EL CASTELL DE FORNA I

FORNA I EL SEU CASTELL

( PRIMERA PART )

L’ Associació Cultural Marge Gros, dins dels diferents actes en què participa amb l’Ajuntament de Daimús amb motiu del 400 aniversari de la Carta de Poblament del poble, organitza pròxim diumenge 7 d’octubre amb una visita a Forna i al seu castell, amb la col.laboració de l'Ajuntament de l'Atzúbia-Forna. 

Forna , el lloc estret i fosc, es troba situada en una petita vall allargassada que, com s’ha dit en un altre lloc, s’obri desvergonyida cap a la mar Mediterrània, als peus d’un magnífic castell, o palau - fortalesa, quasi de joguet, de preciós que és. En l’actualitat aquest poble forma part del municipi de l’Atzúbia-Forna des de la segona dècada del segle XX. Allunyat de les principals rutes de comunicació, des de la segona meitat del segle XIX va anar perdent població: uns, els que més, cap a la pròxima vila d’Oliva, altres cap a  indrets com  Pego i l’Atzúbia, però mai ha perdut la seua pròpia personalitat. 

No. En aquesta ocasió no hem fet la ruta preliminar , perquè hem preferit rescatar dos sucoses i magnífiques columnes periodístiques  que hem exhumat de la hemeroteca del periòdic La Vanguardia, corresponents al 10 i 12 de setembre de 1965. Paga la pena llegir-los, perquè encara s’entreveu un poble que  estava vivint importants transformacions: la introducció del reg i del conreu de la taronja en substitució dels cultius tradicionals, l’aparició de l’extracció d’arena de les vessants de les seues muntanyes, la progressiva emigració de la seua població... uns anys abans de l’arribada dels anglesos i la construcció de nombrosos xalets que, en part, van continuar donant-li vida a aquest preciós lloc. 

Aquestes columnes estaven signades per un tal Ero, pseudònim que corresponia a l’escriptor  gallec Álvaro Rubial (1910-1999), el qual va col·laborar en nombrosos periòdics i revistes de l’època, com El Faro de Vigo, El Ideal Gallego, El Ciervo... Després d’haver fixat la seua residència a Barcelona, a partir de 1962 comença a publicar la columna diària La Calle y su mundo, en el diari La Vanguardia, cosa que continuarà fent fins el moment de la seua mort.

Us fem ara un primer lliurament  d’aquesta deliciosa columna, especialment emotiva per aquelles persones coneixedores d’aquest bell llogaret de la vall de Forna. 

LA VANGUARDIA ESPAÑOLA, VIERNES 10 SEPTIEMBRE 1965

LA CALLE Y SU MUNDO

EL VALLE DE FORNA

Dejando la carretera de Denia a Alcoy, llegamos por una entrada descarnada a Forna. Como todos los caminos provinciales, éste, proyectado y ejecutado a mínimo gasto, se cuaja de repechos y revueltas, y a su conservación no creo que se destine ninguna partida en los presupuestos de la Diputación de Alicante. El pueblo de Forna, que tuvo antaño cien vecinos, acaso no pase ahora de la treintena. Se ven casas destripadas, otras cerradas a cal y canto, y algunas desaparecieron. Por los muros decrépitos trepan las zarzas. Los emigrantes se asentaron en Pego, Villalonga y Oliva. A primera vista cabe afirmar que el pueblo ha ido a menos.

Y, sin embargo, Forna es más rica que antes. Los viejos cultivos eran el olivo, el algarrobo y las uvas pasas de cepa moscatel, es decir, lo típico de los secarrales de estas tierras. Hoy los terrenos se han transformado en naranjales — de reciente plantación — que ya comienzan a rendir y que son regados en su mayoría por pozos artesianos cuyas profundidades oscilan entre los ciento cincuenta y los doscientos metros. Estos amplios regadíos se extienden por unas trescientas anegadas, según me informan los vecinos. También se explotan canteras de arena para las edificaciones turísticas de Gandía, Denia y Villajoyosa. Los materiales de estas canteras son de excelente calidad y los caminos areneros hacen un magnífico servicio al vecindario de Forna, huérfano de toda suerte de transportes oficiales. Es decir, que un pueblo oscuro y arrinconado no lo está realmente, pues los chóferes, gente amable, traen y llevan recados y paquetes a las poblaciones de las cercanías.

El valle de Forna, que se va enriqueciendo con los nuevos regadíos, despliega su verdor desde las azulencas y hostiles montañas de Villalonga hasta el mar de Oliva. No sé si don Gregorio Mayans y Sicar, él tan devoto de estas comarcas, hablará de Forna en alguna de sus múltiples obras. Tal vea don Gregorio sea sólo de Oliva y no le hayan interesado las oliveras y garroferas perdidas en una lejana encañada. El valle presenta la singularidad de un otero cónico emplazado casi en su centro geométrico, y en la cima, atalayando pedregosas laderas, se encuentra el famoso castillo. Se trata de una construcción de manipostería y ladrillo izada por los árabes y que a mi modesto juicio sufrió numerosas reformas que desvirtúan su traza primitiva. No es, naturalmente, un gran castillo roquero, sino más bien una fortaleza militar de aire secundario y subalterno.

A mí me sorprende un poco, leyendo en Forna el libro de Joan Fuster «El País Valenciano», que el escritor no se ocupe de éste su valle. “Como valle, el de Pego es más ancho y apacible que cualquier otro de estas comarcas, y más feraz también”, escribe Fuster. Acaso tenga toda la razón o la tenga a medias. No soy yo el indicado para dilucidar estas cuestiones, pues es la primera vez que ando vagando por estas

latitudes. Pero el valle de Forna, con su caserío entre olivares, y el mogote castrense en medio de los naranjales es una nota curiosa de una paisajística verde, ceñida por un anfiteatro de agresivas y hoscas cordilleras.

— ERO.

IV RUTA PEL MARGE GROS: LA MARJAL DE GANDIA

BULLIRÀ LA MARJAL COM CASSOLA AL FORN

( CRÒNICA D’UNA VESPRADA  DE BOTORN  A LA MARJAL DE GANDIA )

Per primera vegada, en aquesta IV edició de la Ruta pel Marge Gros, el començ no tenia lloc en l’emblemàtica plaça de Daimús a causa d’unes inoportunes obres que s’estaven realitzant en el paratge de les Foies. El punt de concentració, doncs, es va traslladar, una vegada més, a la Cooperativa de Gandia. A les 5,30 de la vesprada, d’una vesprada xafogosa, hi arriben els primers participants. 

Ornamentats amb els més diversos mecanismes per combatre el botorn (ventalls de múltiples formes, barrets i gorres multicolors, ampolles d’aigua sota el braç, ulleres de sol...) estaven decidits a emprendre la marxa. Es distribuïren  en cotxes i mamprengueren la marxa cap al col·legi Les Foies, al barri d’ El Moli de la zona del Grau. Circulaven pocs cotxes, cosa que va fer que en uns pocs minuts  arribaren al lloc acordat. Mandrosament s’aplegaren  a les parets de l’escola, on altres companys els esperaven.

 Mal comptats, cosa de la calor, n’eren vora 50. I iniciaren la ruta envers el camí de la Redona. El sol era implacable. Les gotes de suor començaren, aviat, a regalimar per la cara i mullar les samarretes. Una sèquia, òrfena d’aigua, els acompanyava desconsoladament en aquesta part del trajecte. En arribar a una cruïlla de camins, sota l’embolcall d’un canyar, Claudi Sendra, convidat en aquesta ocasió, els va explicar les característiques bàsiques de la marjal de Gandia i, en general, de la Safor. 

Atents, seguiren  les seues indicacions. Mentrimentres, de les motxilles sortien desbocadament les ampolles d’aigua que, amb deler, feien servir els excursionistes. De seguida van reprendre la marxa pel camí de l’Alqueria de Potes. Entre els més joves, se sentí que cantussejaven una coneguda cançó de La Gossa Sorda: quina calitja, quin soliman..., banda sonora molt adequada en aquestes circumstàncies. En arribar baix del pont de la carretera que duu a Grau, van aprofitar l’ombra d’aquesta construcció per escoltar la intervenció de l’altre invitat de la marxa, Paco Escolano, qui els va parlar de la relació de la marjal amb Beniopa i del procés de transformació d’aquesta zona humida per a l’aprofitament agrícola.

 Un sorprès burro els observava, refugiat sota una minúscula olivera. Intuïen  què podia pensar. Ara van trepitjar per una estreta carretera, molt transitada, escortats per una jovial  sèquia, reblerta d’aigua fins que, de sobte, es van trobar davant d’una providencial font. Ràpidament, mentre uns recarregaven d’aigua les exhaustes ampolles, altres treien alguna que altra petita tovallola per torcar-se la suor. Les camisetes, òbviament, es trobaven completament mullades. 

Potser a conseqüència de la refrescant aigua de la font sobtada, potser perquè el sol començava a tenir pressa per amagar-se, van notar com la xafogor anava apaigavant-se. Amb un pas  alegre marxaren fins aplegar a l’ Ullal Fosc. 

De nou prenia la paraula Claudi Sendra per parlar-los de la flora i la fauna d’aquesta zona humida. De la desaparició de moltes espècies autòctones i la invasió d’altres de foranes. A les seues espatles, el castell de Bairén començava a tapar un esgotat sol, mentre  un fresc vent  refrigerava les rogenques cares dels margegrossers i les margegrosseres. Van  caminar una mica més fins arribar a una torbera, on  Paco Escolano  els va explicar el procés de dessecació de la marjal i l’aparició del conreu de cítrics. 

La ruta ara és feia més àgil. Començava a haver penombra i  a notar la presència humida de l’aigua de les sèquies. Van agafar un camí en direcció a l’Ullal de l’Estany i, abans d’arribar-hi, es van fer la immortal fotografia, ara amb un semblant més relaxat. 

Era el moment de conjugar el verb retallar en percebre la descurança i els símptomes evidents d’abandonament d’aquest preciós paratge.  Però calia tornar a casa. Els fanals ja il·luminaven la majestuosa silueta de    l’Alqueria del Duc perquè ja era fosc.

 Sabien que els esperava un esplèndid sopar on es refarien de la bascosa vesprada i on rememorarien les incidències d’aquesta esgotadora, xafogosa, però atractiva i magnífica  ruta.

IV RUTA PEL MARGE GROS ( 2012 )

CONVOCATÒRIA OFICIAL

 IV RUTA PEL MARGE GROS:

 LA MARJAL DE GANDIA

LOCALITAT:                Gandia.
DATA:                         25 d’agost de 2012.

LLOC DE TROBADA:     Cooperativa de Gandia.

HORA:                         17,30 de la vesprada.

DIFICULTAT:                BAIXA.

DESNIVELL:                 2 metres.
QUILÒMETRES:            7

TEMPS ESTIMAT:          2,45 hores.

RESERVA SOPAR:         Fins dimecres 22 d’agost                                                                          a  margegros@gmail.com

 

SINOPSI DE LA RUTA

Per motius aliens a l’organització, l’eixida del darrer dissabte d’agost no tindrà com a element protagonista, ni tampoc secundari, el Marge Gros, no obstant això estem segurs que també serà del vostre gust la ruta que vos plantegem. El punt de reunió serà la cooperativa de Gandia a les 17,30 h.. Des d’allí amb cotxes ens dirigirem al punt d’eixida, el col·legi Les Foies del Grau. Amb molt de compte amb el trànsit ens dirigirem al Camí de la Redona. Durant poc més d’un quilòmetre caminarem per aquest camí de terra on portarem en tot moment a l’esquerra l’element fonamental d’aquesta ruta, l’aigua, en aquest cas la que circula per la sèquia del Molí. En uns 20 minuts arribarem a l’Ullal de l’Estany que deixarem a la nostra esquerre i continuarem fins arribar al creuament del Camí de l’Alqueria de Potes, on torcerem a l’esquerra i, al cap d’uns 50 metres, agafarem el que  travessa per baix de la carretera que du al Grau. En escassos minuts arribarem al Camí de la Sèquia del Rei, un dels principals de la marjal de Gandia, fàcilment deduïble  perquè del seu nom. Durant un cent metres caldrà mantenir-se alineats perquè és important el trànsit d’aquest camí fins arribar al creuament amb el Camí de l’Assagador de Morant. Continuarem rectes i en poc més de cinc minuts arribarem a l’Ullal Fosc. Aturada per contemplar l’ullal, el Castell de Bairén, el tren de rodalies i el meravellós trànsit de la N-332. Seguirem pel Camí de l’Assegador de la Tancada, on continuarem estant acompanyats per una sèquia. En uns cinc minuts arribarem al creuament amb el Camí de la Mota de Trénor (la noblesa que no ens falte) on torcerem a la dreta i, com sempre acompanyats d’una sèquia, en uns 10 minuts arribarem al camí de l’Assagador de Morant, camí asfaltat, amb important tràfec de vehicles, on caldrà anar amb compte i per l’esquerra (sense cap doble intencionalitat). Tornarem al Camí de la Sèquia del Rei. Ara desfarem camí fins arribar a l’Ullal Gran o de l’Estany on gaudirem, encara més, de la fauna i flora típica de les zones humides. Una llàstima que la conservació d’aquest paratge haja notat molt greument les retallades dels “governants”, així i tot, de segur, que en gaudireu. Uns vint minuts per donar la volta completa al paratge i arribar fins l’Alqueria del Duc, casa d’estiueig dels Borja i hui centre de formació turística i escola d’ hostaleria. Seguidament agafem el camí que porta per nom Alqueria del Duc i en poc més de quinze minuts arribarem al barri d’El Molí, a poc més de cent metres del lloc d’eixida. Després, al bar de la gasolinera de Daimús ens espera el que desitgem siga un bon sopar. Bon profit i fins l’altra.

Mapa del recorregut

CRÒNICA

 

CRÒNICA CONSCIENTMENT SUBJECTIVA DE LA

III RUTA NOCTURNA: EL RABAT

21 de juliol de 2012

Teníem, injustament, molts dubtes. Molts dubtes de poder seduir, de poder captivar a algú en la nostra III Ruta Nocturna. Són temps de festes i celebracions; de vacances i de viatges, de compromisos i festivitats.  Multitud de motius per deixar de banda un passeig per la muntanya organitzat, que pesats!, pels desficiosos de Marge Gros. Però ens equivocàvem.

Dissabte 21 de juliol, 8 de la vesprada. Més de 60 lleials margegrossers ens van trobar a la Ronda Sud de Daimús. Cares de complaença. Salutacions i comentaris, indicacions sobre el punt de partença de la ruta. De seguida férem  camí cap a  l’Alqueria de la Comtessa. En un carrer paral·lel a la circumval·lació vàrem aparcar el cotxes. 

Feia una temperatura bastant agradable, malgrat ésser juliol. Es repartiren cacaues i salmorra (els tramussos se’ns va oblidar de posar-los en remulla ) i començàrem a caminar. Demanàrem una mica de compte a l’hora de creuar la carretera envers el camí vell de Xàtiva. En arribar-hi, extremàrem les precaucions, ja que és una via bastant transitada. Amb molta cura i ben organitzats, anàvem caminant mentre sentíem com el sol, que ja en trobava cansat, ens amoixava la cara,  dèbilment. 

Arribàrem al creuament amb un camí que ens portà, més rectes que un fus, dalt de l’ermita de sant Miquel. Però per gaudir d’aquest deliciós lloc havíem de pagar un peatge simbòlic: 100 metres i escaig d’una atractiva rampa. Endalt, descansàrem del petit esforç que havíem fet  abrigats per l’ombra dels arbres. Comentàrem la peculiaritat d’aquesta construcció del segle XVI, enclavament de la Font d’en Carròs en terres de l’ Alqueria, testimoni dels jocs de la xicalla  de la contrada en els dies de pasqua. Un moment d’esbarjo per fruir de l’indret i, sense ànim de retallar cap explicació (que, per cert, altres ja ho fan en altres aspectes), davallàrem a la recerca del camí que ens conduí al Rabat. 

Transitàrem ara a la vora d’un polvorí, desitjant que tots aquests arsenals tingueren com a objectiu la festa,  no pas la guerra, fins que arribàrem a un caminal que ens portà al cementeri de Rafelcofer. Decidírem no reposar ací (deixem-ho per a més endavant, va afegir irònicament una veu) i iniciàrem una lleu ascensió cap al cim d’aquest tossalet on es troba l’antic poblat iber. La marxa es va fer més pausada. De nou constatàrem que érem a l’estiu.

Però no teníem pressa i alguns aprofitaren els bancs col·locats durant el trajecte per poder gaudir del preciós  paisatge que començava a albirar-se ( d’acord!, i alguns perquè sentien defallir les forces). I xino-xano, aplegàrem dalt, on  una imponent creu de ferro negra ens rebé (i, qui sap, si ens beneí ). Marxàrem ara per una bufona planura, a la vora de les restes de les construccions iberes, fins ser al Mirador. El sol ja se n’havia anat definitivament a dormir i el clarobscur s’havia fet amo i senyor de la situació.  Ens preparàrem per a sopar. Entrepans variats, beguda refrescant i picadeta a discreció van aparèixer màgicament de les motxilles. Les primeres llanternes entraren en funcionament. Començà el joc de llums i colors. La menja s’allargà més de l’habitual, perquè anava acompanyada de suculents comentaris sobre temes d’actualitat, de rabiosa actualitat.

