dijous, 9 de febrer del 2017

CRÒNICA DE LA RUTA PER LES CALES DE CALP I BENISSA



PLOU SOBRE IFAC

Mai és tard perquè el que mai succeeix aparega sense avisar. Mai ens podem vanagloriar de res perquè arribarà un moment en què quelcom ens posarà al lloc on ens correspon.
8 anys de rutes i pocs ajornaments. 8 anys de caminades i  en cap moment havíem anul·lat dues convocatòries seguides. Mai ja no existeix.


Per fi. El 5 de febrer, més de dos mesos després, teníem l'oportunitat, incerta, de reprendre les caminades i encetar a cor què vols la temporada 2017. La ruta per les cales de Calp i Benissa, al confí meridional  de la Marina Alta, era la circumstància idònia i esperada per tornar a alimentar-nos i saciar-nos amb la nostra natura. Muntanya, mar, combinació que sempre és ben rebuda pels nostres amics i amigues. 



Aplegàrem a Calp sense haver d'utilitzar cap mitjà mecànic per orientar-nos. El penyal d'Ifac ens guiava i ens atreia cautelosament als seus peus. L'entrada fou brillant, espectacular, amb un sol encegador que es reflectia sobre carrers mullats.  La pluja, pretèrita, ja havia visitat la localitat. Perfecte, pensàrem, la dosi de pluja de hui ja ha acabat




Tots plegats, adequadament informats, iniciàrem la ruta per la Caleta, cloenda septentrional del passeig. I de seguida la mar. Tranquil·la, serena, esgotada després de dies de furiosa rebel·lia. Olor a salnitre. A algues expulsades i refugiades a la costa. 

Després de recórrer breument un carrer, apareixia un pulcre sender vestit amb baranes de fusta noves que fitaven la mar i resistien la pressió dels xalets per conquerir-la. No obstant això, tot era bell. Respiràvem com mai, com si haguérem deixat de fumar feia poc. Sense ànsia, caminàvem calmadament. No havíem vingut a fer quilòmetres. Ens havíem desplaçat per saciar la nostra ànima. Potser no recordàvem per on passàvem, si era la cala del Mallorquí o  la de les Bassetes, perquè tot era bellíssim. 








En aplegar a un bufó portet, discret i elegant, ens agrupàrem efímerament per fotografiar-nos amb l'imponent Ifac a les espatles. 


I continuàrem. I seguírem trepitjant el petit i turístic sender fins aplegar a una  pedrera immemorial d'on s'extreia pedra tosca a talladetes. Visió desconcertant, boja, on ens esplaiàrem una bona estona, com quan els addictes a la nicotina fumen el seu darrer cigarret.







Eufòrics, prosseguírem la marxa fins un petit parc arrecerat sota una formosa pineda. Esmorzàrem fent petits rotgles on surava la satisfacció. 








Imprevistament, mentre bevíem un saludable glopet d'herberet, el cel anà enfosquint-se. No li donàrem importància. Aviat, el vent començà a manifestar-se. Suament, evidentment, notòriament. Malgrat tot continuàrem fins la cala Fustera. Allí estant percebérem les primeres gotes. Anecdòtiques, creguérem. Però l'ocurrència tenia bons fonaments. La pluja, acompanyada de fortes ventades, ens paralitzaren. Obscuritat, interna i externa. Crisi, trasbalsament. 





La pluja i el vent havien desmantellat l'excursió obligant-nos a buscar aixopluc. I allí  decidírem retornar, claudicar de forma honrosa. Perseguits per la pluja, enganyats pel sol; abatuts pel vent, sorpresos pel granís, tots els elements de la Natura es conjugaven en present d'indicatiu. 



A ritme accelerat tornàrem cap a Calp. En aplegar, el sol havia eixit esplendorosament, rient-se després de  jugar amb nosaltres. I així ho creguérem. Ens havíem mullat, ens havíem airejat, potser constipat. Però també divertit! 

Encara tinguérem temps de visitar les Salines i contemplar ajupits els flamencs abans de dinar amb bona gana al club de tenis. 






Tornàrem a casa amb un regust agredolç. Havíem aconseguit grapejar la bellesa del paratge parcialment. Tanmateix, ja coneixíem el camí i de segur que hi tornaríem sense la companyia de la volguda i estimada pluja. 

Daimús, 9 de febrer de 2017

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada