RUTA AL COLL DE RATES

DE XALÓ AL COLL DE RATES.

CRÒNICA D'UNA RUTA EMOTIVA

25 de març de 2012

A la memòria de Natxo Guillem

Són les 8 del matí. Es nota el canvi horari. És fosc, però s’endevina un dia extraordinari. Malgrat tot, es percep una atmosfera una mica estranya. Els ocells són misteriosament muts. Els caminants van arribant. Fan cara de son. Res, però, impedeix mamprendre la ruta cap a Xaló, el paradís de la mistela.

El camí es fa agradable mentre observen el sol triomfar sobre el firmament. I en tot això que arriben al poble. Tranquil·litat quasi absoluta, alterada pel traginar dels margegrossers mentre aparelles les seues motxilles.

Es concentren per donar les primeres indicacions de la jornada. És aleshores quan es produeix allò que Pere Calders diria el fet trasbalsador. Un company  de marxes, de viatges per camins, sendes, viaranys; per plans i muntanyes, per rius i barrancs, els ha deixat: Natxo Guillem. Un nus en la gola impedeix  articular paraula als congregats. Saben, però, que  resta entre ells i que vol que comencen a caminar, a gaudir de la natura, del paisatge, de la terra... de la vida. I inicien la ruta. Senten que ell els acompanya , discretament, però els acompanya.

De seguida ixen  del poble pel camí Passules, i inicien una plàcida marxa entre bancals d’oliveres i ametlers, però també de ceps i algun solitari garrofer. Se sent cantussejar allò de “...mistela de Xalo, cireres de la Vall, les xiques de la Marina...” Un tímid rierol ornamenta breument el camí. La música aquàtica els acompanya en aquest començ de trajecte. I així caminen, rítmicament, fins que travessen el barranc Negre. Allí, sota l’ombra d’unes protectores oliveres, escolten  parlar de moriscos i mallorquins. D’aquelles persones injustament foragitades i d’aquelles altres que, fugint de la fam, busquen la seua terra promesa. Tàrbena, les valls de Gallinera i Ebo; la de Laguar, l’ Atzúbia, Xaló, Parcent i Alcalalí. Dels seus costums i de la seua llengua, la nostra, que parlen de forma tan característica.

Quan inicien l’ascensió al Coll de Rates se n’adonen dels patiments i sofriments que van passar aquelles persones que, deixant casa, terra, família i tots els éssers estimats, van iniciar una gran aventura, el resultat de la qual són ells, som nosaltres.

El camí és feixuc, però el paisatge que deixen a les seues espatlles és preciós, la qual cosa compensa l’esforç que realitzen. A meitat de l’ascensió, decideixen fer un recés. Que bo està tot quan hi ha gana!

Després de la necessària mistela, reprenen el senderol  fins arribar al Mirador. Però no s’ aturen fins ser  al punt més alt de la ruta. La vista és enlluernadora: el Montgó, la Talaia i la serra Devesa; la serra del Ferrer, el Puig Campana, la serra d’ Aixortà, les valls de Pop i Xaló...

Dalt del Coll de Rates,  rememoren Natxo Guillem. I li lligen un  versos d’un poema de Narcís Comadira, que comencen dient:

Mig en somnis un àngel

se m’apareix i em tempta:

escriu, fes un poema...

I li donen les gràcies a Natxo per haver-los acompanyat a la descoberta de noves rutes i nous camins. Ells  sabem que ara n’ha escollit una altra, però també saben que sempre que puga anirà amb ells a gaudir de nous paradisos i els acompanyarà a l’hora de l’esmorzar; riurà mentre es beuen el gotet de mistela, i intentarà arreglar el món després de dinar.

Després de la lectura del poema i d’altres paraules que el recordaven, el silenci silenciós va ser interromput per aplaudiments plens d’emoció. Amb el sentiment a flor de pell, començaren a baixar cap al lloc de partença, amb l’omnipresent vall de Xaló davant els seu ulls. 

No sense massa contratemps, aplegaren al lloc d’aparcament dels cotxes. Des d’allí, els que havien decidit quedar-se a dinar, es van dirigir al restaurant Riurau, nom adequat pel lloc on estaven. 

Mandonguilles, coquetes de mullador, tabollat, pilotes; un exuberant cuscús i unes postres delicioses posaren punt i final a la ruta, no sense riure’s de debò entre exercicis de màgia que un nou margegrosser els va oferir. Entre rialla i rialla, van creure sentir també la de Natxo que, com era d’esperar , els acompanyava.

Natxo, bona ruta i millor oratge.

RUTA AL COLL DE RATES

CONVOCATÒRIA OFICIAL

 RUTA  XALÓ- COLL DE RATES

    LOCALITAT:             Xaló
    DATA:                      25 de març de 2012

    LLOC DE TROBADA: Ronda Sud de
                                     Daimús

    HORA:                       8 del matí.

    DIFICULTAT:             MITJA.

    DESNIVELL:              400 metres.
    QUILÒMETRES:         10

    TEMPS ESTIMAT:       4 hores.

    RESERVA DINAR:       Fins dimecres
                                      21 de març a  
                               margegros@gmail.com

SINOPSI DE LA RUTA

XALÓ – COLL DE RATES

La ruta que proposem s’inicia a l’esplanada vora el riu Gorgos que hi ha a l’entrada de Xaló, on fan el mercat dels dissabtes. Està ben senyalitzada, amb les ratlles verdes i blanques. És l’antic camí de Xaló a Tàrbena, que s’obri entre el Centre comercial la Teulera i el bar Aleluya. Comencem a caminar a les 9:00 pel camí Passules. A només uns 100 metres ens trobem a mà dreta el pou de l’Assegador que abastia d’aigua la población. Sempre recte pel camí, en dirección sud-oest i tenint a mà esquerra la serra Devesa veiem al nostre davant el que serà el nostre objectiu, la Talaia, el Coll de Rates i el Carrascar de Parcent. És un recorregut plàcid i molt agradable, entre marges de pedra, vinyes, ametlers, i alguns garrofers i oliveres centenaris. Cal anar amb compte: aplegarem a un creament on hi ha un cartell (“Refugium de los burros”) que indica cap a l’esquerra; nosaltres ens desvíem a la dreta, travessem el barranc del Negre, i girem novament a l’esquerra. Seguim el caminal i al poc trobem el senyal de la ruta SL CV 119 (que ens indica que la pujada al Coll de Rates és de 1’9 km i dura 1h 28’. Nosaltres hem arribat dalt a les 10:45, per tant no és l’hora i mitja que hi posa sinó d’una hora). El camí des de Xaló fins a la base de la pista d’ascensió té vora 3km, i hi arribem a les 9:50. Ascendim sempre resseguint el barranc de la Penya. La pujada és un poc dura, però anem per la zona d’ombria, als peus de la Talaia. La vista sobre les valls de Pop, de Xalo i les serres veïnes va obrint-se’ns. Poc abans d’arribar dalt, tenim el Mirador, on trobarem un mapa en relleu de les serralades i pobles més destacats. Travessem la carretera que mena de Parcent a Tàrbena, compte,  i seguim pujant per un senderol uns 5 minuts més per arribar a les 10:45 al punt més alt de la ruta: el Coll de Rates, a uns 600 metres sobre el nivell del mar. La vista paga la pena: al nord, Segària, les valls de Pop i Xaló; a l’est, el Montgó, la Talaia i la serra Devesa; al sud, la serra del Ferrer; el Puig Campana, la serra d’Aixortà...

La baixada la farem pel mateix camí: la zona d’ombria de la Talaia, girar a la dreta per buscar el barranc del Negre i, en passar-lo, voltar a l’esquerra. I novament sempre recte, sense desviar-nos del camí, entre bancals, casetes de camps i vegetació mediterrània acabarem a Xaló. Haurem fet uns 10 km.

DE XALÓ AL COLL DE RATES PER L'ANTIC CAMÍ DE TÀRBENA

DE XALÓ AL COLL DE RATES.

UNA RUTA, DUES ETAPES.