Satisfeta la gana, el nostre líquid espiritual, la mistela, començà a circular. Un lleuger vent refrescà la magnífica nit, inclús, comentaven alguns, feia una mica de fred. 

Era el moment de retre homenatge als paratges desapareguts en els incendis d’aquest estiu, mitjançant la lectura d’un text preparat per l’organització. Regnava el silenci, tal vegada l’emoció. En acabar, un esplèndid rapsode, amb veu dura, greu i contundent, va interpretar un conte preparat per a l’ocasió. Ara regnava el misteri, tal vegada la impressió. Pura il·lusió.

En trencar-se l’encís, va venir l’hora de la foto de família. Era moment de contentació, de satisfacció; de poder assaborir aquest contacte directe amb la natura i de sentir-se part d’ella.

I va tocar marxar cap a casa. Lentament, i amb precaució, anàvem descendint pel sender que ens conduiria  al punt de partença. Les ombres dels arbres ens feien ganyotes , mentre les estrelles jugaven entre elles, a mena d’un improvisat castell de focs d’artifici.  

Teníem, injustament, molts dubtes. Molts dubtes de poder seduir, de poder captivar a algú en la nostra III Ruta Nocturna. Però  ens equivocàvem.

Bon estiu.

III RUTA NOCTURNA: EL RABAT

III RUTA NOCTURNA: EL RABAT

Convocatòria oficial

Data:                    21  de juliol de 2012

Lloc de trobada: Avinguda Ronda Sud ( Daimús)

Hora:                   8 de la vesprada

Localitat:             Rafelcofer

Quilòmetres:        5

Temps estimat:     2 hores aprox.

Dificultat:              Baixa

Desnivell:               164 m.

Informació: margegros@gmail.com

SINOPSI DE LA RUTA

Ens reunirem a les 8 de la vesprada en l’avinguda Ronda Sud de Daimús. Distribuïts amb cotxes, ens dirigirem cap a l’ Alqueria de la Comtessa per Piles. En arribar a la circumval·lació del poble, en direcció Rafelcofer, aparcarem els cotxes abans d’arribar a l’última rotonda, a mà dreta, quasi al final d’una llarga recta. Després d’haver-nos preparat i d’haver repartit l’avituallament per al sopar, prendrem, en la mateixa rotonda, el camí dels Català, a mà esquerra. En 5 minuts arribarem al camí vell de Xàtiva. Torcerem a la dreta. Durant uns 300 metres hem d’anar amb molt de compte en trepitjar aquesta calçada, bastant transitada per cotxes. ( 5 minuts). Ara observarem a mà esquerra el camí que condueix a l’ermita de Sant Miquel. L’agafarem i ens uns pocs minuts ens trobarem amb una forta rampa de 100 que condueix a aquest santuari. Després de contemplar aquest bell paratge, descendirem. Ara trencarem a mà esquerre, en direcció a la pirotècnia. Després de caminar uns 15 minuts agafarem un camí a mà dreta en direcció al cementeri de Rafelcofer, on hi serem en poc més de 10 minuts. Pel costat de les seues parets  s’obri el sender que ens conduirà al Rabat. Perfectament endreçat i bastant espaiós, però amb un poc de grava solta, el viarany s’empina progressivament, sense cap exageració, ja que petits escalons van suavitzant-lo.  Al cap d’uns minuts ens trobarem amb un banquet, estratègicament situat, que farà momentani repòs a aquells que necessiten recuperar una mica les forces mentre contemplem una extraordinària vista de               l’ Alqueria i Rafelcofer. Però aquest no serà l’únic. A la vora mateixa del Dipòsit, en trobarem un altre. A partir d’aquesta construcció el sender és més costerut, i el sòl es troba en pitjors condicions. Faltaran 350 metres per a assolir el nostre objectiu, uns 20 minuts. Però quan les forces ja defalleixen, apareix el tercer banquet, que ara s’agraeix més. Un darrer esforç i, en 10 minuts, som dalt, als peus d’una imponent creu de ferro. Som al Rabat. Ara ens dirigirem, ara ja tot pla, cap al mirador, poca cosa més de 5 minuts, des d’on gaudirem d’una majestuosa vista. Soparem i iniciarem la tornada pel mateix trajecte.

