uns 10.000 metres, suficient recorregut per merèixer-nos un bon dinar.

RECORDEU QUE LA NIT DEL 27 AL 28  CANVIEN L’HORA.

 COMPTE!

EL MÓN DEL VI

CONFERÈNCIA

Divendres 26 d’octubre, a les 20 hores de la vesprada, i en la Casa de la Cultura de Daimús, l’amic Joan Calatayud ens parlarà de  Geografia Vitivinícola. El món del vi. 

 

En aquesta interessant conferència tractarà de les diferents denominacions d’origen de l’estat i d’altres països, dels Consells Reguladors i la geografia vitivinícola,  sense deixar de banda altres sucosos aspectes d’aquest suggestiu món que gira al voltant  del vi.

Seguint  Margarida Aritzeta en la seua obra  Perfils de Nora, per a Joan Calatayud...

" El vi és com la vida, se li ha de donar temps però s’ha de saber consumir en la seva plenitud. I això és el que sempre ha fet el nostre company : beure a grans glops la vida, amb passió i risc…”

Per a ell, queda ben palés,  el vi forma part  de la seua existència, de la nostra, que, si volem gaudir-la en la seua plenitud, no podem deixar que ens falte a taula, com ja ens recomanava Vicent Andrés Estellés:

EL VI

No podia faltar el vi damunt la taula.
Una solemnitat, un ritu que venia
des de la nit: el vi encenia la taula,
encenia la casa, encenia la vida.
Una vella litúrgia el posava a la taula.
Una vella litúrgia nocturna, inescrutable,
encenia la sang, palpitava en els ulls.
Una solemnitat, un ritu que venia
des de la nit, la nit febril de la caverna.
El vi begut, en casa, a l'hora de menjar.
S'oficiava el vi, lentament i greument.
Parle del vi dels pobres. El vi que ens feia forts.
Un tros de ceba crua, un rosegó de pa,
i un got de vi solemne. Parle del vi dels pobres,
begut solemnement, l'aliment de la còlera,
el vi o sosteniment de l'afany o la ràbia.
El vi de l'esperança, el vi dels sacrificis,
l'esperança rompuda, plantar cara a la vida.

I acabem aquesta invitació amb uns versos en occità  d’Antonin Perbosc. Occitània, la seua terra, la seua gent, la seua llengua i...el seu vi formen part de la vida de Joan Calatayud. Per això no podíem cloure aquestes ratlles sense citar aquests versos que tant li agraden:  

Solel, qu’aqueste vin de bon terraire d’ Oc,

escampant dins mon còr io sanc de ton còr d’astre,

i espeligue à ton laus un sirventesc de fòc.

 Salut! Ens trobem divendres.

CONFERÈNCIA PILOTA VALENCIANA

LA PILOTA VALENCIANA. PROFESSIÓ I TELEVISIÓ

Dijous 11 d’octubre de 2012

Parlar de pilota és parlar d’esport, però no de qualsevol esport, parlem de l’esport nacional dels valencians, parlem de cultura, de tradicions, d’història, de resistència lingüística. Com associació cultural, a banda de la nostra vessant esportiva muntanyenca, tenim per costum fer tots els anys el Novembre Cultural. Aquest any, amb motiu del 400 aniversari de la Carta de Poblament de Daimús, vam oferir a l’Ajuntament tot un seguit d’actes culturals al llarg de l’any per tal de commemorar l’esmentada data. Entre aquests actes, vam incloure una xerrada sobre pilota valenciana. Ho teníem molt fàcil, Vicent Pellicer, fill del mític Pitxoc, Salvador Seguí, campió mundial de retransmissions de partides de pilota, José Seguí Cardona, Gorxa, possiblement el millor jugador de raspall de finals dels noranta, com també, molts altres jugadors professionals o amateurs que ha donat el poble de Daimús. 

Què volíem aconseguir amb aquesta conferència? No  preteníem, entre altres coses perquè no està al nostre abast, que amb ella  la pilota eixira del moment de  crisi en què s’hi troba, com la societat en general, però sí volem fer un reconeixement públic a un esport nostre, on molts valencians, també daimussers, l’han viscut amb passió i vehemència com a aficionats; d’altres, més pocs, amb devoció i quasi obligació com a mitjà per obtenir uns gallets que portar a casa.

Després de les presentacions inicials, va ser l’hora dels conferenciants.

Vicent Pellicer, fill del llegendari Pitxoc, el primer jugador professional que va tenir Daimús, ens va parlar des d’una vessant històrica  com un xiquet podia eixir de ser un jugador de carrer i arribar a entrar en el terreny de joc més desitjat per a molta jovenalla del moment: el Trinquet.

 Waldo Vila, el millor jugador de raspall de l’última dècada i possiblement de la que som, ens va parlar de la seues vivències i experiències com a jugador professional, però també  ens va advertir de la crisi que viu hui el món de la pilota.

Món de la pilota que, de tant en tant, es mereix entrar als auditoris i a les cases de cultura, perquè és cultura, cultura valenciana, viva, que cal mantenir perquè és un element identitari, malgrat que estiga deixat de la mà d’aquells que haurien de donar-li suport, si més no, amb tanta o més dignitat com se li donen a altres esports anomenats de masses.

El fenomen dels mitjans de comunicació, amb especial atenció a la TV, va ser comentada per Salvador Seguí,  uns dels principals artífex que arribés la pilota a la TV, veí de Daimús, el qual ens va contar  com van ser els seus inicis i els nombrosos entrebancs que va tenir per poder desenvolupar la seua activitat amb la professionalitat que des de sempre li ha aplicat a la seua feina.

L’acte va cloure amb el lliurament d’una placa  a José Seguí, Gorxa, per part l’Associació Cultural Marge Gros de Daimús: la segona distinció Important de Daimús. En aquest senzill homenatge volíem retre-li homenatge a la dedicació i passió que ha dedicat a aquest esport tan nostre, al mateix temps que també el volem fer extensible a tots aquells jugadors de pilota, aficionats, professionals i amants del nostre esport per antonomàsia.

Com va manifestar fa molt de temps Gorxa a un mitjà de comunicació, a la pilota li sobra mala fama i li falten aficionats. Esperem amb l’acte de dijous, com a mínim, hàgem contribuït a una millor fama de la pilota i a sumar algun aficionat.

Va de bo.

RUTA A FORNA I EL SEU CASTELL

I FORNA FOU UNA FESTA

7 d’octubre de 2012

L’Associació Cultural  Marge Gros i l’Ajuntament de  Daimús, amb la col·laboració de l’Ajuntament de l’Atzúbia-Forna, van organitzar diumenge passat una ruta cultural a Forna i el seu castell. 

Prop de les 10 del matí arribaven dos autobusos plens d’excursionistes ansiosos de conèixer aquest bell racó de la Marina Alta, limítrof amb la comarca de la Safor. A ells es van afegir altre nombrós grup de persones que van optar per fer el trajecte amb els seus vehicles. En total, pam dalt, pam baix,  n’eren al voltant de 100 persones.

Després d’esmorzar als peus del castell, es va iniciar la ruta visitant el poble de Forna, on es va explicar els orígens d’aquesta localitat i la seua baronia, així com els trets històrics més rellevants. 

Una vegada al poble, van recórrer els seus carrers, començant per la recollida i preciosa plaça de la Quintana, moltes vegades oblidada pels visitants fugissers. Després van recórrer  el lloc més emblemàtic de l’indret: la Plaça: la casa de la Baronia, la casa abadia, l’antic ajuntament, a més d’entrar a visitar la bella església de Forna, dedicada a sant Bernat. 

La misteriosa font i els formosos carrers Perera i Morera també van ser trepitjats pels sorpresos visitants, abans d’iniciar l’ascensió cal al castell.

Allí el guia va desmitificar i posar les coses en el seu lloc sobre la realitat d’aquest palau fortificat, ja que ha hagut molta literatura sobre aquesta edificació que s’allunya de l’autèntica realitat històrica.

