CRÒNICA DE LA RUTA A L'ALT DEL GELIBRE

Plural perdut

Tinc els peus gelats. Refugiat sota les faldes d'un tendur espere l'escomesa de l'hivern. He perdut el plural i tinc fred. Fred del present, fred del futur.

Diumenge passat vaig anar d'excursió a la terra que potser més estime,  no estic segur. Vaig pujar de nou al Gelibre. 

Diumenge vaig eixir  ben acompanyat, immerescudament. Recorria els carrers de les arrels en direcció als afores del poble. Les oliveres, els ametlers, els garrofers de la infantesa havien desaparegut. Tarongers de tota mena de varietats, la majoria desconegudes per a mi, flanquejaven un còmode camí fins arribar a la partida de les Vinyetes, l'ancestral Benimataix. 

He de reconèixer que la senda que mena a les Ombries i l'Asmeita havia sigut una grata descoberta de feia uns pocs anys, un bell camí entapissat de pedres admirablement col·locades per facilitar el camí dels traginers, encara que oferia una remota imatge d'aquell salvatge paisatge del passat recent.

Entre restes de pinedes cremades i en procés de recuperació aplegàrem a l'Asmeita. Coneguda, agraïda i disputada Asmeita. Els meus acompanyants marxaven còmodes sense mostrar cap senyal de cansament. Millor.

L'ascens al pla del Miserà fou ràpid, amb els primers rajos de sol que m'acaronaven la cara. Feia calor però tenia fred. Em vaig recolzar sota la soca d'una descuidada olivera mentre ens agrupàvem. He de reconèixer que la contrada era bucòl·lica, amb pedregosos i rogencs bancals treballats a consciència.

El Gelibre, Xelibre, Xillibre o El Miserat eren diverses maneres d'anomenar aquella sagrada muntanya. Sagrada pels qui vivíem a la seua vora. Era la diversa manera d'anomenar allò que estimes. En els sentiments no compten les fites.

Pel destrossat camí que comunica la vila de Pego i la Vall d'Alcalà, marxava protegit pels meus companys, destapant pretèrits records i comprovant com el camí s'empinava sense vergonya. 

El cansament era difícilment computable. Les cames em feien figa mentre intentava articular una incomprensible paraula amb la companya que se situava al meu costat. Sols els records feren el miracle. Sols els records m'ajudaren a superar aquella extremada dificultat.

Amb la jersei mullat de suor i el cos ben fred, vaig aconseguir aplegar a casa, a l'alt del Gelibre. Allí dalt, ben sol, ben acompanyat, em vaig recuperar prodigiosament en contemplar la immensitat del paisatge: l'estimada Vall de Gallinera, el poderós Benicadell i la volguda Vall d'Albaida; l'astuta Segària, el vell Montgó i l'heroic Puig Campana...

Unes nous, uns mots i un glop de mistela foren suficients per reconciliar-me amb el present. M'alegrà, cosa insòlita, veure deambular els meus companys i companyes,  observar les seus cares en descobrir secrets insospitats.

Fou una efímera eternitat.

Vaig baixar amb el cap cot, desentonant amb l'alegre caminar dels meus amics. Em vaig girar i vaig fer una foto al Gelibre. Possiblement l'última.

- Ulls eixuts i ànima plorosa, vaig pensar mentre mirava el mòbil.

En aplegar a l'entrada del poble vaig demanar recuperar el plural i done les gràcies no sé a qui que, en passar per l'era de la Creu, el vaig trobar ajupit en una barana de l'escala.

Diumenge passat vam anar d'excursió. Ara, reunits al voltant d'una taula vestida amb una estampada flassada, esperem l'hivern. Hem posat la calefacció. Però tenim fred. Del present i del futur.

Daimús, 29 de novembre de 2017