divendres, 22 de gener del 2016

CRÒNICA DE LA RUTA PELS VOLTANTS DEL CAP PRIM (XÀBIA)






DEL MARGE GROS AL CAP PRIM
XÀBIA
Diumenge 17 de gener de 2016



Per unes hores fórem humils pescadors a la recerca d'esquívols peixos entre els amagatalls de les roques d'una mar distreta; per unes hores fórem agosarats pirates buscant un recer segur per descansar després de benèvoles incursions per la costa. Per unes hores fórem nàufrags voluntaris desitjosos d'escapar  de la rutina quotidiana. I per unes hores ho aconseguírem.


Feia fred, com correspon a l'època en què estàvem, quan ens concentràrem a la Ronda Sud de Daimús. Amb fam de natura, partírem envers l'Arenal de Xàbia. Arribàrem amb normalitat, inclosa l'habitual distracció d'alguns conductors, i estacionàrem els vehicles de forma pulcra en la glorieta Guillermo Pons. En baixar dels cotxes notàrem el primer impacte visual, agradable: la blava badia de Xàbia, el mític Montgó, el cap de sant Antoni i… el cap Prim. 



Devanits, escoltàrem  les primeres indicacions del nostre orientador de la ruta, Francesc Piera, mentre les ones d'una mar tranquil·la es reien jugant amb les pedres de la platja.  Amb lleugeresa, començàrem a caminar per un passeig que moria sobtadament en la cala de Fora. 




Anàvem arrecerats per sota d'un minúscul talús, esquivant l'aigua que intentava  besar-nos els peus, i entre llacs d'algues. Una sorprenent cavitat, petita i blanca, feia cordó umbilical que comunicava amb la cala de Dins, germana bessona de l'anterior. Quedàrem atribolats en observar aquella meravella de la natura que, uns metres més endavant, es repetia. Embriagats de sensacions, perfumats de salnitre, aconseguírem endevinar uns escalons flanquejats per passamans de fusta. 









Ara seguíem, obedients, les indicacions que assenyalaven la cala Blanca. Un baldaquí de vegetació ocultava el sol que lluïa benvolentment fins que arribàrem a l'asfalt: trepitjàrem la carretera del Portitxol i el camí de l'Illa entre luxosos xalets, alguns dels quals  havien usurpat a la natura part de la seua magnificència, ens havien expropiat un trosset de cel.








L'enuig, emperò, s'apaigavà amb la vista impressionant que aparegué en arribar al mirador de la Creu. Davant nostre apareixia, com si hagueren encetat una talladeta de meló, l'illa, l'illa del Portitxol. I al seu darrere, entre la broma de l'horitzó, la silueta de les Pitiüses. Simplement corprenedor. 





Descendírem cap a la cala Barraca per un sender que,en el tram final, es trobava bastant erosionat. Amb compte, aplegàrem a la cala, pedregosa, àmplia, preciosa. Completament nua de visitants. Inconscientment, cadascú buscà el seu raconet del paradís per esmorzar, per poder reflexionar, per adelitar-se en la intimitat. 









La temperatura, inusualment  alta, convidava a despullar-se de part de la roba i completar la menja amb els benèfics rajos del sol. 


Saciats de bellesa, anàrem concentrant-nos al voltant de la riallera ampolla de mistela, moment propici per fer la fotografia de grup.



Un xiulet que sonava com el cant d'una gavina ens va indicar que havíem de reprendre la marxa. Reférem camí envers el mirador de la Creu, però abans ens desviàrem cap el caminoi que conduïa a l'alt del cap Prim. 




Una petita elevació que ens va permetre, en arribar, fregar amb els dits el firmament. Marge Gros i cap Prim agafats de la mà contemplant des d'una terrassa privilegiada el cap Negre, les lil·liputenques illes dels Pellers, el Montgó... les meravelles de Diània. 






Després d'aquest efímer però suficient festeig, ens dirigírem a l'últim objectiu de la ruta: la cala Sardinera. Quasi verge, ens asseguérem per contemplar la mar  entre  pedres arrodonides i algues prenent el sol. Isolats del món, haguérem pogut escriure un llibre inversemblant; aïllats de la resta de la terra, haguérem pogut escriure les lletres de la més bonica de les cançons. I, íntimament, sense por a la vergonya, ploràrem d'alegria, d'exultació.




Mil emocions, mil sensacions, carregàrem a la motxilla quan reférem camí cap al punt de partença. De tornada cap el mirador de la Creu descobrírem un fòssil que, discretament, es trobava a la vora del camí. El pas dels anys no l'havien desdibuixat en absolut. Seríem nosaltres capaços de conservar allò què tenim?

Amb aquest dubte arribàrem als cotxes i emprenguérem la marxa cap a la Xara. Allí ens esperava el dinar.



                                                                                                 
                                                                                                      Daimús, 23 de gener de 2016


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada