CRÒNICA DE LA RUTA AL PORTET DE SANT DÍDAC

INFORME CONFIDENCIAL DE LA RUTA AL PORTET DE SANT DÍDAC (XÀTIVA)

Diumenge 13 d’abril de 2014

Havia estat preparada escrupolosament. Tres expedicions diferents havien sigut necessàries per dissenyar la ruta a la llegendària Saetabis perquè res hi fallara. Però, malgrat diverses anàlisis rigoroses per evitar qualsevol contrarietat, no se n’adonaren que aquesta tenia un punt feble: tot el pes requeia en una sola persona. I l’hecatombe es produí el dia de la vigília, quan una traïdorenca malaltia deixà desarmat i abatut el cap de l’expedició.   

Privats de la seua presència, decapitada l’organització,  no podien fer marxa enrere i decidiren dur-la endavant: era l’hora dels gregaris.

 

♦♦♦

Cooperativa de Gandia, 7,45 del matí. A poc a poc arriben els parroquians de la confraria de Marge Gros. Dia preciós, tòpicament primaveral. Cares de son, tanmateix impacients per gaudir d’una ruta prometedora. Menys dels habituals, no sembla preocupar-los i inicien la marxa cap a Xàtiva. El viatge és relaxat, calmat, reposat. Estacionen els cotxes prop del Jardí del Bes. El sol els besoteja els rostres. Inopinadament observen com una colla de margegrossers  vinguts de tots els racons de la Safor i la Marina els hi està esperant.  Exultació, joia, alegrança. Formen un batalló pacífic a la recerca de la bellesa xativina. 

Recorren el bell passeig i passen per la generosa Font dels 25 Dolls cap als afores de la població. En arribar a un carreró, una petita tanca sembla barrar-los el pas. Però la superen i, de cop i volta, viatgen en el temps. Ara caminen al peus de la vella muralla de la ciutat mentre creuen sentir els estremidors trons dels canons francesos situats a l’ermita Vella. Ara són als peus de l’ermita de sant Josep i observen, estupefactes, com el rei Jaume I entra a l’antiga ciutat àrab. Es troben trasbalsats de tanta bellesa i història condensats en uns pocs metres. Una invisible força els convida a continuar fins la imponent ermita de sant Feliu. Sota la seua admirada porxada caminen silenciosament envers la nevera. 

Envoltada d’oliveres, encara perceben la frescor de la neu de la serra Mariola zelosament guardada. De sobte comencen a aparèixer els primers mals presagis: Les càmeres de l’organització comencen a fallar: unes es queden sense bateria, altres funcionen intermitentment.  

No obstant això, continuen la marxa i ixen per la porta de ponent i apleguen al barri de la Bola. Després de recórrer un tram de carrer, es desvien per una camí terrós que aviat es transforma en una senda. Saben que estan trepitjant història; coneixen que estan transitant, com les antigues legions , per una calçada romana que encara manté fragmentàriament el seu paviment. És preciosa, és plaent, és el passat als seus peus. Lleugerament empinada, no se’ls va fer difícil arribar al portet de Bixquert, lloc on estableixen un imaginat campament per reposar forces. Allí trauen les seues viandes i s’alimenten mentre gaudeixen de la vista del Benicadell i l’Estret de les Aigües. 

Una deliciosa mistela anuncia la fi  de la folgança.  Continuen avançant per l’antiga calçada, ara molt còmoda, fins que arriben a un desconcertant i immens bancal de tarongers situat al bell mig de la muntanya. La penya de Sant Dídac, impotent, ja s’aguaita. 

Però, per arribar-hi, han de fer front a l’última dificultat de la ruta: la seua ascensió. Una àmplia pista forestal, costeruda, els hi condueix. El sol, ara vigorós, els va fer suar de valent fins arribar a una petita esplanada emparada per un robust pi. Moment de fer un recés i contemplar una contundent vista de la Costera i la Ribera. 

Mentre uns s’emmirallen amb el rocam de sant Dídac, altres comencen a baixar cap a Xàtiva. El grup comença a disgregar-se i s’enceta la setmana de passió dels conductors de l’expedició. A l’igual que un got de vidre es fragmenta en mil trossets quan es trenca, la colla es  fracciona en petits conjunts. Els guies es troben desconcertats, intentant recompondre les unitats disperses. Però els és  impossible evitar la desbandada. Alguns tenen sort de poder visitar el darrer objectiu de l’excursió, els enterraments islàmics. Altres es conformen observant les roques esllavissades arran del terratrèmol del segle XVIII.  I els guies es flagel·len !

A la fi, cadascú pel seu camí, es troben dins de la ciutat de Xàtiva incorporant-se momentàniament a la processó dels rams que s’hi celebra.

Esgotats, arriben al lloc on han aparcat els cotxes i marxen cap a Llocnou de Sant Jeroni a dinar.

Temps hi haurà per reflexionar. Temps hi haurà per demanar disculpes de la desorganització final.