 

 El pati d’armes, les cavallerisses, la capella, la sala dels domèstics del castell, la sala noble amb el peculiar excusat no va deixar ningú indiferent. Però encara els esperava la sorpresa final. La visita a la zona del magatzem i a la presó. 

En aquest lloc van quedar extasiats en contemplar els magnífics dibuixos que, miraculosament, encara es conserven: escenes de batalles, diversos tipus de vaixells amb la corresponent senyera quadribarrada de la Corona d’Aragó...però també éssers fantàstics que ens transportaven a la mentalitat d’altra època, tan diferent de la nostra.

La cara de satisfacció quedava clarament manifestada en veure les seues cares en eixir del castell: havia eixit tot redó.

CONVOCATÒRIA OFICIAL: FORNA I EL SEU CASTELL

CONVOCATÒRIA OFICIAL

 FORNA I EL SEU CASTELL

  

LOCALITAT:                Forna.
DATA:                         7 d’octubre de 2012.

LLOC DE TROBADA:     Ajuntament de Daimús.

HORA:                         L’autobús eixirà a les 9.

Els qui vagen directament  a Forna, ens trobarem a la plaça que hi ha baix del castell aproximadament a les 9,45.

DIFICULTAT:                Baixa

TEMPS ESTIMAT:          L’activitat  finalitzarà al

                                    voltant   de  la  una  del

                                    migdia.

Us recordem un fragment del correu on parlavèm de les possibilitats d’acudir-hi:

A)  Anar amb autobús des de Daimús , per la qual cosa heu de fer una reserva a l’ juntament del poble fins el 3 d’octubre, amb un preu de 3 euros per als empadronats a Daimús i 6 per als qui no ho són. En aquesta opció entra, a més del cost de l’autobús, l’esmorzar i l’entrada al castell.

B)    Anar directament als peus del castell de Forna amb vehicle propi i duent l’esmorzar, sense cap cost per als nostres associats.

SINOPSI DE LA RUTA

El trajecte en aquesta ocasió és ben senzill, llevat de la costeruda pujada al cim del tossalet de la Campaneta on es troba el castell, cosa d’uns quants metres, ja que es tracta d’una ruta eminentment cultural.

En arribar-hi, baixarem al poble i visitarem els seus plaents carrers, on escoltarem alguna que altra contarella del poble. Tot seguit, pujarem en direcció al castell, on a les 11,30 ens esperarà el guia que ens explicarà les característiques d’aquesta esplèndida i ben conservada edificació, que de ben segur us sorprendrà.

No voldríem acabar aquesta sinopsi sense recuperar  les paraules que l’escriptor Bernat Capó va deixar escrites en la seua obra Terra de Cireres, publicada l’any 2002 per Edicions del Bullent, magnífic llibre de viatges on recorre, a banda de l’Atzúbia i Forna, les valls de Gallinera, la d’ Alcalà, la d’ Ebo  i la de Laguar. Seleccionem ací un fragment de les ratlles dedicades a Forna, on hem prescindit de les referències al castell.

Diu l’escriptor de Benissa:

“Forna és menut, agradable, tranquil, tant que el viatger hagué d’esperar una hora per veure un habitant del llogaret que ara queda enrere. Per la contrada es diu que els fornalers es giten amb la cama fora del llit, ja que, de bon matí, quan el sol encara no s´ha rentat les lleganyes, havien d’estar de camí de llocs ben allunyats del poblet, com les deveses pel pasturatge o el marell pel treball més dur. Si això es deia en sentit pejoratiu, erraven de totes totes els criticaires perquè, en realitat, la dita deixa en bon lloc la laboriositat. Matiners i treballadors. També se sol dir que qui vestit va a Forna, despullat en torna, que és un invent que hom no ha pogut trobar-li el cap, si no donem per bona la reflexió d’un vell atzuvià que parlava d’un temps llunyà en què jugar a cartes era un delicte, per la qual cosa els homes de la contornada anaven a Forna, d’amagatons, lluny de la Guàrdia Civil, a perdre la camisa, la hisenda i els diners. Sempre n’hi havia que tornaven a casa despullats, en sentit metafòric, és clar, perquè entre els jugadors hi havia un codi, no escrit i sempre respectat, que feia referència a la roba que hom portava posada i que no es podia tocar. Només hauria faltat això, donar-ne explicacions a la muller en calçotets! El viatger, sense donar massa crèdit a aquestes paraules, pensa que la dita no ha de ser més que una de tantes de les que va arreplegar el mestre Sanchis Guarner en la seua col·lecció dels pobles valencians que parlen els uns dels altres, com a resultat, en ocasions, d’una gràcia del burleta de torn. I el viatger, que ix del llogaret de la mateixa manera que hi va entrar, no solament no ha perdut res, sinó que, a més, ha fet una bona replega de figues de pala que, en contra de la creença tan escampada que diu que fan tapó, li posen el cos a to.”

FORNA I EL SEU CASTELL 2

FORNA I EL SEU CASTELL

( SEGONA PART ) 

Continuem amb la segona columna que va dedicar Ero, Álvaro Rubial, en  el periòdic La Vanguardia. En ella se centra en el caràcter dels fornalers i de la seua amabilitat, de la vida quotidiana dels seus habitants, en les seues preocupacions i obssessions, en la tranquil·litat que regnava al poble, sols alterada pels traginar dels animals pels seus carrers o per l’aldarull de la xicalla  poble, dels escassos xiquets. 

 Unes quantes línies dedica al seu magnífic castell, sorprès per l’excel·lent estat de conservació en què es trobava i que atribueix a diverses reformes.

 Molt s´ha parlat d’aquest magnífic castell, declarat Bé d’Interés Cultural al  voltant del qual han sorgit nombroses llegendes, com la els cavallers de la crinera negra, o especulacions fantasioses, diuen els experts,  en afirmar que  es tractava d’un castell templari.

Després de molts anys d’abandó, en 2003 es va produir una reforma d’aquest esplèndid palau gòtic. De segur que ens sorprendrà la seua visita i descobrirem nombrosos detalls que fins aleshores havien passat inadvertits: grafitis i dibuixos medievals, escenes marítimes de navilis mercantils, combats de cavallers, criatures fantàstiques...

Llegim, és hora ja, la segona i darrera columna que ens va deixar el nostre guia en aquesta preliminar de la ruta feta fa ara 47 anys.

LA VANGUARDIA ESPAÑOLA, DOMINGO 12 SEPTIEMBRE 1965

LA  CALLE Y SU MUNDO

LOS LABRIEGOS DE FORNA

Llevo dos días en Forna y me marcho esta tarde. En el pueblo hay treinta vecinos y me hospedo en casa de uno de ellos, el señor Bernardo, que me ha ofrecido sus hospitalidad. La cama es muelle y el yantar suculento y abundante. He dormido apaciblemente, en silencio, y sólo al punto del amanecer percibí las pisadas de un borriquillo que cruzaba por el camino. Ya me anunciaron al acostarme que escucharía los golpecillos de las pezuñas en los guijarros. Sonaban como amortiguados compases de tambor. Los payeses se levantan con la aurora para ir a sus tareas, pero yo duermo como un tronco hasta las ocho. Cuando salgo a la calle (?) no veo a nadie. Andando, andando, me saluda una mujer que pela almendras a la puerta de su casa. Corren dos niños y pasa a la jineta un mozo en ruta hacía sus predios. En la revuelta de la carretera, una muchacha espera el camión de arena que ha de conducirla a Pego. Me dice que va al médico.

He subido al castillo y atalayé el valle desde la cumbre. En las laderas dé la hosca cordillera crecen incipientes plantaciones forestales, y en bancales alinean tristones olivos y algarrobos. Bajo el verde agresivo de los naranjales la tierra es rojiza, encendida, como si estuviese calcinada por un tremendo incendio. He ido a contemplar los naranjos bisoños regados mediante conducciones que serpentean por el campo desde los pozos. Se otean lejanas las casetas blancas de los motores y a veces brilla como el latón el agua de las balsas. La naranja es una obsesión de estos campesinos. Quizá dentro de pocos años no quede un solo algarrobo y un solo olivo en el valle. Estos árboles serán suplantados por el naranjo que hoy produce grandes rendimientos.

—Terreno de olivos, mal asunto —me dice un viejo petrucio—. Si usted lia leído la Biblia ya estará enterado de que en Palestina, tierra de oliveras, no había más que miseria

Yo tengo que atender a los labriego» que tienen la delicadeza de venir a saludarme. No se trata de que yo sea un hombre importante. Yo no soy nada importante. A mí no me conoce en Forna más que el señor Bernardo. Pero vienen a interesarse por mí y me preguntan qué impresión me produce Forna. Yo les digo que me gusta y les doy las gracias por su amabilidad. Yo escucho al señor Nacio, que me hace un elogio de las praderas y de las vacas santanderinas y me dice que la Montaña es un gran país y no Forna, que no vale nada. Le replico con que Forna vale lo suyo. Yo atiendo al señor Vicentet, y al señor Lluiset, y al señor Batiste, quien asegura que la naranja  es la   mejor

fruta del mundo, pues puede viajar hasta Buenos Aires y retornar a Forna sin perder calidad y sabor. Yo agradezco a la señora Concha el«melonet» que me ha regalado, a la señora Pura su cestillo de higos y a la señora Ludovina el voluminoso obsequio de una enorme sandía.

Yo estoy muy contento en Forna y he sido agasajado por gentes que no conozco, que no saben quién soy, ni apenas a qué me dedico. Pero me voy a marchar. Y cuando circula la noticia de mi partida los labriegos surgen ante la puerta. Mientras redacto esta nota están esperando para decirme adiós. Quieren echar un pitillo conmigo. Tendré que prometerles que volveré. ¿Cuándo? El día menos pensado. — ERO

EL CASTELL DE FORNA I

FORNA I EL SEU CASTELL

( PRIMERA PART )

L’ Associació Cultural Marge Gros, dins dels diferents actes en què participa amb l’Ajuntament de Daimús amb motiu del 400 aniversari de la Carta de Poblament del poble, organitza pròxim diumenge 7 d’octubre amb una visita a Forna i al seu castell, amb la col.laboració de l'Ajuntament de l'Atzúbia-Forna. 

Forna , el lloc estret i fosc, es troba situada en una petita vall allargassada que, com s’ha dit en un altre lloc, s’obri desvergonyida cap a la mar Mediterrània, als peus d’un magnífic castell, o palau - fortalesa, quasi de joguet, de preciós que és. En l’actualitat aquest poble forma part del municipi de l’Atzúbia-Forna des de la segona dècada del segle XX. Allunyat de les principals rutes de comunicació, des de la segona meitat del segle XIX va anar perdent població: uns, els que més, cap a la pròxima vila d’Oliva, altres cap a  indrets com  Pego i l’Atzúbia, però mai ha perdut la seua pròpia personalitat. 

No. En aquesta ocasió no hem fet la ruta preliminar , perquè hem preferit rescatar dos sucoses i magnífiques columnes periodístiques  que hem exhumat de la hemeroteca del periòdic La Vanguardia, corresponents al 10 i 12 de setembre de 1965. Paga la pena llegir-los, perquè encara s’entreveu un poble que  estava vivint importants transformacions: la introducció del reg i del conreu de la taronja en substitució dels cultius tradicionals, l’aparició de l’extracció d’arena de les vessants de les seues muntanyes, la progressiva emigració de la seua població... uns anys abans de l’arribada dels anglesos i la construcció de nombrosos xalets que, en part, van continuar donant-li vida a aquest preciós lloc. 

