OBVIANT L'ETERNITAT
No volia ploure. La terra estava eixuta; la
vegetació assedegada. Les fonts i els ullals panteixaven. Divendres per la
nit havia caigut un xàfec intens,
tanmateix insuficient per calmar la set. Necessitàvem aigua!
Diumenge ens reunírem ansiosos per encetar
la ruta. Entre clars i núvols ens dirigírem a la mítica ciutat de Dénia per
recórrer la vessant nord del Montgó. Estacionàrem els cotxes en les
immediacions de l'ermita del Pare Pere, entre carrers de xalets dissimulats per
una frondosa vegetació, i descendirem uns metres per visitar l'ermita del frare
franciscà. En aquell cenobi de recent construcció, el nostre company i amic
Francesc Piera ens glossà la vida i obra d'aquell denier del segle XVII al qual
se li atribueixen diversos miracles, així com la facultat de pronosticar el futur i curar malalts.
Després d'escoltar la prodigiosa vida del religiós, una atmosfera angelical, una boirina celestial, anà envaint el recinte mentre recorrérem el petit calvari. Prompte deixarem aquell lloc venerat pels deniers per iniciar el trajecte cap a la cova de l'Aigua.
Després de salvar una cadena intel·ligentment situada al mig del vial, començarem la marxa pel camí de la Colònia. Amb una inclinació mínima, caminàrem amb lleugeresa. De la mística ermita passàrem a la duresa de la vida quotidiana. Mentre trepitjàvem les restes del paviment d'aquell caminoi construït a principis del segle XX, recordàrem la crisi produïda per la fil·loxera i com la gana s'apoderà d'aquelles terres. Imaginàvem com aquells colons del segle XX arrabassaren amb les seues mans la muntanya per poder posar-se a la boca un trosset de pa i construïren uns humils habitatges. Aquella misèria que a altres valencians els va conduir més enllà de l'oceà Atlàntic.
Després d'escoltar la prodigiosa vida del religiós, una atmosfera angelical, una boirina celestial, anà envaint el recinte mentre recorrérem el petit calvari. Prompte deixarem aquell lloc venerat pels deniers per iniciar el trajecte cap a la cova de l'Aigua.
Després de salvar una cadena intel·ligentment situada al mig del vial, començarem la marxa pel camí de la Colònia. Amb una inclinació mínima, caminàrem amb lleugeresa. De la mística ermita passàrem a la duresa de la vida quotidiana. Mentre trepitjàvem les restes del paviment d'aquell caminoi construït a principis del segle XX, recordàrem la crisi produïda per la fil·loxera i com la gana s'apoderà d'aquelles terres. Imaginàvem com aquells colons del segle XX arrabassaren amb les seues mans la muntanya per poder posar-se a la boca un trosset de pa i construïren uns humils habitatges. Aquella misèria que a altres valencians els va conduir més enllà de l'oceà Atlàntic.
Abans d'agafar la senda del racó del Bou
ens aturarem a esmorzar. En realitat no estàvem cansats, però l'estómac
demanava combustible. Després d'una bona estona d'esbarjo, emprenguérem la
marxa després de fer-nos la tradicional fotografia de grup.
El sender, d'un color roig intens, s'empinà suament mentre caminàvem en direcció a les parets del Montgó i travessàvem petits barrancs. Pins joves i margallons dibuixaven un paisatge encoratjador.
La ciutat de Dénia, coronada pel seu castell, es feia menuda. La mar cada vegada més poderosa. Observàrem a desgrat la immensa quantitat de xalets que havien crescut al seu voltant, cadascun amb la seua piscina. I no plovia. I teníem set.
La benigna pujada es convertí en un repetjó
dur durant uns instants, efímers, que aprofitàrem per acaronar amb les mas
tremoloses el vell cos del Montgó. Repentinament iniciarem una baixada
vertiginosa fins trobar-nos al senderol que menava a la cova de l'Aigua. La
terra era grisosa.
Una turística corda ens convidava a iniciar l'ascens a la cavitat. Ordenadament travessàrem una escletxa en la muntanya i la penetràrem. La llum desaparegué progressivament fins que trobarem l'aigua anhelada. Freda, neta, pura. Beguérem amb fruïció i ens refrescàrem.
Una turística corda ens convidava a iniciar l'ascens a la cavitat. Ordenadament travessàrem una escletxa en la muntanya i la penetràrem. La llum desaparegué progressivament fins que trobarem l'aigua anhelada. Freda, neta, pura. Beguérem amb fruïció i ens refrescàrem.
Allí estant descansàrem plàcidament mentre
observàrem el contradictori paisatge i cercàrem les inscripcions, velles i
novelles, d'antics visitants que havien volgut buscar la immortalitat.
Nosaltres ens limitàrem a contemplar-les. No era el nostre objectiu cercar
l'eternitat.
El viatge havia acabat. Tan sols uns metres
ens separaven dels cotxes.
No volia ploure. La terra continuava eixuta;
la vegetació assedegada. Les fonts i els ullals panteixaven. Necessitàvem aigua!
Pensàrem en el Pare Pere. Per si de cas!
Daimús,
30 de setembre de 2016.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada