INSPIRES, RESPIRES, TRANSPIRES

ELS CONTES DEL MARGE GROS

DIARI DEL PARADÍS(IV)

INSPIRES, RESPIRES,TRANSPIRES

SAG

Inspires. Respires. Transpires. Tens pressa d’arribar a casa. Et sents esgotat. La diada ha estat dura. Acceleres la marxa. No te n’adones pels llocs que passes; no observes com els edificis, els arbres i les persones et piquen l’ullet.  Volen parlar amb tu, però no els fas cas. Palpes la teua pròpia impotència de poder comunicar-te, amb tu i amb la resta. Orfe de paraules i d’expectatives, tens urgència d'arribar a casa, tens ganes que s’amague el sol. És de dia, però  creus que és massa tard, perquè necessites descansar.  Vols gitar-te, reposar damunt del teu llit, tan tou i tan discret. Vols dormir, perquè requereixes que la nit et porte consell.  Una companya de treball et saluda amablement, potser vol parlar amb tu. Però sols saps contestar-li amb un tímid moviment de les mans; ni tan sols fas un mínim esforç per dibuixar un dissimulat somriure en la teua cara. I continues la marxa. Et regires les butxaques buscant les claus de ta casa. Trobes un paquet mig gastat de xicles, un paquet de tabac per estrenar, unes monedes que tan sobrat del café de migdia. Et sents nerviós. No les pots encontrar. Interrogants sobre la seua localització. El despatx? El taulell del bar? L’autobús? Ara t’atures. Descobreixes el carrer per on camines. Reconeixes aquell gosset que sempre t’ix a l’encontre quan passes per aquell  petit jardí. Vols inspirar, vols respirar, vols transpirar. Angoixa perquè no hi pots. El cor i el cervell van descompassats, com tu i la teua vida. Creus estar mirant un quadre de Dalí, on tots els elements reals van fonent-se fins quedar deformats. Estàs agitat, impacient, i el cor et batega neguitós.  Saps, però, que el dia té cara i té ulls, i que de vegades et parla. El gosset et fa una magarrufa. I et rius. I intervé la màgia.  Comences a recuperar el ritme musical del teu cos. Inspires. Respires. Transpires. Acompassadament. Te n’adones que les claus les portaves a la mà. Refàs camí.  Cerques la teua companya de treball. Necessites disculpar-te. La veus mirant l’aparador d’una botiga de roba i t’hi acostes. La saludes amb un ampli i sincer somriure. I ella et contesta amb una encisadora mirada. Fas el cor fort i la invites a un café, potser descafeïnat per a tu. I te l’accepta. Inspires. Respires. No transpires. És poqueta nit. La llum dels fanals comencen a il·luminar els carrers. I la teua cara. Te n’oblides del teu cansament. Omets tots els disgustos del dia. Converseu  sobre el treball, del miserable món en què viviu.  D’injustícies i de protestes. Parleu del present i del futur. El dia té cara i té ulls, i ara et pica l’ullet, de complicitat. Busques un poc d’esperança i,  potser, l’has trobada. Inspires. Respires. Transpires.