dimarts, 1 de novembre de 2016

CRÒNICA DE LA RUTA AL BENICADELL



VIATGE CAP A ÍTACA

No hem de negar que estàvem neguitosos. Havien passat 7 anys des que havíem fet la ruta al Benicadell. Fou espectacular pujar a aquell mont de l'Olimp envoltats d'una  boira etèria que ens mullava la roba i s'apegava càlidament als nostres cossos. Fou, quasi, una experiència mística. Tanmateix ens va privar, involuntàriament, de gaudir la terra des del cel i tornàrem a casa contrariats. Eixe mateix dia vam decidir que tindríem una segona oportunitat.

Després de múltiples càlculs cabalístics, de consultar fins i tot l'oracle de Delfos, tots els pronòstics assenyalaven una mateixa data per realitzar el nostre segon viatge cap a Ítaca: 30 d'octubre de 2016.
Hem de confessar que passàrem mala nit, d'alterats que estàvem. Però en fer-se de dia comprenguérem que els auguris havien estat encertats.
El sol havia eixit descarat, sense témer res. El dia era clar, innocent, transparent. La temperatura plaent.
Sense cap problema aplegàrem a la Casa dels Guardes. Alguns companys ja ens esperaven, ansiosos com nosaltres de cercar la glòria.


Amb parsimònia iniciàrem la marxa per la pista forestal gaudint cada instant de la marxa. Això no obstant, es notava un moviment inusual de persones i vehicles, la causa del qual prompte descobriríem. Un grup animós de persones havia coordinat la BenicaTRAIL,  cursa de carreres per muntanya organitzada per l’Ajuntament de Beniatjar i el grup Corredors del Benicadell.  En aplegar al desviament per iniciar la pujada al cim,  una taula d'avituallament estava perfectament preparada. Ens donàrem mútuament sort i ànims.



La senda s'empinà dràsticament. El sol ens abandonà i entràrem en el regne de l'Ombria del Benicadell. La humitat era perfecta, el camí pulcrament endreçat. Marges de pedra protegien el sender de l'erosió; baranes de fusta integrades en el paisatge emparaven el caminant despistat. Sòl negre, humit. 






La vegetació era exuberant. Un verd intens lluïa durant tot el recorregut. Malgrat la duresa inicial, marxàvem calmadament, fruint cada segon del recorregut. De tant en tant ens aturàvem i observàvem, absorts, el màgic contrast de la llum radiant de la Vall d'Albaida i l'ombra de la vessant de la serra. Els pobles progressivament  es convertien en punts minúsculs.





Una mica abans d'arribar a la cruïlla que ens portaria al caramull del Benicadell, coincidírem amb els primers corredors de muntanya que, amb una agilitat sorprenent, descendien cap a la meta.  La nostra, però, encara quedava una mica lluny. Tanmateix no teníem pressa. En absolut. 


El sender ara era bastant planer. El Benicadell, assolellat, es veia altiu. Alegre. Content.
Malgrat que l'últim tram d'ascensió és una mica feixuc, ascendírem sense notar cansament, envoltats d'una aurèola joiosa fins arribar a la figuereta que es troba als peus del cim.




Descansàrem més que mai. Esmorzàrem cobejosament... i gaudírem formidablement.





El cel, despullat de núvols, ens oferia una vista increïble:les serralades meridionals del Montcabrer, Menejador, Serrella, Aitana, Almudaina, Gallinera; i les serralades septentrionals: serra Grossa, Mondúver, Cuta, Safor,... Era el nostre locus amoenus, la nostra Ítaca.


Múltiples i diversos sentiments suraren per la pell. Múltiples i diverses emocions ens atraparen i empresonaren. Gaudírem d'una autèntica experiència purificadora, una autèntica catarsi.
Fent honor al déu Bacus, fruírem de la mítica mistela de Xaló i conquistàrem el mont de l'Olimp.








En baixar del cel comprovàrem que no havíem sigut els únics que havíem mamprès aquesta iniciàtica ruta. 


Eternament complaguts descendírem cap a la nevera. Feia llum de dos sols. La visita fou bastant efímera, però sempre agradable. L'encerclàrem, l'abraçàrem , la besàrem ... i ens n'anàrem.








Aplegàrem a la Casa dels Guardes, els guardians de l'Olimp,  ràpidament. Va costar engegar els motors dels cotxes. Ens rebel·làvem a deixar aquesta terra de déus i deesses; de semidéus i herois. Però el viatge cap a la nostra Ítaca havia finit.
No hem de negar que, en aplegar a casa estàvem orgullosos. No hem de negar que eixa nit dormírem plàcidament.
Daimús, 1 de novembre de 2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada