ELS RUNARS DEL GELIBRE

CONVOCATÒRIA OFICIAL

ELS  RUNARS DEL GELIBRE

(L’ATZÚBIA)

Data:                     19  de gener de 2014

Lloc de trobada:  Ronda Sud Daimús

Hora:                      8,15 del matí

Localitat:               L’Atzúbia

Quilòmetres:       11

Temps estimat:   4  hores aprox

Desnivell:              400 m.

Dificultat:              Mitjana, amb baixada pronunciada.

Reserva dinar:      margegros@gmail.com    fins  dimecres 15 de gener a migdia.

                                

SINOPSI

En la primera ruta del 2014 tornem a donar un tomb per les terres del Gelibre, al terme de l’Atzúbia. Som a casa, recorrem sendes que ens són familiars, paisatges ben nostres que encara que en algun moment hem recorregut no deixaran de sorprendre’ns.  

Eixim, com és habitual, de la ronda Sud de Daimús. En arribar a l’Atzúbia la banda del poble ens estarà esperant i l’alcalde dirà unes paraules i anirem a buscar el punt de partida, la font al costat de l’ajuntament. Passarem pel carrer Principal ( carrer de Dalt ) a buscar l’eixida del poble on veurem el senyal del PR CV-58 en direcció al castell de Gallinera. 

A uns 700 metres hi ha una bifurcació: a l’esquerra pujaríem a les Asmeites (llogaret ben conegut pels amics i amigues de Marge Gros), i recte seguim a buscar el castell. 800 metres més amunt passem pel costat d’una gran bassa de reg. Seguim ascendint entre marges de pedra i tarongers que poc a poc van donant pas als arbres de secà, garrofers i oliveres.  

 Compte perquè als 1200 metres hi ha un creuament: recte aniríem novament a les Asmeites, però nosaltres ens desviem a la dreta.

Queden fins al pla del castell 1200 metres de pujada. La pista forestal es transforma en senderol i va poc a poc ascendint. 

Passarem per una caseta i ja no deixarem el caminet fins arribar al pla del castell on s’entreveu ja la vall de la Gallinera, i el cim del Montcabrer al fons. Haurem trigat una hora aproximadament des que hem eixit del poble. Aquest serà el punt en què agafarem forces, i, com no, assaborirem un glopet de mistela.  

És a partir d’ara quan comencen els nous vialets. Si abans anàvem sempre en direcció a ponent ara girem per un caminal estret, indicat amb fletxes grogues, i canvia radicalment la vista. Tindrem sempre a la dreta el majestuós Gelibre, i al davant la mar, la marjal, Pego, Segària i el Montgó. I si el dia acompanya Eivisssa ens farà l’ullet. En el trajecte abunda el margalló.

Travessarem tres o quatre rius de pedra o runars que baixen quasi verticals dels del cim de la muntanya. A la mitja hora aproximadament, o 1500 metres després d’haver deixat el castell, arribem a un caminal asfaltat que du, a la dreta, al Gelibre, i a la basseta de Benirrama (paratge també conegut per margegrossers i margegrosseres). 

Nosaltres girem a l’esquerra, en direcció a Pego. Som al pla del Miserà. Bancals de garrofers i oliveres ben cuidats ens acompanyen durant uns 15 minuts, més o menys 1000 metres fins que arribem novament a una nova cruïlla; no ens podem perdre, les indicacions són ben clares. Agarrem el caminal de l’esquerra a buscar el poble de l’Atzúbia. 

Al fons es pot entreveure Cullera, el Mondúver i la Penyalba. Ja no deixarem el camí asfaltat. 

Passarem prompte pel desviament que ens indica, a l’esquerra, les Asmeites, però nosaltres seguim tot recte. La carretera, el camí del Miserà o de les Mallades, comença a baixar i baixar i baixar, no sense abans detenir-nos a veure la font de les Mallades. 

El paisatge típicament mediterrani torna a oferir-nos pins, oliveres, garrofers i alguns ametlers. Poc a poc l’estilitzat campanar del poble va fent-se més i més gran. 

A les portes del poble travessem el barranc de Miquel, l’antic barranc de Benimataix, i entrem a l’Atzúbia pel carrer de la Font. Des del pla de Miserà fins a l’arribada al poble hem tardat una hora, hem fet vora 3400 metres de baixada.

La passejada al voltant de les terres del Gelibre i pel pla de Miserà ens ha ocupat al voltant de 4 hores.

NOTA DE L’EDITOR

La ruta prèvia fou efectuada el dia 2 de gener, un dia ventós, nuvolós i amb plugim que ens acompanyà durant un trajecte de la ruta. Després dels excessos de les festes, durant el trajecte els participants van anar perdent els polvorons, els torrons ( durs i blanets) i altres llepolies típiques d’aquestes dies de sobreabundància. I això es va fer notar durant la marxa, ja que alguns arribaren in extremis, amb les forces ajustades al punt de partida, com bé s’observa en la imatge:

EN RUTA 2014: RUTES, CAMINS, SENDES, RACONS MÀGICS...