Aquestes columnes estaven signades per un tal Ero, pseudònim que corresponia a l’escriptor  gallec Álvaro Rubial (1910-1999), el qual va col·laborar en nombrosos periòdics i revistes de l’època, com El Faro de Vigo, El Ideal Gallego, El Ciervo... Després d’haver fixat la seua residència a Barcelona, a partir de 1962 comença a publicar la columna diària La Calle y su mundo, en el diari La Vanguardia, cosa que continuarà fent fins el moment de la seua mort.

Us fem ara un primer lliurament  d’aquesta deliciosa columna, especialment emotiva per aquelles persones coneixedores d’aquest bell llogaret de la vall de Forna. 

LA VANGUARDIA ESPAÑOLA, VIERNES 10 SEPTIEMBRE 1965

LA CALLE Y SU MUNDO

EL VALLE DE FORNA

Dejando la carretera de Denia a Alcoy, llegamos por una entrada descarnada a Forna. Como todos los caminos provinciales, éste, proyectado y ejecutado a mínimo gasto, se cuaja de repechos y revueltas, y a su conservación no creo que se destine ninguna partida en los presupuestos de la Diputación de Alicante. El pueblo de Forna, que tuvo antaño cien vecinos, acaso no pase ahora de la treintena. Se ven casas destripadas, otras cerradas a cal y canto, y algunas desaparecieron. Por los muros decrépitos trepan las zarzas. Los emigrantes se asentaron en Pego, Villalonga y Oliva. A primera vista cabe afirmar que el pueblo ha ido a menos.

Y, sin embargo, Forna es más rica que antes. Los viejos cultivos eran el olivo, el algarrobo y las uvas pasas de cepa moscatel, es decir, lo típico de los secarrales de estas tierras. Hoy los terrenos se han transformado en naranjales — de reciente plantación — que ya comienzan a rendir y que son regados en su mayoría por pozos artesianos cuyas profundidades oscilan entre los ciento cincuenta y los doscientos metros. Estos amplios regadíos se extienden por unas trescientas anegadas, según me informan los vecinos. También se explotan canteras de arena para las edificaciones turísticas de Gandía, Denia y Villajoyosa. Los materiales de estas canteras son de excelente calidad y los caminos areneros hacen un magnífico servicio al vecindario de Forna, huérfano de toda suerte de transportes oficiales. Es decir, que un pueblo oscuro y arrinconado no lo está realmente, pues los chóferes, gente amable, traen y llevan recados y paquetes a las poblaciones de las cercanías.

El valle de Forna, que se va enriqueciendo con los nuevos regadíos, despliega su verdor desde las azulencas y hostiles montañas de Villalonga hasta el mar de Oliva. No sé si don Gregorio Mayans y Sicar, él tan devoto de estas comarcas, hablará de Forna en alguna de sus múltiples obras. Tal vea don Gregorio sea sólo de Oliva y no le hayan interesado las oliveras y garroferas perdidas en una lejana encañada. El valle presenta la singularidad de un otero cónico emplazado casi en su centro geométrico, y en la cima, atalayando pedregosas laderas, se encuentra el famoso castillo. Se trata de una construcción de manipostería y ladrillo izada por los árabes y que a mi modesto juicio sufrió numerosas reformas que desvirtúan su traza primitiva. No es, naturalmente, un gran castillo roquero, sino más bien una fortaleza militar de aire secundario y subalterno.

A mí me sorprende un poco, leyendo en Forna el libro de Joan Fuster «El País Valenciano», que el escritor no se ocupe de éste su valle. “Como valle, el de Pego es más ancho y apacible que cualquier otro de estas comarcas, y más feraz también”, escribe Fuster. Acaso tenga toda la razón o la tenga a medias. No soy yo el indicado para dilucidar estas cuestiones, pues es la primera vez que ando vagando por estas

latitudes. Pero el valle de Forna, con su caserío entre olivares, y el mogote castrense en medio de los naranjales es una nota curiosa de una paisajística verde, ceñida por un anfiteatro de agresivas y hoscas cordilleras.

— ERO.