dimecres, 3 de maig del 2017

CONVOCATÒRIA OFICIAL I SINOPSI DE LA RUTA "LA FORADADA DES DE BENISSIVÀ"



CONVOCATÒRIA OFICIAL I SINOPSI DE LA RUTA

Retorn a la Foradada pel passet de Benissivà

( LA VALL DE GALLINERA)


LOCALITAT:            Benissivà
DATA:                    14 de maig 2017

LLOC DE TROBADA:Ronda Sud ( Daimús)

HORA:                     7,45 h. del matí. Eixida 8 h.

DIFICULTAT:           MODERADA

DESNIVELL:             673 msnv
QUILÒMETRES:        8,3

TEMPS ESTIMAT:     4 - 4,30 hores


RECOMANACIONS:   Bona gorra, bon calcer, crema protectora i ulleres de sol, aigua mai en sobra. El bastó s’agrairà.

SINOPSI  DE LA RUTA

RUTA. DETALL



Ha calgut buscar entre els papers quan encara no teníem blogspot i les rutes es comentaven en els díptics que distribuíem ans de partir. Dic, ha calgut buscar el díptic per recordar quan anàrem per primera vegada a la Foradada.  I una vegada recuperat el díptic entre el paperam, refresquem la memòria: hi anàrem el 29 de novembre de 2009. Molt de temps fa! Però visitàrem la penya Foradada des de la Vall d’Alcalà. Doncs bé, aquesta vegada tornarem a gaudir d’aquesta penya màgica, entranyable, al·lucinant, però el punt de partença serà el poble de Benissivà.
No ens estendrem massa en els comentaris previs. Si voleu una excel·lent sinopsi de la ruta, llegiu-la directament de la fitxa: Ruta 2 del magnífic llibre La Vall de Gallinera, per camins de moriscos i mallorquins, dels companys Vicent Morera i Juanjo Ortolà.

La ruta proposada és circular, d’uns 8000 metres. Dels vora 300 metres on es troba el poble, ascendirem fins als 673 en arribar a la Foradada. Però deixem les xifres. Pensem en un recorregut fresc, agraït i verd per l’ombria de la serralada. En eixir del poble passarem per la bassa i per les restes del convent de sant Andreu, lloc emblemàtic, enllumenat dues voltes a l’any pels rajos de sol que travessen l’ull de la Foradada.



 A uns 800 metres arribarem a un creuament senyalitzat; prendrem el camí ascendent de l’esquerra. Pujarem suaument per la zona d’ombria, quasi tocant les penyes tallades en sec. Aplegarem al portet que ens ha dut a la cresta, on hi ha l’era i corral del tio Camilo.









L’esforç ens haurà regalat unes vistes espectaculars: tota la Gallinera als nostres peus; enfront la serra del Mirant i la Safor; el Gelibre, Segària, el Montgó i la mar a llevant; al sud la Serrella i l’Aitana; a ponent, la Mariola i l’esvelt Benicadell. Després del reagrupament seguirem el camí per la cresta en direcció a la Foradada. Uns 1500 metres després ens detindrem en un altre lloc emblemàtic, i on encara ressonen els versos que llegírem en aquella ruta de 2009; ens referim al Corral de la Cova Obrada. Hi farem el descans merescut, esmorzarem i, com sol ser costum, agrairem la mistela o l’herberet. Seguirem camí per la cresta, amb la penya Foradada cada vegada més a prop.








En arribar-hi no sabrem on mirar, si a un costat o l’altre, cap a la mar, cap a les serralades alacantines... Farem una i mil fotos volent captar, retenir el moment i el lloc en les nostres càmeres, gesta impossible. 







Caldrà reprendre la marxa. Desfarem camí i, a uns 800 metres, prendrem, a l’esquerra, el desviament que ens indica la baixada. Es tracta d’un bell i evocador camí de ferradura. Passarem per davant del desviament de la senda que ens proposa, a l’esquerra, fer la variant que porta a Alpatró o a la Carrotja. No hi farem cas, seguirem la senda cap avall. Ens quedarà encara un bell abric, humit d’aigua i verd de falzia, la cova de Moragues.







