L’oracle
d’edeta
Ruta
Urbana a Llíria
Diumenge, 15 de juny de 2014
Una inusual broma cobria les
antigues termes de Mura, a l’antiga ciutat d’Edeta. Tres figures difuminades
saltaven la tanca que envoltava el recinte i es dirigien cap a una persona de
gènere indefinit, vestida amb una impol·luta túnica, que es trobava asseguda
sobre un tamboret manllevat a un bar de la cantonada. Les tres ombres s’agenollaren
davant l’oracle i, després d’un innocent
sacrifici ritual, li preguntaren per l’oratge del mes de juny. Després una
interminable estona, una veu profunda i ronca els contestà amb un monosíl·lab: 15.
A
les 8,30 del matí, del diumenge 15 de juny, una legió de més de 40
margegrossers pujàvem dalt de l’autobús. Era la primera vegada que realitzàvem
una excursió amb aquest mitjà de locomoció. Hem de reconèixer que ens agrada
posar noms a tot allò que fem, potser en excés. Fruit d’aquesta dèria creadora,
influenciats, és possible, subconscientment per la propaganda dels parcs
temàtics, bategem les nostres rutes amb denominacions diverses: ruta nocturna,
ruta sorpresa, ruta del Marge Gros, ruta Urbana i, ara, ... ruta amb autobús.
El viatge
cap a la capital del Camp de Túria fou, més que mai, relaxat. Asseguts
còmodament, contemplàvem per les finestres de l’autocar l’assortiment de
paisatges que se’ns presentaven davant els nostres ulls.
A les 10,
amb una puntualitat germànica, érem davant el parc de l’Arc on ens esperava el
nostre guia, Vicent Escrivà i Torres, daimusser i arqueòleg municipal de
Llíria.
Després d’efusives salutacions i d’haver pres un lleuger desdejuni,
iniciàrem la IV ruta Urbana trepitjant civilitzadament pels carrers de Llíria.
De seguida entràrem pel que semblava els baixos d’una finca de pisos i, en
traspassar el llindar, ens n’adonàrem que havíem fet un increïble viatge pel
temps, a velocitat estel·lar. Es trobàvem sota un mena de cúpula que recordava
el llibre de Jules Verne, Viatge al
centre de la terra, davant una necròpoli romana. Inscripcions romanes,
rituals d’enterrament, torres funeràries, làpides i conceptes similars naixien
fluidament i sàvia de la boca del nostre excel·lent guia. Però també de
política arqueològica, de negociacions,
de pactes amb les diverses institucions per fer possible la conservació del
nostre patrimoni històric.
.jpg)
Eixirem
del mausoleu amb la melangia de recordar que a la nostra terra també havia
existit una construcció semblant, ara destruïda: la torre funerària de Bebia Quieta.
Tornàvem
al present. Al carrer , ordenadament, ens dirigírem cap al santuari i les
termes romanes de Mura, integrades perfectament en l’urbanisme de la ciutat.
Amb una vehemència contundent, amb una emoció continguda, Vicent Escrivà ens
parlà del santuari oracular, mentre alguns dels assistents sentien com els seus
cossos s’estremien. Recuperats de la impressió, visitàrem aquella mena de
balneari de propietats terapèutiques, amb les sales per als ungüents, la
taverna, la sala de banys freds, la dels banys tebis... tot un luxe per a
aquella època. Mentre recorríem aquell espectacular recinte, els núvols ens
feien de grandiós para-sol per protegir-nos de la calor d’aquells dies que
preludiaven l’estiu. Mentre, tres figures perfectament recognoscibles
dibuixaven en el seu semblant un ampli somriure de forma discreta.
El següent
objectiu del full de ruta eren els banys àrabs, hamman. Com el mausoleu, aquests també es trobaven submergits
davall d’uns edificis. En descendir per
unes escales, sobtadament havíem deixat l’època romana i ens endinsàvem en el món islàmic. La vista
era impressionant: tres sales immenses on s’ubicaven les latrines, la sala
tèbia i la sala calenta. Una edificació que, a més complia altres funcions
socials, no menys importants.
Bocabadats i
enlluernats eixirem
del hamman i per carrers empinats
pujàrem a la vila vella. En ella visitàrem l’antic hospital medieval, ara
l’església del Bon Pastor. La senzillesa de la construcció i els espectaculars
frescos gòtics, perfectament recuperats, no deixaren de commoure’ns.
Tot
seguit, ens adreçàrem a l’antiga mesquita major de la Lyria islàmica, l’església de la Sang, temple de transició del
romànic al gòtic, amb un teginat de tradició mudèjar bellament policromat que,
com la resta d’edificacions que havíem visitat, no ens va deixar indiferents.
En eixir, i sota la portada principal, ens van fer la nostra tradicional
fotografia de grup. A continuació visitàrem l’aljub i l’inquietant fossar.
Els nostres cossos necessitaven ja reposar i refer forces, raó per la
qual baixàrem fins la plaça Major, centre neuràlgic de la ciutat, on teníem
previst el dinar en el restaurant Tapes i
arròs. La menja fou espectacular, recreant una autèntica bacanal romana:
amanides de formatge fresc, tàrtar de salmó amb alvocat i mostassa i escalivada
de formatge de cabra, harmoniosament situats i degustats pels comensals, foren
el preludi de la degustació d’una fideuà
amb bolets, carn de porc i alls tendres, a més d’un sensacional arròs negre,
tot açò adobat per uns vins espectaculars de la terra. Les postres, digestives, posaren punt i
finals a un dels dinars més complets que hem realitzat al llarg d’aquests 6
anys de rutes.
S’estava tan bé! La conversa era animadíssima, amb temes que sols els
excursionistes poden conèixer, de secrets. Un ambient d’eufòria no se sap ben
bé per què, surava en l’ambient. ( O potser sí se sap?)
Amb dificultats, en aixecàrem dels seients i tornàrem al carrer on
encara tinguérem temps de veure la meravellosa església parroquial de l’Assumpció, d’estil renaixentista, la Casa de la Vila i, per cloure, el Forn.
La vesprada es feia curta, i anàvem pels
carrers com si fos festa major, acompanyats de les reconegudes bandes de música
de Llíria.
A les 5,45 de la vesprada pujàvem de nou a l’autobús. Malgrat el que es
podia pensar, durant el trajecte de tornada a casa continuàrem amb el festeig,
amb mítings improvisats de futur incert, d’eslògans diversos i d’un clamorós oe, oe, oe, oe,oe, oe...que un jove acompanyat ens va recordar.
En arribar a Daimús vam baixar seriosament de l’autocar. Com
suposadament toca.
