RUTA AL COLL DE RATES

DE XALÓ AL COLL DE RATES.

CRÒNICA D'UNA RUTA EMOTIVA

25 de març de 2012

A la memòria de Natxo Guillem

Són les 8 del matí. Es nota el canvi horari. És fosc, però s’endevina un dia extraordinari. Malgrat tot, es percep una atmosfera una mica estranya. Els ocells són misteriosament muts. Els caminants van arribant. Fan cara de son. Res, però, impedeix mamprendre la ruta cap a Xaló, el paradís de la mistela.

El camí es fa agradable mentre observen el sol triomfar sobre el firmament. I en tot això que arriben al poble. Tranquil·litat quasi absoluta, alterada pel traginar dels margegrossers mentre aparelles les seues motxilles.

Es concentren per donar les primeres indicacions de la jornada. És aleshores quan es produeix allò que Pere Calders diria el fet trasbalsador. Un company  de marxes, de viatges per camins, sendes, viaranys; per plans i muntanyes, per rius i barrancs, els ha deixat: Natxo Guillem. Un nus en la gola impedeix  articular paraula als congregats. Saben, però, que  resta entre ells i que vol que comencen a caminar, a gaudir de la natura, del paisatge, de la terra... de la vida. I inicien la ruta. Senten que ell els acompanya , discretament, però els acompanya.

De seguida ixen  del poble pel camí Passules, i inicien una plàcida marxa entre bancals d’oliveres i ametlers, però també de ceps i algun solitari garrofer. Se sent cantussejar allò de “...mistela de Xalo, cireres de la Vall, les xiques de la Marina...” Un tímid rierol ornamenta breument el camí. La música aquàtica els acompanya en aquest començ de trajecte. I així caminen, rítmicament, fins que travessen el barranc Negre. Allí, sota l’ombra d’unes protectores oliveres, escolten  parlar de moriscos i mallorquins. D’aquelles persones injustament foragitades i d’aquelles altres que, fugint de la fam, busquen la seua terra promesa. Tàrbena, les valls de Gallinera i Ebo; la de Laguar, l’ Atzúbia, Xaló, Parcent i Alcalalí. Dels seus costums i de la seua llengua, la nostra, que parlen de forma tan característica.

Quan inicien l’ascensió al Coll de Rates se n’adonen dels patiments i sofriments que van passar aquelles persones que, deixant casa, terra, família i tots els éssers estimats, van iniciar una gran aventura, el resultat de la qual són ells, som nosaltres.

El camí és feixuc, però el paisatge que deixen a les seues espatlles és preciós, la qual cosa compensa l’esforç que realitzen. A meitat de l’ascensió, decideixen fer un recés. Que bo està tot quan hi ha gana!

Després de la necessària mistela, reprenen el senderol  fins arribar al Mirador. Però no s’ aturen fins ser  al punt més alt de la ruta. La vista és enlluernadora: el Montgó, la Talaia i la serra Devesa; la serra del Ferrer, el Puig Campana, la serra d’ Aixortà, les valls de Pop i Xaló...

Dalt del Coll de Rates,  rememoren Natxo Guillem. I li lligen un  versos d’un poema de Narcís Comadira, que comencen dient:

Mig en somnis un àngel

se m’apareix i em tempta:

escriu, fes un poema...

I li donen les gràcies a Natxo per haver-los acompanyat a la descoberta de noves rutes i nous camins. Ells  sabem que ara n’ha escollit una altra, però també saben que sempre que puga anirà amb ells a gaudir de nous paradisos i els acompanyarà a l’hora de l’esmorzar; riurà mentre es beuen el gotet de mistela, i intentarà arreglar el món després de dinar.

Després de la lectura del poema i d’altres paraules que el recordaven, el silenci silenciós va ser interromput per aplaudiments plens d’emoció. Amb el sentiment a flor de pell, començaren a baixar cap al lloc de partença, amb l’omnipresent vall de Xaló davant els seu ulls. 

No sense massa contratemps, aplegaren al lloc d’aparcament dels cotxes. Des d’allí, els que havien decidit quedar-se a dinar, es van dirigir al restaurant Riurau, nom adequat pel lloc on estaven. 

Mandonguilles, coquetes de mullador, tabollat, pilotes; un exuberant cuscús i unes postres delicioses posaren punt i final a la ruta, no sense riure’s de debò entre exercicis de màgia que un nou margegrosser els va oferir. Entre rialla i rialla, van creure sentir també la de Natxo que, com era d’esperar , els acompanyava.

Natxo, bona ruta i millor oratge.