III RUTA NOCTURNA: EL RABAT

COMENTARI DE LA PRELIMINAR

III RUTA NOCTURNA: EL RABAT

4 de juliol de 2012

Dimecres 4 de juliol un grup de margegrossers  vam efectuar els preparatius III Ruta Nocturna que durem a terme el 21 de juliol. Eixírem de Daimús a les 8 d’una vesprada bascosa. El dramàtic incendi de la serra d’Ador ens havia robat la il·lusió de realitzar-la al Bancal de la Creu, al terme de Llocnou. Una vegada més la descurança havia triomfat. Nosaltres teníem alternatives, però que passa amb la dels paratges encesos? Experimentàvem una estranya sensació, la d’aquelles persones que van acomiadant-se dels éssers més estimats, dels paisatges més volguts, i que ja mai més tornaran a veure´ls.  Sí, érem pessimistes després dels últims incendis que havien assolat les nostres terres. 

Però així i tot, a mesura que ens acostàvem a l’lqueria de la Comtessa, aquesta malenconia anava apaigavant-se. Quan baixàrem dels cotxes i preparàrem motxilles i bastons, l’estat d’ànim es va capgirar en observar la muntanya de la Creu, el Rabat, objectiu de la nostra ruta nocturna. No havíem de donar treva a la devastació. 

No teníem clar el trajecte a realitzar, i com la prèvia és el moment d’assajar, ens vam dirigir al camí vell de Xàtiva. Per aquest vial massa transitat per vehicles, circularem pel costat d’una exuberant sèquia. El soroll de l’aigua compensava el dels vehicles. Quan arribàrem a l’indicació de l’ermita de sant Miquel, la vam descartar. Pensàvem dur a terme un trajecte circular ( cosa que no farem en l’oficial ) i continuàrem cap a Rafelcofer. Però l’omnipresent presència dels cotxes ens va fer obligar a  desviar-nos per un camí a mà esquerre, amb la finalitat d’enllaçar amb un sender que ens va portar dins del poble. Després d’un assaig fallit, ens encaminàrem cap al cementeri per un agradable camí. Allí, a la seua vora, s’enceta el sender que havíem de prendre. 

A partir d’ara deixàrem els tarongers i va començar a guanyar protagonisme garrofers i pinedes. Vam moderar la marxa davant aquest lleugerament costerut  camí. Després d’uns minuts d’ascensió, un estratègic banc de fusta ens temptava ( temptació que es va repetir dues vegades més, però a la qual vam poder vèncer ), però a penes li férem cas. Suàvem, perquè la xafogor continuava i perquè el camí s’empinava. 

Després de passar pel dipòsit d’aigua, principiarem la recta final cap al cim del tossal. En arribar, una gegantina creu de ferro, negra, ens va donar la seua benedicció. El sol començava a amagar-se, però encara albiràvem clarament la Safor, el Mondúver, el Montgó, el Montcabrer, la cremada Cuta...

Després vam recórrer el Pla de la Creu, lloc on s’assenta el poblat iber, fins arribar al cim del Perico, o de les Taules de la Llei. Ara la nit havia triomfat. Era hora de sopar i fer els primers esborranys de la ruta del dia 21 de juliol. 

Després d’un llarg moment d’esbarjo, vam decidir no baixar per la font de la Quaresma. Ens havien indicat que el camí estava tallat. Una porta impedia el pas. Tot i que anàvem perfectament preparats amb llanternes potents, decidírem evitar l’aventura i retornar pel lloc on havíem pujat. En arribar al cementeri, torcérem per la dreta pel camí dels Racons, que condueix a la pirotècnia i a l’ermita de sant Miquel. 

Aquest trajecte no té pèrdua, sols cal resseguir els excrements dels gossos per seguir la direcció correcta. Així fou com aplegàrem als peus de l’ermita, situada entre els termes de l’ Alqueria i Rafelcofer, però propietat de la Font d’en Carròs, i després de caminar per un costerut camí de 100, hi vam ser dalt. Vam retornar de seguida, se’ns feia tard, fins al camí vell de Xàtiva, des d’on vam empalmar fins on teníem aparcats els cotxes. En resum, una bonica i còmoda ruta de poc més de dues hores que farem sense pressa, gaudint sempre de la vesprada i la nit, dels colors, dels clarobscurs i la foscor. ( Feu clic  )


MOLT PROMTE EN LES PANTELLES DEL SEU ORDINADOR: CONVOCATÒRIA OFICIAL DE LA III RUTA NOCTURNA: EL RABAT, AMB SINOPSI DETALLADA DE LA RUTA (O UNA COSA SEMBLANT)