Són les 8 del matí de dissabte 4 de febrer de 2012. Fred siberià que no entrebanca la determinació de fer la prèvia a la Penya de la Talaia. Prenen un café en un bar del poble, cal entendre Daimús, i inicien la marxa envers un punt intermedi entre Xaló i Parcent. En el cotxe van escoltant música del grup Lilit i Dionís , mentre recorren diversos pobles de la Marina. En arribar a Alcalalí, agafen la direcció de Parcent i, després de passar el pont, es desvien a l’esquerra. El seu objectiu és la Casa del Mestre, lloc de començ de la ruta. Un lleuger malentès provoca que  es despisten per un altre camí, però paga la pena, ja que transiten per uns vials flanquejats per marges de pedra seca, superba mostra d’una ancestral arquitectura popular. Però tots els camins condueixen a la Casa del Mestre i allí aparquen entre unes abandonades oliveres. Baixen del cotxe i es preparen per començar el trajecte. El termòmetre marca dos graus sota zero. S’abriguen fins les idees, però sembla que no tots.

De seguida troben l’indicador que assenyala el sender SL-CV-119, el que ascendeix al Mirador i al Coll de Rates, antic camí de Tàrbena. I comencen a caminar sobre un viarany ample i esgarrat per les pluges. El trajecte és costerut, pel flanc d’un barranc, i decorat amb bassals d’aigua congelada. El vent comença a bufar amb força. Entre els caminants, alguns comencen a  plantejar-se interrogants, ja que algú d’ells  s’ havia  llegit la ruta en l’esplèndid llibre  Fent Camí, de Joan Elies Andrés i Serer, i els llocs pels quals havien de transcórrer no apareixen enlloc. Fa 50 minuts que van fent ruta i arriben al Mirador, al costat de la carretera del Coll de Rates.

Miren l’extraordinari paisatge durant una estona, la que el geliu vent els deixa. Continuen, ara travessen la carretera i segueixen el sender que els porta de nou a la carretera i a una pista, la qual, després, se n’assabenten que és la que porta al carrascar de Parcent. Allí, al costat d’un solitari bar, esmorzen amb rapidesa, a mercè del vent polar. Temperatura sota zero. Els interrogants sorgeixen de nou, i ara cap on van? Creuen que la continuació de la ruta es troba en algun lloc amagat pels voltants del Mirador. Miratge, perquè quan tornen a baixar se n’adonen, valga´m déu, que han fet la ruta a l’inrevés. Ara tot té explicació. Tornen a pujar en direcció al bar, des d’on s’observa una reposada pista forestal. L’agafen i van descendint. L’alè es calma. Els batecs del cor també, a l’igual que el vent. De sobte es troben amb una petitona vall, bucòlica, envoltada de bancals pulcrament treballats. 

 

Es tracta d’El Massil. Si haguessen sigut trobadors, haurien composat allí estant una pastorel·la. Ara els cal trobar el sender que els torne al punt d’origen. Vacil·len durant uns instants fins que intueixen el viarany a seguir. Aquest es troba discretament indicat mitjançant unes quasi invisibles marques de color rogenc. Ara caminen per una senda que voreja el barranc Negre, la qual presenta algunes dificultats. Durant el trajecte, descarten fer-la el dia de la marxa amb un grup tan nombrós com els sol acompanyar. Però continuen, i en mitja hora es troben a la partida de Les Murtes,  indret quasi tan pastorívol com El Massil. Arribem a un camí forestal que trepitgen durant  uns instants fins que troben el sender, preciós, ben endreçat, que els condueix de nou al punt de partida d’aquesta rocambolesca ruta. Analitzen la causa d’aquesta inaudita equivocació, que atribueixen al fet que el director de l’expedició no s’havia abrigat suficientment, especialment les idees. Confessa, ell, el mea culpa i la resta, fent ús de la seua exquisida compassió, el beneixen amb les seues amorosides mirades. Després d’haver fet  creu i ratlla, creuen que el més oportú serà principiar la ruta des de Xaló, i evitar així el tram que voreja el barranc Negre, perillós en gran comité. 

Dies després, com a penitència, el director de l’expedició torna a lloc dels fets. Ara refà de forma definitiva la ruta, adaptada a les circumstàncies. Eixiran des de Xaló, entre esplendorosos ametlers, fins la Casa del Mestre. Després, l’itinerari a seguir serà fins dalt del Mirador, a través d’una ruta linial . La bucòlica valleta del Massil i el feréstec barranc Negre els deixaran, a contracor, per una altra ocasió, per desventura de trobadors, joglars i ministrils. Cal, ara,rebatejar la ruta: la del Coll de Rates. Una ruta, dues etapes.

HOMENATGE A JOAN PELLICER I TONI MASCARELL

MARGE GROS

PARTICIPA EN L'HOMENATGE QUE LA PLATAFORMA  PELS POBLES DE LA SAFOR RET A 

JOAN PELLICER I TONI MASCARELL

Un any més, MARGE GROS s'ha sumat a l'homenatge que des de la Plataforma dels Pobles de la Safor es va fer ahir diumenge 4 de març a Joan Pellicer a la Font dels Madallars. Aquesta vegada, però, s'ha volgut,  també  recordar Toni Mascarell, important membre de la Plataforma i un dels seus membres fundadors, amant de la natura i, sobretot, un bon home i incansable defensor de les causes justes. En aquest sentit, pròxima a la placa recordatori de Joan Pellicer, se n'ha obrat una altra en memòria de Toni Mascarell, també feta amb pedra de riu per Jesús Vilaplana. El bon oratge ha acompanyat en tot moment a les prop d'un centenar de persones que han iniciat la caminada des de la Font Nova de Les Foies, al terme de Simat, fins a la Font dels Malladars. A la fi dels parlaments s'han plantat alguns pins i carrasques pels voltants de la font, amb música, mistela i coca, tal com esperem els hi hagués agradat celebrar-ho a ells.

LA VALL DE LA CASELLA: L'OUET I LA COVA DE LA GALERA

CAMINADA A L'OUET I LA COVA DE LA GALERA (26-II-2012)

Quan ens aplegàrem a la Cooperativa de Gandia, essent les 8 del matí d’un espectacular diumenge 26 de febrer, la temperatura era ideal per aventurar-se per qualsevol paratge del nostre País. Nuvolosos el dia i els ulls, després de les salutacions de rigor, iniciàrem la marxa cap al paratge de la Casella, a la localitat riberenca d’ Alzira. La carretera es trobava tranquil·la, cosa habitual per a aquelles hores del matí. En arribar al bar de la Casella, aparcàrem els cotxes i ens preparàrem per començar a caminar. La temperatura continuava essent idònia. En eixir, i sense cap tipus de treva, la pista forestal que agafàrem anà fent-se discretament costeruda. La cinquantena de  persones que formàvem el seguici, cadascuna al seu ritme particular, gaudia de la bella ascensió fins arribar a la reserva de cérvols. Una petita aturada per contemplar-los i fer-los algunes fotos. Ells, peresosos, continuaven  indolentment fent les seues coses.

Tot seguit, represa de la caminada per l’ample camí que continuava ascendint delicadament. A mà dreta, imponent, la serra de les Agulles mostrava el seu curiós relleu. Deixàrem la Casa Forestal enrere, amb ritme cadenciós, fins arribar a la indicació que ens conduiria a l’objectiu de la nostra ruta: l’ Ouet i la Cova de la Galera. Ara el camí anava fent-se més estret fins esdevenir, al cap d’una estona, en una pulcra senda. A través d’una vegetació baixa, típicament mediterrània, la corrua de margegrossers/es trepitja un viarany pràcticament pla, amb alguna modesta elevació.

Aviat, a mà esquerra, observàrem l’Ouet, construït dissimuladament dalt la muntanya. Però ara no era el moment d’anar-hi. Continuàrem en busca de la cova de la Galera. Després d’un breu, però intens descens, ens trobàrem davant les ruïnes d’una orgullosa caseta, víctima del pas del temps. Pocs metres més endavant, tres petulants pins, guardians dels despistats senderistes, ens assenyalen que, als seus peus sorgeix, sempre a l’esquerra, la senda cap a la cova de la Galera. 

Lleu inclinació del terreny que, en arribar a la carena, ens descobreix unes espectaculars i precioses vistes de la plana litoral on s’alça, altiva, la muntanya de Cullera. Recuperats del sotrac, continuem fins aplegar a la cova.

Aquesta té unes dimensions espectaculars, traspuant una dolça humitat, i abillada amb estalactites i estalagmites. Amablement ens dóna caliu per esmorzar. Emulant pastors d’altres èpoques, parlem, comentem i raonem. Històries d’altres temps, de moriscos i de soldats, de fets luctuosos, preludi de la represa de la caminada. 

Refem camí per dirigir-nos a l’ Ouet. En arribar als seus peus s’albira que la pujada no serà massa fàcil. Però res no importa. Amb bon ritme,  amb alguna gota de suor   i algun símptoma de cansament, arribem. L’Ouet, aquesta delicada forma que allotjava un antic observatori, ens mostra una completa vista panoràmica de la zona. Ens parlen de muntanyes i de cims que ens remunten al món animal: el Llom del Matxo Flac, les Orelles de l’ Ase, el Cavall Bernat...

Toca baixar, amb pas més còmode. Continuem refent camí. Els núvols s’han esvaït. Calor triomfal. Encara tenim temps de desviar-nos una mica al Mirador, amb vistes esplèndides de la vall de la Casella. Però hem de tornar al punt de partença. Allí , tots plegat, s’acomiaden els uns dels altres. Uns perquè se’n van a les seues cases, i els altres perquè es deturaran pel camí a dinar en un restaurant. L’Ouet i la Galera quedarà per sempre en el record dels caminants, qui sap si per retornar per Pasqua a menjar-se la mona i trencar-se ...

CONVOCATÒRIA OFICIAL DE LA RUTA
A L'OUET I LA COVA DE LA GALERA

LOCALITAT:                Alzira.
DATA:                         26 de febrer de 2012.

LLOC DE TROBADA:     Cooperativa de Gandia.

HORA:                         8 del matí.

DIFICULTAT:                BAIXA/MITJA.

DESNIVELL:                 300 metres aprox.
QUILÒMETRES:            7,5

TEMPS ESTIMAT:          3,30 hores.

RESERVA DINAR:        Fins dimecres 22 de febrer
                                                      a                     
                                      margegros@gmail.com

SINOPSI DE LA RUTA

LA VALL DE LA CASELLA:

L’OUET I LA COVA DE LA GALERA

Com que ens dirigim aquesta vegada cap al nord, el punt de trobada serà l’habitual, la Cooperativa de Gandia, des d’on eixirem a les 8 en direcció a Alzira.

Iniciarem el recorregut des del bar de la Casella a través d’una pista forestal ampla i en pendent suau. A uns 800 metres ens trobarem amb la reserva de cèrvols, que tal volta podrem observar com sestegen. Passarem pel costat de la casa forestal i uns 300 metres més amunt arribarem a un creuament. En aquest punt deixarem la pista que mena al Pla del Barber a la dreta i seguirem pujant ara per una senda en direcció al Pla de les Simetes i el Cim de la Ratlla. En recórrer uns 1300 metres arribarem novament a un creuament. A l’esquerra pujaríem a l’Ouet (que deixarem per a la tornada), a la dreta la senda  s’enfila cap al Pla de les Simetes i la Ratlla. Cal anar en compte: a uns 300 metres, després de passar la casa en ruïnes i abans d’arribar als dos pinets que destaquen entre el matossar, agafem una senda a l’esquerra. Després de recórrer uns 400 metres arribarem al lloc on esmorzarem, la cova de la Galera des d’on gaudirem d’unes vistes magnífiques. Caldrà després desfer camí: a uns 600 metres ens trobarem amb el creuament que ens dirigirà, amb una pujada pronunciada, a l’Ouet (antic observatori forestal). Tardarem en arribar-hi uns 15 minuts i ja dalt tindrem, si mirem cap al sud-est, el cim de la Ratlla i el puntal del Massalari; i cap al nord-oest el Llom del Matxo Flac, les Orelles de l’Ase i al fons el Cavall Bernat i l’Espoló. En descendir de l’Ouet reprenem la senda a la dreta i anirem baixant. Si volem, podem desviar-nos i en 5 minuts serem al Mirador, des d’on tenim unes vistes precioses sobre la Casella. Seguirem baixant, enllaçarem amb la pista forestal i en uns 35 minuts haurem tornat al bar, on hem deixat els cotxes. Final de recorregut. Haurem caminat vora 7,5 quilòmetres per una de les moltes rutes que ens ofereix la vall de la Casella.

LA VALL DE LA CASELLA: L'OUET I LA COVA DE LA GALERA

COMENTARI DIFERIT DE LA RUTA

 L’OUET I LA COVA DE LA GALERA

LA VALL DE LA CASELLA (ALZIRA)

Sense perdre el ritme, la secció d’exploradors de Marge Gros encetava 2012 amb l’avançada de la ruta a   l’ Ouet d’ Alzira, prevista per al 26 de febrer. Cinc exploradors iniciaven la ruta a les 7,45 de dimarts 3 de gener en direcció Alzira. Abans d’arribar a la primera rotonda que trobaren en la carretera, agafaren un camí a mà dreta, el camí de la Casella. El vial transcorre pel costat i a sobre d’un barranc i, per això, en alguns trams els va caldre anar amb un poc de compte fins que agafaren per la dreta un camí més ample que venia d’ Alzira i  conduïa al paratge de la Casella. Aparcaren el cotxe i anaren al bar que es troba en aquella contrada. Cafenet fumejant i marxa.

Feia una mica de fred, fonamentalment en estar en una zona d’ombria, però prompte entrarien en calor. En efecte, agafaren un camí forestal ample però, caram!, de seguida va anar empinant-se progressivament i, en uns minuts, de calor, ni rastre. En 15 minuts arribaren a la casa forestal, mentre contemplaven uns mandrosos cérvols prenent el sol. I ells, inexorablement, anaren ascendint fins que arribaren a la PR-V-304. El camí es transforma en sender, amb una suau pujada que deixa contemplar sense problemes de cansament unes vistes que asseguren extraordinàries.

 Fa 45 minuts que caminen i arriben a un creuament que indica la Galera i l’Ouet. Ells prenen la indicació de la Galera. Però algun agosarat expedicionari els diu que el seguiren. En efecte, en un pocs minuts, apareix el desconcert. Vint minuts de desconcert. On eren? Fan assemblea. Telefonen el Grup de Rescat de Muntanya? Es fam l’haraquiri? Sortosament hi ha un margegrosser que té un olfacte especial i, amb mà ferma, fa retrocedir la resta d’excursionistes enrere. Al·leluia!, aviat troben la ruta que els portarà a la cova de la Galera. Ara descendeixen fins arribar a l’esmentada cavitat. Pel camí contemplen, amb els sentits a flor de pell, una magnífica panoràmica de Cullera i de la Mediterrània. I, de cop i volta, són a la Galera. La cova és espectacular.

Davallen i l’observen amb deteniment. Fotos per a la posteritat. Pugen i esmorzen. Recompensa gratificant a l’esforç i al desassossec. Després reprenen la marxa, ara pujant, però per poca estona. L’instint, ja desenvolupat, els fa trobar la pujada a l’ Ouet. Caram, caram i més caram!. És curta, però valenta. 15 minutets de res. En arribar troben l’ Ouet i, de seguida, comprenen el perquè d’aquest nom. Es tracta d’un observatori forestal que té la forma d’ou, ben blanquet per fora. Vistes...èxtasi. La mar, el Cavall Bernat, la costa, la vall de la Casella...i més.

Tornen, com cavalls desbocats, cap el punt de tornada. Van xiulant. El sender és planer, cap problema. Retornen a la pista forestal, es desvien al cap d’uns minuts al Mirador i, en un tres i no res, es troben de nou al bar, punt de partida i de cloenda de la ruta. Una cerveseta, unes cacaues i unes papes donen pas a una animada conversa al voltant de la ruta. I tornada a casa.

PRÒXIM LLIURAMENT: CONVOCATÒRIA DE LA RUTA DEL DIA 26 DE FEBRER DE 2012.