dijous, 21 de desembre del 2017

CRÒNICA DE LA RUTA A RÒTOVA, EL CASTELL DE BORRÓ I LA CASA DELS GARCIES

L'ÚLTIMA VOLTA


Vaig  baixar del cotxe, vaig agafar la motxilla i em vaig abrigar, potser exageradament.  Intentí acostar-me a parlar amb els meus companys, però no vaig tenir  ànims ni forces per fer-ho. Em sentia cansat i vaig romandre en silenci.  

El matí era fred mentre caminàvem pels carrers de Ròtova. La gent s'hi refugiava a casa a eixes hores del matí, confortablement asseguts a la taula de la cuina, esperant l'aromàtic café.


Ben abillats i protegits, ens dirigírem als afores de Ròtova, cercant el riu Vernissa. En aplegar-hi, un verdós bassal era l'únic que restava de l'última vegada que l'havia vist. Impetuós, cridaner i vigorós, corria buscant la mar. Nou anys feia, nou anys, des que havíem recorregut aquell paratge. Aleshores el verd i l'ombra vestien el còmode sender. Aleshores. Ara era nu i el blanc del sòl feia joc amb els meus cabells.





Mentre caminava, vaig notar com el sol, un sol de diumenge, havia eixit reposat, disposat a alegrar-los el matí. El vent havia decidit quedar-se a casa.
Malgrat sentir-me sense forces, no em trobava cansat. O almenys com la primera vegada que vaig recórrer aquell barranc, una vesprada calorosa de maig.



Els records  van impedir adonar-me que ja érem  a les muralles del robust castell de Borró, imponent mola aixecada estratègicament.



Amb una empenta desconeguda i inversemblant, penetrí a l'interior de la fortalesa sense sentir-me  força invasora. No, no havíem vingut per conquistar ni imposar res, no. Havíem vingut per gaudir i respectar un passat que ja mai tornaria.


Feia un estar agradabilíssim, tant com la plàstica imatge dels meus companys i companyes espargits pel vell recinte contemplant el paisatge; gaudint del present, evocant el passat i imaginant el futur. 




Vaig menjar un humil entrepà de cuixot i formatge mullat amb oli de la terra. Sense forces, vaig ser capaç d'esbossar un instintiu somriure que em va sorprendre quan, des d'aquella  privilegiada terrassa, vaig assaborir una vista diversa, esplèndida i meravellosa, acompanyat pel delicat sabor de mistela, sang de la terra.



Vaig tancar els ulls i  vaig veure com recorria a les palpentes un túnel cobert  de teranyines darrere les quals s'insinuaven musculosos arbres, verds arbusts i tendres llavis. Marxava sense caminar; em desplaçava sense moure les cames. Però el cert és que en obrir els ulls em vaig trobar davant la casa dels Garcies: tot era igual, com nou anys enrere: la casa estava oberta i uns excursionistes prenien café sota un garrofer. Res havia canviat.





Resultava complicat endevinar què era passat i què era present. Però aquest dilema va quedar resolt desgraciadament quan va sonar el mòbil. Una coneguda companyia telefònica m'oferia uns delitosos i quimèrics avantatges que em facilitarien la completa felicitat, m'assegurava una metàl·lica veu.
El present havia tornat obrint-se pas a colzades sense resistència. Sense forces per oposar-m'hi.



Abandonàrem el bucòlic refugi i , com un pesat fantasma, vaig seguir els meus companys mentre pujaven al penyal de l'Estruca, crec recordar. Vaig identificar els coneguts relleus del Picaio i el Picaiet. De la penya de l'Àliga. Del mític Montgó, de l'essencial Gelibre. Per segona vegada vaig somriure. I per última.



La baixada pel barranc d'Atanasi, encara esplendorosa malgrat les enormes ferides causades pels incendis, no em va poder extirpar l'espantosa tristesa que duia. Ni les canalitzacions perfectament dissenyades; ni els grandiosos arcs alçats per conduir sense esforços l'aigua al monestir de sant Jeroni de Cotalba. Res podia evitar que em sentira sense forces.





Després de creuar el Vernissa sense aigua; després de travessar un espés bosc de canyes, vaig arribar al caminal que conduïa a Ròtova. A la seua vora vaig  descobrir un piló i em vaig asseure, totalment esgotat. Allí estant vaig veure com anaven passant  contents els meus companys: allí estant vaig veure com anaven perdent-se darrere d´'un suau revolt.



Vaig tardar hores en recuperar-me i, quan ho vaig aconseguir, vaig decidir agafar el camí en sentit contrari. Abans, però, vaig deixar la motxilla vora el riu, embolcallada amb fulles tardorenques. 

Abans adéu...ara adeu

                                                                Daimús, 21 de desembre de 2017

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada