VOLTA CIRCULAR A SEGÀRIA

Diumenge 23 d'octubre de 2011.

LES VALENTES I VALENTS DE SEGÀRIA

Carrers mullats. Amenaça de pluja. Però allí estaven les margegrosseres i els margegrossers  decidits a no deixar escapar l’oportunitat de trepitjar la Serra de Segària. Dubtes ràpidament resolts amb la ferma determinació d’iniciar l’aventura. Eixida de Daimús. Intervals de núvols, però sol en la ment. Arribada al Parc de Segària. Voluntat determinada de caminar. Els temps ens fa l’ullet. I comencem a caminar en una dèbil ascensió fins arribar a una àmplia canalització que farà de sender. Anem en fila índia, observant extasiats la silueta de Segària. Aquesta s’ha posat un vestit clar obscur. Preciós. En pocs minuts abandonem l’improvisada senda i abaixem uns metres. Ara el camí és pla. Ens uns minuts reconeixem la ruta que hem de seguir, entrebancada entre grans còdols. Cap problema. Per un desdibuixar caminoi , comencem a pujar. Cada vegada la vegetació es fa més densa. I el cel més tapat. El paisatge pren un color especial. Un petit esforç i som davant una gran planícia, lloc idoni per esmorzar. La pluja decideix acompanyar-nos. Però allí som, sense descoratjar-nos. Hem recuperat l’ànim i les forces, i mamprenem la pujada cap al Mirador de Segària. A les nostres esquenes deixem una bufona vista de la Rectoria. Anem ascendint entre pedres que comencen a dificultat la marxa. Però cap problema. L’itinerari continua. De sobte estem al Mirador. Magnífica vista de la marjal i de la costa. Enlluernador, com els primers rajos de sol que comencen a vèncer els núvols. Petita aturada, i petita homilia margegrossera. Reprenem el camí cap el repetidor. Els ulls agraïts de tot allò que veuen. Ara caminem per una zona plana, entre les ruïnes de l’antic poblat iber. Parets de desolació, parets d’esplendor d’altres temps. I comencem a descendir. Ara el trajecte es complica.  Perill de relliscar entre pedres mullades i el sòl fangós. Cap problema. Alentim el ritme, fet que ens permet gaudir encara més de la frondositat  de la vegetació. I apleguem als voltants de la font de Català. Agrupament. El sol és aclaparador. Reprenem una suau pujada, per la part nord de la serra. Progressivament sentim una remor i, aviat, descobrim el seu origen: l’autopista. Malgrat tot, les vistes són espectaculars. El camí , malgrat que és de baixada, es complica una mica pel sòl que trepitgem. Comencem a sentir símptomes d’esgotament. Cap problema. Continuem. Observem el Morro de les Coves i la Cova Fosca. Fa molta calor. Passen de les dues del migdia, més de cinc hores des de l’inici de l’excursió. Alguna mostra de feblesa. Cap problema. Avancem, esgotats, però decidits. I en uns minuts som al lloc de partida. Triomf de la voluntat i la determinació d’aquelles prop de cent persones que, cadascuna al seu ritme, han gaudit d’aquesta extraordinària caminada per aquesta quasi desconeguda ruta. I a dinar. Uns a casa i els altres a la Xara. Ara reconeguem que, una vegada més, l’esforç ha pagat la pena. Són les tres de la vesprada de diumenge 23 d’octubre, el dia de les valentes i valents de Segària.