CONVOCATÒRIA OFICIAL: FORNA I EL SEU CASTELL

CONVOCATÒRIA OFICIAL

 FORNA I EL SEU CASTELL

  

LOCALITAT:                Forna.
DATA:                         7 d’octubre de 2012.

LLOC DE TROBADA:     Ajuntament de Daimús.

HORA:                         L’autobús eixirà a les 9.

Els qui vagen directament  a Forna, ens trobarem a la plaça que hi ha baix del castell aproximadament a les 9,45.

DIFICULTAT:                Baixa

TEMPS ESTIMAT:          L’activitat  finalitzarà al

                                    voltant   de  la  una  del

                                    migdia.

Us recordem un fragment del correu on parlavèm de les possibilitats d’acudir-hi:

A)  Anar amb autobús des de Daimús , per la qual cosa heu de fer una reserva a l’ juntament del poble fins el 3 d’octubre, amb un preu de 3 euros per als empadronats a Daimús i 6 per als qui no ho són. En aquesta opció entra, a més del cost de l’autobús, l’esmorzar i l’entrada al castell.

B)    Anar directament als peus del castell de Forna amb vehicle propi i duent l’esmorzar, sense cap cost per als nostres associats.

SINOPSI DE LA RUTA

El trajecte en aquesta ocasió és ben senzill, llevat de la costeruda pujada al cim del tossalet de la Campaneta on es troba el castell, cosa d’uns quants metres, ja que es tracta d’una ruta eminentment cultural.

En arribar-hi, baixarem al poble i visitarem els seus plaents carrers, on escoltarem alguna que altra contarella del poble. Tot seguit, pujarem en direcció al castell, on a les 11,30 ens esperarà el guia que ens explicarà les característiques d’aquesta esplèndida i ben conservada edificació, que de ben segur us sorprendrà.

No voldríem acabar aquesta sinopsi sense recuperar  les paraules que l’escriptor Bernat Capó va deixar escrites en la seua obra Terra de Cireres, publicada l’any 2002 per Edicions del Bullent, magnífic llibre de viatges on recorre, a banda de l’Atzúbia i Forna, les valls de Gallinera, la d’ Alcalà, la d’ Ebo  i la de Laguar. Seleccionem ací un fragment de les ratlles dedicades a Forna, on hem prescindit de les referències al castell.

Diu l’escriptor de Benissa:

“Forna és menut, agradable, tranquil, tant que el viatger hagué d’esperar una hora per veure un habitant del llogaret que ara queda enrere. Per la contrada es diu que els fornalers es giten amb la cama fora del llit, ja que, de bon matí, quan el sol encara no s´ha rentat les lleganyes, havien d’estar de camí de llocs ben allunyats del poblet, com les deveses pel pasturatge o el marell pel treball més dur. Si això es deia en sentit pejoratiu, erraven de totes totes els criticaires perquè, en realitat, la dita deixa en bon lloc la laboriositat. Matiners i treballadors. També se sol dir que qui vestit va a Forna, despullat en torna, que és un invent que hom no ha pogut trobar-li el cap, si no donem per bona la reflexió d’un vell atzuvià que parlava d’un temps llunyà en què jugar a cartes era un delicte, per la qual cosa els homes de la contornada anaven a Forna, d’amagatons, lluny de la Guàrdia Civil, a perdre la camisa, la hisenda i els diners. Sempre n’hi havia que tornaven a casa despullats, en sentit metafòric, és clar, perquè entre els jugadors hi havia un codi, no escrit i sempre respectat, que feia referència a la roba que hom portava posada i que no es podia tocar. Només hauria faltat això, donar-ne explicacions a la muller en calçotets! El viatger, sense donar massa crèdit a aquestes paraules, pensa que la dita no ha de ser més que una de tantes de les que va arreplegar el mestre Sanchis Guarner en la seua col·lecció dels pobles valencians que parlen els uns dels altres, com a resultat, en ocasions, d’una gràcia del burleta de torn. I el viatger, que ix del llogaret de la mateixa manera que hi va entrar, no solament no ha perdut res, sinó que, a més, ha fet una bona replega de figues de pala que, en contra de la creença tan escampada que diu que fan tapó, li posen el cos a to.”

FORNA I EL SEU CASTELL 2

FORNA I EL SEU CASTELL

( SEGONA PART ) 

Continuem amb la segona columna que va dedicar Ero, Álvaro Rubial, en  el periòdic La Vanguardia. En ella se centra en el caràcter dels fornalers i de la seua amabilitat, de la vida quotidiana dels seus habitants, en les seues preocupacions i obssessions, en la tranquil·litat que regnava al poble, sols alterada pels traginar dels animals pels seus carrers o per l’aldarull de la xicalla  poble, dels escassos xiquets. 

 Unes quantes línies dedica al seu magnífic castell, sorprès per l’excel·lent estat de conservació en què es trobava i que atribueix a diverses reformes.

 Molt s´ha parlat d’aquest magnífic castell, declarat Bé d’Interés Cultural al  voltant del qual han sorgit nombroses llegendes, com la els cavallers de la crinera negra, o especulacions fantasioses, diuen els experts,  en afirmar que  es tractava d’un castell templari.

Després de molts anys d’abandó, en 2003 es va produir una reforma d’aquest esplèndid palau gòtic. De segur que ens sorprendrà la seua visita i descobrirem nombrosos detalls que fins aleshores havien passat inadvertits: grafitis i dibuixos medievals, escenes marítimes de navilis mercantils, combats de cavallers, criatures fantàstiques...

Llegim, és hora ja, la segona i darrera columna que ens va deixar el nostre guia en aquesta preliminar de la ruta feta fa ara 47 anys.

LA VANGUARDIA ESPAÑOLA, DOMINGO 12 SEPTIEMBRE 1965

LA  CALLE Y SU MUNDO

LOS LABRIEGOS DE FORNA

Llevo dos días en Forna y me marcho esta tarde. En el pueblo hay treinta vecinos y me hospedo en casa de uno de ellos, el señor Bernardo, que me ha ofrecido sus hospitalidad. La cama es muelle y el yantar suculento y abundante. He dormido apaciblemente, en silencio, y sólo al punto del amanecer percibí las pisadas de un borriquillo que cruzaba por el camino. Ya me anunciaron al acostarme que escucharía los golpecillos de las pezuñas en los guijarros. Sonaban como amortiguados compases de tambor. Los payeses se levantan con la aurora para ir a sus tareas, pero yo duermo como un tronco hasta las ocho. Cuando salgo a la calle (?) no veo a nadie. Andando, andando, me saluda una mujer que pela almendras a la puerta de su casa. Corren dos niños y pasa a la jineta un mozo en ruta hacía sus predios. En la revuelta de la carretera, una muchacha espera el camión de arena que ha de conducirla a Pego. Me dice que va al médico.

He subido al castillo y atalayé el valle desde la cumbre. En las laderas dé la hosca cordillera crecen incipientes plantaciones forestales, y en bancales alinean tristones olivos y algarrobos. Bajo el verde agresivo de los naranjales la tierra es rojiza, encendida, como si estuviese calcinada por un tremendo incendio. He ido a contemplar los naranjos bisoños regados mediante conducciones que serpentean por el campo desde los pozos. Se otean lejanas las casetas blancas de los motores y a veces brilla como el latón el agua de las balsas. La naranja es una obsesión de estos campesinos. Quizá dentro de pocos años no quede un solo algarrobo y un solo olivo en el valle. Estos árboles serán suplantados por el naranjo que hoy produce grandes rendimientos.

—Terreno de olivos, mal asunto —me dice un viejo petrucio—. Si usted lia leído la Biblia ya estará enterado de que en Palestina, tierra de oliveras, no había más que miseria

Yo tengo que atender a los labriego» que tienen la delicadeza de venir a saludarme. No se trata de que yo sea un hombre importante. Yo no soy nada importante. A mí no me conoce en Forna más que el señor Bernardo. Pero vienen a interesarse por mí y me preguntan qué impresión me produce Forna. Yo les digo que me gusta y les doy las gracias por su amabilidad. Yo escucho al señor Nacio, que me hace un elogio de las praderas y de las vacas santanderinas y me dice que la Montaña es un gran país y no Forna, que no vale nada. Le replico con que Forna vale lo suyo. Yo atiendo al señor Vicentet, y al señor Lluiset, y al señor Batiste, quien asegura que la naranja  es la   mejor

fruta del mundo, pues puede viajar hasta Buenos Aires y retornar a Forna sin perder calidad y sabor. Yo agradezco a la señora Concha el«melonet» que me ha regalado, a la señora Pura su cestillo de higos y a la señora Ludovina el voluminoso obsequio de una enorme sandía.

Yo estoy muy contento en Forna y he sido agasajado por gentes que no conozco, que no saben quién soy, ni apenas a qué me dedico. Pero me voy a marchar. Y cuando circula la noticia de mi partida los labriegos surgen ante la puerta. Mientras redacto esta nota están esperando para decirme adiós. Quieren echar un pitillo conmigo. Tendré que prometerles que volveré. ¿Cuándo? El día menos pensado. — ERO

EL CASTELL DE FORNA I

FORNA I EL SEU CASTELL

( PRIMERA PART )

L’ Associació Cultural Marge Gros, dins dels diferents actes en què participa amb l’Ajuntament de Daimús amb motiu del 400 aniversari de la Carta de Poblament del poble, organitza pròxim diumenge 7 d’octubre amb una visita a Forna i al seu castell, amb la col.laboració de l'Ajuntament de l'Atzúbia-Forna. 

Forna , el lloc estret i fosc, es troba situada en una petita vall allargassada que, com s’ha dit en un altre lloc, s’obri desvergonyida cap a la mar Mediterrània, als peus d’un magnífic castell, o palau - fortalesa, quasi de joguet, de preciós que és. En l’actualitat aquest poble forma part del municipi de l’Atzúbia-Forna des de la segona dècada del segle XX. Allunyat de les principals rutes de comunicació, des de la segona meitat del segle XIX va anar perdent població: uns, els que més, cap a la pròxima vila d’Oliva, altres cap a  indrets com  Pego i l’Atzúbia, però mai ha perdut la seua pròpia personalitat. 

No. En aquesta ocasió no hem fet la ruta preliminar , perquè hem preferit rescatar dos sucoses i magnífiques columnes periodístiques  que hem exhumat de la hemeroteca del periòdic La Vanguardia, corresponents al 10 i 12 de setembre de 1965. Paga la pena llegir-los, perquè encara s’entreveu un poble que  estava vivint importants transformacions: la introducció del reg i del conreu de la taronja en substitució dels cultius tradicionals, l’aparició de l’extracció d’arena de les vessants de les seues muntanyes, la progressiva emigració de la seua població... uns anys abans de l’arribada dels anglesos i la construcció de nombrosos xalets que, en part, van continuar donant-li vida a aquest preciós lloc. 

Aquestes columnes estaven signades per un tal Ero, pseudònim que corresponia a l’escriptor  gallec Álvaro Rubial (1910-1999), el qual va col·laborar en nombrosos periòdics i revistes de l’època, com El Faro de Vigo, El Ideal Gallego, El Ciervo... Després d’haver fixat la seua residència a Barcelona, a partir de 1962 comença a publicar la columna diària La Calle y su mundo, en el diari La Vanguardia, cosa que continuarà fent fins el moment de la seua mort.

Us fem ara un primer lliurament  d’aquesta deliciosa columna, especialment emotiva per aquelles persones coneixedores d’aquest bell llogaret de la vall de Forna. 

LA VANGUARDIA ESPAÑOLA, VIERNES 10 SEPTIEMBRE 1965

LA CALLE Y SU MUNDO

EL VALLE DE FORNA

Dejando la carretera de Denia a Alcoy, llegamos por una entrada descarnada a Forna. Como todos los caminos provinciales, éste, proyectado y ejecutado a mínimo gasto, se cuaja de repechos y revueltas, y a su conservación no creo que se destine ninguna partida en los presupuestos de la Diputación de Alicante. El pueblo de Forna, que tuvo antaño cien vecinos, acaso no pase ahora de la treintena. Se ven casas destripadas, otras cerradas a cal y canto, y algunas desaparecieron. Por los muros decrépitos trepan las zarzas. Los emigrantes se asentaron en Pego, Villalonga y Oliva. A primera vista cabe afirmar que el pueblo ha ido a menos.

Y, sin embargo, Forna es más rica que antes. Los viejos cultivos eran el olivo, el algarrobo y las uvas pasas de cepa moscatel, es decir, lo típico de los secarrales de estas tierras. Hoy los terrenos se han transformado en naranjales — de reciente plantación — que ya comienzan a rendir y que son regados en su mayoría por pozos artesianos cuyas profundidades oscilan entre los ciento cincuenta y los doscientos metros. Estos amplios regadíos se extienden por unas trescientas anegadas, según me informan los vecinos. También se explotan canteras de arena para las edificaciones turísticas de Gandía, Denia y Villajoyosa. Los materiales de estas canteras son de excelente calidad y los caminos areneros hacen un magnífico servicio al vecindario de Forna, huérfano de toda suerte de transportes oficiales. Es decir, que un pueblo oscuro y arrinconado no lo está realmente, pues los chóferes, gente amable, traen y llevan recados y paquetes a las poblaciones de las cercanías.

El valle de Forna, que se va enriqueciendo con los nuevos regadíos, despliega su verdor desde las azulencas y hostiles montañas de Villalonga hasta el mar de Oliva. No sé si don Gregorio Mayans y Sicar, él tan devoto de estas comarcas, hablará de Forna en alguna de sus múltiples obras. Tal vea don Gregorio sea sólo de Oliva y no le hayan interesado las oliveras y garroferas perdidas en una lejana encañada. El valle presenta la singularidad de un otero cónico emplazado casi en su centro geométrico, y en la cima, atalayando pedregosas laderas, se encuentra el famoso castillo. Se trata de una construcción de manipostería y ladrillo izada por los árabes y que a mi modesto juicio sufrió numerosas reformas que desvirtúan su traza primitiva. No es, naturalmente, un gran castillo roquero, sino más bien una fortaleza militar de aire secundario y subalterno.

A mí me sorprende un poco, leyendo en Forna el libro de Joan Fuster «El País Valenciano», que el escritor no se ocupe de éste su valle. “Como valle, el de Pego es más ancho y apacible que cualquier otro de estas comarcas, y más feraz también”, escribe Fuster. Acaso tenga toda la razón o la tenga a medias. No soy yo el indicado para dilucidar estas cuestiones, pues es la primera vez que ando vagando por estas

latitudes. Pero el valle de Forna, con su caserío entre olivares, y el mogote castrense en medio de los naranjales es una nota curiosa de una paisajística verde, ceñida por un anfiteatro de agresivas y hoscas cordilleras.

— ERO.

IV RUTA PEL MARGE GROS: LA MARJAL DE GANDIA

BULLIRÀ LA MARJAL COM CASSOLA AL FORN

( CRÒNICA D’UNA VESPRADA  DE BOTORN  A LA MARJAL DE GANDIA )

Per primera vegada, en aquesta IV edició de la Ruta pel Marge Gros, el començ no tenia lloc en l’emblemàtica plaça de Daimús a causa d’unes inoportunes obres que s’estaven realitzant en el paratge de les Foies. El punt de concentració, doncs, es va traslladar, una vegada més, a la Cooperativa de Gandia. A les 5,30 de la vesprada, d’una vesprada xafogosa, hi arriben els primers participants. 

Ornamentats amb els més diversos mecanismes per combatre el botorn (ventalls de múltiples formes, barrets i gorres multicolors, ampolles d’aigua sota el braç, ulleres de sol...) estaven decidits a emprendre la marxa. Es distribuïren  en cotxes i mamprengueren la marxa cap al col·legi Les Foies, al barri d’ El Moli de la zona del Grau. Circulaven pocs cotxes, cosa que va fer que en uns pocs minuts  arribaren al lloc acordat. Mandrosament s’aplegaren  a les parets de l’escola, on altres companys els esperaven.

 Mal comptats, cosa de la calor, n’eren vora 50. I iniciaren la ruta envers el camí de la Redona. El sol era implacable. Les gotes de suor començaren, aviat, a regalimar per la cara i mullar les samarretes. Una sèquia, òrfena d’aigua, els acompanyava desconsoladament en aquesta part del trajecte. En arribar a una cruïlla de camins, sota l’embolcall d’un canyar, Claudi Sendra, convidat en aquesta ocasió, els va explicar les característiques bàsiques de la marjal de Gandia i, en general, de la Safor. 

Atents, seguiren  les seues indicacions. Mentrimentres, de les motxilles sortien desbocadament les ampolles d’aigua que, amb deler, feien servir els excursionistes. De seguida van reprendre la marxa pel camí de l’Alqueria de Potes. Entre els més joves, se sentí que cantussejaven una coneguda cançó de La Gossa Sorda: quina calitja, quin soliman..., banda sonora molt adequada en aquestes circumstàncies. En arribar baix del pont de la carretera que duu a Grau, van aprofitar l’ombra d’aquesta construcció per escoltar la intervenció de l’altre invitat de la marxa, Paco Escolano, qui els va parlar de la relació de la marjal amb Beniopa i del procés de transformació d’aquesta zona humida per a l’aprofitament agrícola.

 Un sorprès burro els observava, refugiat sota una minúscula olivera. Intuïen  què podia pensar. Ara van trepitjar per una estreta carretera, molt transitada, escortats per una jovial  sèquia, reblerta d’aigua fins que, de sobte, es van trobar davant d’una providencial font. Ràpidament, mentre uns recarregaven d’aigua les exhaustes ampolles, altres treien alguna que altra petita tovallola per torcar-se la suor. Les camisetes, òbviament, es trobaven completament mullades. 

Potser a conseqüència de la refrescant aigua de la font sobtada, potser perquè el sol començava a tenir pressa per amagar-se, van notar com la xafogor anava apaigavant-se. Amb un pas  alegre marxaren fins aplegar a l’ Ullal Fosc. 

De nou prenia la paraula Claudi Sendra per parlar-los de la flora i la fauna d’aquesta zona humida. De la desaparició de moltes espècies autòctones i la invasió d’altres de foranes. A les seues espatles, el castell de Bairén començava a tapar un esgotat sol, mentre  un fresc vent  refrigerava les rogenques cares dels margegrossers i les margegrosseres. Van  caminar una mica més fins arribar a una torbera, on  Paco Escolano  els va explicar el procés de dessecació de la marjal i l’aparició del conreu de cítrics. 

La ruta ara és feia més àgil. Començava a haver penombra i  a notar la presència humida de l’aigua de les sèquies. Van agafar un camí en direcció a l’Ullal de l’Estany i, abans d’arribar-hi, es van fer la immortal fotografia, ara amb un semblant més relaxat. 

Era el moment de conjugar el verb retallar en percebre la descurança i els símptomes evidents d’abandonament d’aquest preciós paratge.  Però calia tornar a casa. Els fanals ja il·luminaven la majestuosa silueta de    l’Alqueria del Duc perquè ja era fosc.

 Sabien que els esperava un esplèndid sopar on es refarien de la bascosa vesprada i on rememorarien les incidències d’aquesta esgotadora, xafogosa, però atractiva i magnífica  ruta.

IV RUTA PEL MARGE GROS ( 2012 )

CONVOCATÒRIA OFICIAL

 IV RUTA PEL MARGE GROS:

 LA MARJAL DE GANDIA

LOCALITAT:                Gandia.
DATA:                         25 d’agost de 2012.

LLOC DE TROBADA:     Cooperativa de Gandia.

HORA:                         17,30 de la vesprada.

DIFICULTAT:                BAIXA.

DESNIVELL:                 2 metres.
QUILÒMETRES:            7

TEMPS ESTIMAT:          2,45 hores.

RESERVA SOPAR:         Fins dimecres 22 d’agost                                                                          a  margegros@gmail.com

 

SINOPSI DE LA RUTA

Per motius aliens a l’organització, l’eixida del darrer dissabte d’agost no tindrà com a element protagonista, ni tampoc secundari, el Marge Gros, no obstant això estem segurs que també serà del vostre gust la ruta que vos plantegem. El punt de reunió serà la cooperativa de Gandia a les 17,30 h.. Des d’allí amb cotxes ens dirigirem al punt d’eixida, el col·legi Les Foies del Grau. Amb molt de compte amb el trànsit ens dirigirem al Camí de la Redona. Durant poc més d’un quilòmetre caminarem per aquest camí de terra on portarem en tot moment a l’esquerra l’element fonamental d’aquesta ruta, l’aigua, en aquest cas la que circula per la sèquia del Molí. En uns 20 minuts arribarem a l’Ullal de l’Estany que deixarem a la nostra esquerre i continuarem fins arribar al creuament del Camí de l’Alqueria de Potes, on torcerem a l’esquerra i, al cap d’uns 50 metres, agafarem el que  travessa per baix de la carretera que du al Grau. En escassos minuts arribarem al Camí de la Sèquia del Rei, un dels principals de la marjal de Gandia, fàcilment deduïble  perquè del seu nom. Durant un cent metres caldrà mantenir-se alineats perquè és important el trànsit d’aquest camí fins arribar al creuament amb el Camí de l’Assagador de Morant. Continuarem rectes i en poc més de cinc minuts arribarem a l’Ullal Fosc. Aturada per contemplar l’ullal, el Castell de Bairén, el tren de rodalies i el meravellós trànsit de la N-332. Seguirem pel Camí de l’Assegador de la Tancada, on continuarem estant acompanyats per una sèquia. En uns cinc minuts arribarem al creuament amb el Camí de la Mota de Trénor (la noblesa que no ens falte) on torcerem a la dreta i, com sempre acompanyats d’una sèquia, en uns 10 minuts arribarem al camí de l’Assagador de Morant, camí asfaltat, amb important tràfec de vehicles, on caldrà anar amb compte i per l’esquerra (sense cap doble intencionalitat). Tornarem al Camí de la Sèquia del Rei. Ara desfarem camí fins arribar a l’Ullal Gran o de l’Estany on gaudirem, encara més, de la fauna i flora típica de les zones humides. Una llàstima que la conservació d’aquest paratge haja notat molt greument les retallades dels “governants”, així i tot, de segur, que en gaudireu. Uns vint minuts per donar la volta completa al paratge i arribar fins l’Alqueria del Duc, casa d’estiueig dels Borja i hui centre de formació turística i escola d’ hostaleria. Seguidament agafem el camí que porta per nom Alqueria del Duc i en poc més de quinze minuts arribarem al barri d’El Molí, a poc més de cent metres del lloc d’eixida. Després, al bar de la gasolinera de Daimús ens espera el que desitgem siga un bon sopar. Bon profit i fins l’altra.

Mapa del recorregut

CRÒNICA

 

CRÒNICA CONSCIENTMENT SUBJECTIVA DE LA

III RUTA NOCTURNA: EL RABAT

21 de juliol de 2012

Teníem, injustament, molts dubtes. Molts dubtes de poder seduir, de poder captivar a algú en la nostra III Ruta Nocturna. Són temps de festes i celebracions; de vacances i de viatges, de compromisos i festivitats.  Multitud de motius per deixar de banda un passeig per la muntanya organitzat, que pesats!, pels desficiosos de Marge Gros. Però ens equivocàvem.

Dissabte 21 de juliol, 8 de la vesprada. Més de 60 lleials margegrossers ens van trobar a la Ronda Sud de Daimús. Cares de complaença. Salutacions i comentaris, indicacions sobre el punt de partença de la ruta. De seguida férem  camí cap a  l’Alqueria de la Comtessa. En un carrer paral·lel a la circumval·lació vàrem aparcar el cotxes. 

Feia una temperatura bastant agradable, malgrat ésser juliol. Es repartiren cacaues i salmorra (els tramussos se’ns va oblidar de posar-los en remulla ) i començàrem a caminar. Demanàrem una mica de compte a l’hora de creuar la carretera envers el camí vell de Xàtiva. En arribar-hi, extremàrem les precaucions, ja que és una via bastant transitada. Amb molta cura i ben organitzats, anàvem caminant mentre sentíem com el sol, que ja en trobava cansat, ens amoixava la cara,  dèbilment. 

Arribàrem al creuament amb un camí que ens portà, més rectes que un fus, dalt de l’ermita de sant Miquel. Però per gaudir d’aquest deliciós lloc havíem de pagar un peatge simbòlic: 100 metres i escaig d’una atractiva rampa. Endalt, descansàrem del petit esforç que havíem fet  abrigats per l’ombra dels arbres. Comentàrem la peculiaritat d’aquesta construcció del segle XVI, enclavament de la Font d’en Carròs en terres de l’ Alqueria, testimoni dels jocs de la xicalla  de la contrada en els dies de pasqua. Un moment d’esbarjo per fruir de l’indret i, sense ànim de retallar cap explicació (que, per cert, altres ja ho fan en altres aspectes), davallàrem a la recerca del camí que ens conduí al Rabat. 

Transitàrem ara a la vora d’un polvorí, desitjant que tots aquests arsenals tingueren com a objectiu la festa,  no pas la guerra, fins que arribàrem a un caminal que ens portà al cementeri de Rafelcofer. Decidírem no reposar ací (deixem-ho per a més endavant, va afegir irònicament una veu) i iniciàrem una lleu ascensió cap al cim d’aquest tossalet on es troba l’antic poblat iber. La marxa es va fer més pausada. De nou constatàrem que érem a l’estiu.

Però no teníem pressa i alguns aprofitaren els bancs col·locats durant el trajecte per poder gaudir del preciós  paisatge que començava a albirar-se ( d’acord!, i alguns perquè sentien defallir les forces). I xino-xano, aplegàrem dalt, on  una imponent creu de ferro negra ens rebé (i, qui sap, si ens beneí ). Marxàrem ara per una bufona planura, a la vora de les restes de les construccions iberes, fins ser al Mirador. El sol ja se n’havia anat definitivament a dormir i el clarobscur s’havia fet amo i senyor de la situació.  Ens preparàrem per a sopar. Entrepans variats, beguda refrescant i picadeta a discreció van aparèixer màgicament de les motxilles. Les primeres llanternes entraren en funcionament. Començà el joc de llums i colors. La menja s’allargà més de l’habitual, perquè anava acompanyada de suculents comentaris sobre temes d’actualitat, de rabiosa actualitat.

Satisfeta la gana, el nostre líquid espiritual, la mistela, començà a circular. Un lleuger vent refrescà la magnífica nit, inclús, comentaven alguns, feia una mica de fred. 

Era el moment de retre homenatge als paratges desapareguts en els incendis d’aquest estiu, mitjançant la lectura d’un text preparat per l’organització. Regnava el silenci, tal vegada l’emoció. En acabar, un esplèndid rapsode, amb veu dura, greu i contundent, va interpretar un conte preparat per a l’ocasió. Ara regnava el misteri, tal vegada la impressió. Pura il·lusió.

En trencar-se l’encís, va venir l’hora de la foto de família. Era moment de contentació, de satisfacció; de poder assaborir aquest contacte directe amb la natura i de sentir-se part d’ella.

I va tocar marxar cap a casa. Lentament, i amb precaució, anàvem descendint pel sender que ens conduiria  al punt de partença. Les ombres dels arbres ens feien ganyotes , mentre les estrelles jugaven entre elles, a mena d’un improvisat castell de focs d’artifici.  

Teníem, injustament, molts dubtes. Molts dubtes de poder seduir, de poder captivar a algú en la nostra III Ruta Nocturna. Però  ens equivocàvem.

Bon estiu.