CRÒNICA DE LA RUTA A L'ALT DE LES CREUS

CAP A LA TERRA ALTA

CAP A L'ALT DE LES CREUS

Tavernes de la Valldigna

14 de febrer de 2016

Aplegàrem a casa pertorbats, amb una sensació agredolça. La jornada havia estat esplèndida, a despit d'haver lluitat contra situacions  adverses. 

Estacionàrem  els cotxes al costat de l'IES La Valldigna, vell i nou institut de records entranyables.  Un sol jovial  ens dirigí una mirada de complicitat mentre baixàvem les motxilles dels vehicles.  Imposant, vam veure la muntanya de les Creus mentre ens agrupàvem per encetar la ruta. Eren les 9 del matí.

Començàrem a caminar per un senderol imprecís, entre pins i tarongers, sense perdre en cap moment l'orientació. El vent bufava moderadament alhora que avançàvem inexorablement  cap a la serra de les Creus, que apareixia davant nostre com un mur inexpugnable.  El sender ara era nítid i  menava cap a un barranc, el barranc de la Penya Roja, denominació que provenia d'una enorme mola que presidia l'entrada a l'abrupte congost. 

  

 El caminoi,  enginyosament construït, seria el que ens menaria  al llom de la serra a través de múltiples revoltes que anaven escollint el millor traçat per evitar una fatiga innecessària.  Entre sol i núvols, i espentolats per un fent que suament augmentava de velocitat, anàrem pujant mentre contemplàvem estupefactes les formes inaudites que prenia el sender, ara a la vista, ara discretament ocult entre una vessant nua de vegetació.  El camí de les Revoltes de l'Amerador, encertada denominació popular.

Sorprenentment, ascendíem ràpidament, fins que aplegàrem a una cruïlla que ens indicava que marxàvem per la senda dels Borregos. Conten que aquest apel·latiu es deu al fet que era el camí pel qual els habitants de la vall conduïen els seu bestiar al pla perquè pasturaren, potser resultat de l'ancestral lluita entre ramaders i agricultors. 

Inesperadament aplegàrem a una planúria, el pla de la Sangonera. L'estret sender ara es feia ample. La vegetació començava a créixer i observàvem petites pinedes. Unes vegades aïllades, altres més compactes. Érem a la terra alta, aquella on regna la puresa, la bondat, com escrigué Àngel Guimerà. Plàcidament caminàvem fins que arribàrem a una clariana on el sòl era del color de la sang i que contrastava amb el verd colorit dels pins.

Entre aquesta agradable quietud esmorzàrem  mentre observàrem com la processionària havia colonitzat les branques dels pins i, lentament, els xuclava la saba, absorbia la seua sang, com autèntiques sangoneres. Com aquells habitants de la terra baixa que vivien de l'esforç dels altres. Autèntics vampirs.

Reposàrem l'ànim amb un poquet d'aigua celestial, dolça mistela de Xaló.  Tot seguit ens agrupàrem i ens férem la fotografia de grup, una més que afegir al nostre extens àlbum de records.

I prosseguírem la marxa envers l'Alt de les Creus. Poc més d'un quilòmetre ens separava d'aconseguir-ho. L'arbrat deixà pas al sotabosc mentre iniciàrem l'ascensió entre un caminoi molt irregular i empinat. 

El vent s'intensificava acompanyant rítmicament els batecs del nostre cor. Simultàniament, els núvols tapaven el sol i s'obria davant nostre una vista increïble, quasi inversemblant, pròpia del decorat d'una pel·lícula de fantasia. Agenollats als nostres peus es trobaven Cullera i Tavernes de la Valldigna. No faltaven Simat ni Benifairó. Tot el golf de València fins on la boirina ens deixava veure i, besotejant el cel, el Montgó i el vast horitzó. 

Al voltant d'una de les tres creus, ritualment, ens asseguérem per gaudir d'aquella vista colossal. Impossible silenci romput pel brau soroll del vent que de vegades jugava a fer-nos la traveta i tombar-nos al terra. Instants per delectar-se, per evadir-se. Per  posseir la vida. Però moments eterns que haguérem d'interrompre per tornar a la terra baixa.

La tornada és va fer més lenta, mirant de situar en el lloc adequat els peus, intentant emmagatzemar totes les emocions. Ens agrupàrem al lloc on havíem esmorzar i començàrem a descendir. Des de dalt, el sender es veia amb tota la seua plenitud; un infinit desnivell franquejat per una veritable obra faraònica delimitada per marges de pedra seca.

Mentre baixàvem, divisàvem  la bellesa de la Valldigna, sense adonar-nos-en que el cel anava progressivament enfosquint-se. De sobte tinguérem notícia que alguns companys s`havien desorientat. Trasbalsament, nerviosisme. Perplexitat.  Els nostres cors tornarem a bategar sense pietat. Gràcies a les noves tecnologies poguérem refer la situació i localitzàrem els extraviats. 

Mentre, els núvols a punt de rebentar. Pregàrem una petita treva, demanàrem una mica de temps. En arribar quasi al punt de partida, coneguérem que "Coco", la nostra mascota, s'havia perdut. Al mateix temps que queien les primeres gotes, les llàgrimes estaven apunt de desbordar-se dels nostres ulls incrèduls. Josep, el tutor de "Coco", inicià de nou un viatge fulgurant cap a la terra alta  a la seua recerca.  Commoguts, decidirem esperar rebre notícies mentre dinàvem. Plovia.

 

Dinant estant, rebérem una trucada. "Coco" havia estat localitzat. Intel·ligentment,  havia decidit tornar al lloc on havíem esmorzat. En rebre la notícia, fou inevitable un fort aplaudiment. Fora, havia eixit el sol.

En aplegar a casa entràrem al nostre compte de faceboock i escriguérem:

Una jornada de multi aventura: sol, pluja, vent, molt de vent. Tanmateix també de misterioses desaparicions,  efímeres i capricioses. I el més important,  hem trobat a "Coco" la nostra mascota.

Un diada titànica, de pacient lluita contra les forces de la natura.