dimecres, 30 d’agost del 2017

CRÒNICA DE LA RUTA A LA FONT DE LLORET



UNA BOIROSA VESPRADA D'AGOST

Les vesprades del mes d'agost  es fan curtes, però si el sol es troba amb força són contundentment caloroses. Aquella vesprada de finals de mes, contràriament al que és habitual, una lleugera boira vestia amb transparències el sol. És d'agrair poder caminar sense la convincent força del sol pegant-te a la cara, encara que la humitat t'embolcalle càlidament.

Començarem la marxa des del parc de Marxuquera, sense sorolls i sense cotxes, per una camí ample i asfaltat que transcorria entre tarongers, exòtiques palmeres, pins i bancals que s'havien rebel·lat contra la tirania del conreu. 





Suàvem lentament i constant. Des del front als dits dels peus, una aiguosa capa ens cobria el cos, tot i que caminàvem per un vial planer en direcció a la serra Grossa. La serra Falconera, el Mondúver o l'estimat Gelibre animàvem la nostra cadenciosa marxa mentre anotàvem a la nostra agenda la toponímia de la zona: el barranc Verd, la muntanyeta dels Alls, la bassa del Ros, el barranc dels Llidoners... Entre tant  vergonyosos corrals  s'amagaven darrere d'una vigorosa vegetació i imponents garrofers ens oferiren una inexistent ombra, cosa d'agrair altres dies.  

D'improvís desaparegueren els bancals de tarongers, omnipresents fins aleshores i esvelts i majestuosos pins els substituïren orgullosament. El camí anà estretint-se, fent-se cada vegada més feréstec, més bonic, fins que desembocà en el corral del Rull, imponent estable isolat, testimoni d'una esplendor no massa llunyana. Delicadament ens concentràrem a les seues espatlles i ens férem la fotografia de grup.





Continuàrem. Després d'un breu repetjó, el paisatge mudà de rostre. Dràsticament. Seguirem el sender que dibuixava formes diverses i gracioses, amagant-se sota petits rocams, cobrint-se davall d'una frondosa i meravellosa vegetació, repenjant-se per un alteró inversemblant. Mentre, dissimuladament, el verd, potent, il·luminava el trajecte amb les seues diverses tonalitats. 








Embadalits, aplegàrem a la font de Lloret, estratègicament disfressada entre una diversa arbreda. La font, esgotada, degotejava tristament evocant èpoques daurades. Recorrérem el llit del barranc, ombradís, i ens asseguérem. Abellia despullar-se i desfer-se de la roba mullada, però temíem un atac sobtat de bestioles aèries. 









Romanguérem una bona estona,  tancant els ulls i escoltant l'alegre brogir de l'aigua inexistent, observant les falses giravoltes de l'aigua, sentint sobre la nostra pell la quimèrica presència de l'aigua.




Marxarem esperançats. Marxarem de la font de Lloret sabent que molt aviat tornaríem per fer realitat els nostres somnis d'una vesprada boirosa d'agost.





Satisfets, tornàrem cap al parc de Marxuquera. La frescor s'havia ensenyorit de la contrada i una lleu brisa ens acaronava la cara i  refrescava el cos. A les fosques arribàrem i sopàrem, tranquil·lament, un menú variat, preparat per a l'ocasió.





Daimús, 30 d'agost de 2017

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada