TOT VA PASSAR LA NIT DEL 20 DE JULIOL ENTRE
LA FONT DE L’ULL I LA BARCELLA
Pas a pas, sense defallir l’ànim, vam
començar la pujada fins l’amable cresta de la Barcella emparats pels arbres
d’un dens bosc. Eren les 7 de la vesprada. Feia calor. De vent, ni un bri. Les
gotes de suor regallaven galtes avall. Les
samarretes s’havien fet xopes.
Per tal de combatre la xafogor férem servir
efectius remeis casolans. Tanmateix no defallíem.
La humitat que desprenien els
nostres cossos humitejaven el camí i creaven una tènue boirina que aplegava
fins el cim del Mondúver. No defallíem.
El sender ens acotxava i ens espentava fins la cresta. Era preciós, el caminoi
i la vista que, sobtadament, s’obria en aplegar a la lloma. Va començar a bufar
el vent i amb una lleugeresa inusitada, com a experts funambulismes, vam marxar
per la Barcella través d’un paisatge de fades.
La nit demanava permís per a
descendir i caminàrem rabents fins la font de l’Ull. Màgica i embolcallada per
una tendra foscor.
Eren les 10 de la nit. Entre petits
estels devoràvem el sopar. Teníem la
cara roja, restes de l’esforç realitzat, de la menja i de la torbació produïda
per la bellesa de l’indret.
La nit va acabar dolçament... amb
còmplice intimitat.
Daimús, 23 de juliol de 2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada