EL BARRANC DE L’ENCANTADA
CRÒNICA D’UN ÈXTASI
18 de maig de 2013
Ens havíem
alçat de bon matí, encara entendrit el cor en recordar la vesprada anterior on havíem
participat en les Trobades d’Escoles en Valencià celebrades a Guardamar de la
Safor. Així que, amb els ulls una mica lleganyosos, ens vam dirigir a Planes de
la Baronia, terra del Comtat, on ens esperava una d’aquelles rutes que sempre
havíem tingut en el nostre quadern de bitàcola, però que mai ens havíem decidit
a realitzar-la: el barranc de l’Encantada.
L’amable i
sinuosa carretera, tranquil·la a aqueixes hores del matí, ens conduí sense
gaire dificultats a Planes. Concentrats a la petita plaça, iniciàrem la
prometedora ruta. De seguida comprovàrem
que aquell trajecte seria especial: la font de llavar i un esclatant
aqüeducte ens obrí les portes d’aquell soberg recorregut.
En arribar
a la carrereta de Beniarrés, trencarem a mà
esquerre per seguir un camí , ara pla, ara amb graons: era la pujada al
calvari i a l’ermita.
Tot premi necessita, diuen, una mica d’esforç. I a
gosades que ens el vàrem merèixer! Comptàvem amb fruïció les diferents
capelles, mentre unes minúscules llàgrimes suraven pel nostre cos.
Aviat,
emperò, ens trobàrem davant el santuari. Malgrat que cap anacoreta ens va rebre, en canvi
tinguérem davant els nostre ulls
una autèntica postal : Benialfaquí, el pantà de Beniarrés, Planes (d’on
diuen que els burros guaiten per les finestres ) i el seu castell,
Catamarruc (on es comenta que cada carrer
té una església), Gaianes, Margarida...
A continuació
continuarem la marxa, primer per un camí alquitranat, després per un terrer.
Els bancals d’ametlers, oliveres, algun cirerer i altres arbres fruiters, es
trobaven categòricament treballats. Seguidament
d’una ziga-zaga de caminals, decidirem esmorzar, sota l’ombra d’uns
solemnes arbres.
Feia bo, amb alternança de sol i tímids núvols. Havent reposat cos i ànima i havent fet una glopada
de mistela, ens dirigírem cap al barranc de l’Encantada.
En entrar pel fondal
de les Calderes, aviat vam notar la presència de l’aigua. Primer suaument, més
tard amb contundència. Uns enormes i frondosos arbres ens indicaven que ja érem
prop...
I com qui no vol la cosa, de sobte ens trobàrem al gorg del Salt, una
cala de muntanya veritablement encisadora.
Embadalits per la seua prestança,
baixàrem a tocar amb les mans les seues límpides i diàfanes aigües. Sojorn dels
déus, el paratge era encantador, és clar, amb l’espectacular cascada impensable
en aquelles contrades de l’interior.
Era inevitable parlar de la llegenda del
barranc de l’Encantada. D’aquella jove que, en les nits de lluna plena unes
vegades, altres amb les més absoluta obscuritat, s’apareix al desconcertant
caminant que per aquells viaranys trepitja. Encanteris i cobdícia en diverses variants:
sembla l’actualitat!
Nosaltres,
íntegres, continuàrem el trajecte.
Després d’una petita travessia per un inexistent desert, entràrem en un bosc
embruixat, fins arribar a un antic, vell i desmarxat molí presoner de l’heura,
lloc on vivia un dels fantasiosos protagonistes de la llegenda.
Però el
trasbals no acaba. Quasi a la vora, copsa contemplar el toll Blau, encaixonat
entre pètries roques. L’èxtasi és ja complet.
Desgraciadament,
havíem de marxar. I férem per un sender
empinat, tanmateix atractiu. Deixàrem que el petit rierol, que pren múltiples
colors, que continuara el seu curs fins
besar el riu d’Alcoi.
Ens
allunyàrem d’aquest seductor lloc amb compunció fins arribar al pla. Ara el
pantà de Beniarrés reapareixia apoteòsicament, glorificat amb una decoració
luxosa: bancals de cirerers primfilats, amb els seus provocadors fruits, i
mil·lenàries oliveres que, a mena de consol, ens escortaren en el camí de
tornada a Planes. Planes de la Baronia.
Certament,
la bellesa d’aquesta ruta pel barranc de l’Encantada no és obra d’un prestidigitador,
d’un il·lusionista, és la més pura versió d’una meravellosa i prodigiosa natura que ens ha fet aquest regal i que nosaltres, que ens diem persones
civilitzades, hem de saber protegir de forma imperativa.
premsa.jpg)