 Seguirem baixant per un caminoi descarnat, de terra blanca, de tap. Arribaren al desviament per on havíem pujat. Seguirem avall. Ja queda poc! El campanar de Benissivà ens proposa un breu descans en arribar al punt de partença. Ha acabat la ruta, un poc exigent, però encisadora com ella sola. Cal ara pensar ja en el dinar. Quan tornarem a casa ja veurem les mil fotos que hem fet pretenent retenir el moment i el lloc. Gesta impossible!







L'assegurança col·lectiva contractada per l'Associació Cultural Marge Gros dóna cobertura a aquelles persones que han pagat la quota anual de 2017. Si la voleu tenir en aquesta excursió, el cost serà de 5€. 

dimecres, 19 d’abril del 2017

CRÒNICA DE LA RUTA A LES PENYES LLÚCIES



RUGAT,
SEMPRE RUGAT
(ÀLBUM DE RECORDS)
Rebérem per correu electrònic una còpia digitalitzada de la darrera ruta que havíem realitzat. Digitalitzada i malmesa. El treball de redacció d'una nit frenètica s'havia perdut per un llapis electrònic defectuós. Intentàrem recuperar-lo, però sols poguérem recobrar unes línies escasses i incompletes que intentàrem restaurar.

Deu dies després, reproduïm el que hem pogut salvar.



Havíem recuperat la primavera i, per festejar-la, viatjàrem a les terres de Rugat. Contents, començarem a caminar des de l'Ajuntament de la localitat, nou de trinca. Era diumenge de Rams.



Per un camí ampli marxàrem fins el càmping, entre arbres diversos i restes escultòriques d'un malaurat autor. El vial, progressivament, anà empinant-se, potser graciosament,  jugant al fet i amagat amb petits rierols que encara mantenien la força de les darreres pluges. 



En aplegar a una frondosa pineda, es produí la mutació. Ara la senda, de terra roja, ens marcava nítidament la ruta cap a les Penyes Llúcies. Una lleugera boirina entelava el sol, mentre una agradable frescor ens proporcionava un suau massatge corporal.  Estàvem recuperats d'angoixes passades i de maldecaps presents. 




La densa vegetació, així ho semblava, anà minvant a mesura que ens acostaven al regne de la lluïssor. Un sòl amb un textura especial i inescrutable per a nosaltres, humils caminats, trencava amb la resta del paisatge. Però era harmònic. Era el regne de les Penyes Llúcies, la cara mullada de la muntanya quan plou, les llàgrimes quan la veu consumir per les flames; la múrria humitat de les rosades...





Dalt, espectacle visual. Una tendra vista de la serra del Benicadell i de les serralades veïnes; un bucòlic mantell floral, virginal.





Descendírem sense presa. Davant nostre el conegut castell d'Aielo. O de Rugat. Escenari de velles estratagemes. De personatges com Jaume I i Al-Azraq. Records intensos d'una nit especial passada a les seues parets anys enrere. Pas a pas, record a record, aplegàrem al corral de Montesí.




A la vora de les seues treballades i suades parets esmorzàrem asseguts sobre una catifa d'herbes diverses i classificables.
La temperatura, idònia, ideal, continuava fent-nos un sensual massatge al nostre cos. I de licor d'herbes, triades i escollides hàbilment, beguérem un saborós glop.



Continuava el text amb paraules fragmentàries. Mots que intuïen l'ascensió a l'esplanada de la caseta del Magre. Que evocaven la conquesta del castell. Que remetien a converses animades, mentre les cames es creuaven  repenjades a les muralles de la fortalesa... 




Poguérem desxifrar síl·labes aïllades que referien a un paisatge preciós, entre les abraçades dels pins. Interpretàrem que durant la caminada l'aigua es convertí en sultana d'un bell territori, habitat per follets entremaliats i que tenia un palau anomenat la font de Ferri, on tots els habitants caminaven amb els peus descalços. Banyats per un fresc paviment d'aigua.












Malauradament, no arribàrem a descobrir cap paraula més que tinguera un sentit, a excepció de 5: calçots, mongetes, botifarra, xulles i fabulós, que interpretàrem com a referència d'un esplèndid dinar.



Recuperàrem Rugat. Potser tothom. Potser no.
Daimús, 19 d'abril de 2017