Marge Gros enceta 2014 proporcionant-vos la planificació d'EN RUTA 2014. Després de les notícies contradictòries aparegudes a través de les xarxes socials, ja estem en condicions de comunicar-vos quines seran les rutes d’aquest any.

Trepitjarem la Marina Alta (L’Atzúbia, Benitatxell, i les Terres de Mellini), la Ribera (Cullera, Sueca i Alzira), el Camp de Túria (Llíria), el Comtat (Agres), la Costera (Xàtiva) i la Safor (Llocnou, la Font i la ruta del Marge Gros). Mantindrem la ruta urbana, la ruta nocturna, la del Marge Gros i la ruta sorpresa, però afegirem una programació especial, una nova oferta: MARGE GROS EXTREM, apta per aquelles i aquells que desitgen marxes més exigents, dificultoses... noves sensacions.  Una programació és això, una sèrie d’objectius sotmesos a possibles modificacions, en funció de diferents variables. En aquest cas, seríeu oportunament informats/des. Estrenem, doncs, la sisena temporada amb l’esperança que pugueu gaudir d’aquests nous paratges que volem descobrir. Bona ruta i bon camí.

ELS PAPERS SECRETS DE MARGE GROS

Misteriosament ens ha arribat a les nostres mans, a través de les xarxes socials, aquest document redactat maldestrament en un tovalló de paper. Sembla ser un esborrany d’alguna cosa referent a Marge Gros. El Servei d’Espionatge de Marge Gros (SEMAGRO) ha iniciat una investigació per tal de determinar l’autoria d’allò que en l’expedient MG/Daimús/28122013/1 apareix classificat com  ELS PAPERS SECRETS DE MARGE GROS. Seríeu capaços/capaces de facilitar-nos alguna dada per resoldre aquest enigma? Us prometem confidencialitat. 

PROVA NÚM 1 DEL DELICTE

FELICITACIONS!

L'ALT DELS SERRELLARS: LA RUTA DESITJADA

L’ALT DELS SERRELLARS: UNA RUTA A LES PALPENTES

                                                    Diumenge 15 de desembre de 2013                                      

És un fet inusual que ajornem una excursió, però de vegades les circumstàncies fan que allò que mai ha ocorregut s’esdevinga no un cop, sinó dos. I això és el que va succeir en la ruta a l’alt dels Serrallars. Després d’haver sigut ajornada la caminada en dues ocasions, diumenge 15 de desembre a les 7,50 del matí es trobaven a la Ronda Sud de Daimús, quasi a les fosques.

Així mateix, és molt desacostumat que els organitzadors estiguen malats o  altres quefers, tanmateix això va succeir igualment. En definitiva, sols va sobreviure un d’ells, amb l’agreujant que sols coneixia la ruta virtualment, però allò no anava a ser cap obstacle. La ruta, un híbrid entre una excursió ordinària i la ruta sorpresa, s’havia convertit de cop i volta en una ruta a les palpentes.

Amb les primeres llums del dia es van encaminar cap a Gata de Gorgos i aparcaren prop de l’entrada del poble. Una vegada agrupats, caminaren pels carrers de la població envers l’església. En arribar-hi tocaren les campanes i arreplegaren un grup d’excursionistes que els hi esperaven. Tot seguit emprengueren el recorregut pel passeig del parc del Raval, a la riba del riu Gorgos. Mentre caminaven per la vora del descarnat llit del riu notaren fred, però aviat el sol els va rebre amorosidament i els va prometre que els acompanyaria durant la ruta. Tot un detall! 

De moment l’improvisat guia no tenia cap dificultat per seguir el camí programat. Passaren per les penyes Roges, abans d’aplegar a un caminal que menava al llit del riu. Moment crític, sàviament resolt per la informació diferida, i per moments telepàtica, que havia rebut i rebia per part de l’explorador indisposat. 

Un assegador perfectament delimitat per marges de pedra aciençadament  disposats per mans sàvies, categòricament instruïdes en aquesta art ancestral, els indicava nítidament el rumb a seguir. 

Aviat arribaren a una carretera, estreta i bufona, flanquejada per una apoteòsica vegetació. La rosada havia deixat el paisatge ben mullat i les pedres dels marges semblaven que estigueren plorant: era magnífic, era bell.

Molt prompte aplegaren a la casa dels Xaparrundos,  antic mas del segle XIX on es feia la pansa. Mig enderrocat, conservava altivament la seua magnificència. Al costat, un aljub encara es mantenia dempeus, resistint el pas del temps i les malifetes dels humans. 

Molt a prop es trobava la font islàmica de la Mata,  als peus d’un centenari llentiscle. Les piques, plenes d’aigua, completaven l’escena d’aquest singular paratge: semblava que el temps s’havia aturat.

Havien de continuar, però, cap a l’objectiu final. Ara es dirigiren per una senda espectacularment sublim, amb una esclatant vegetació que sobreixia amb els rajos del sol. El conductor de la ruta dubtà. La cobertura telepàtica i diferida amb l’ànima de l’excursió feia fallida. Foren moments de tensió, feliçment dissipats en observar la casa de Canela. 

Sota les seues parets, i a la vora d’una vella mola de fer oli, esmorzaren i prengueren un gotet de mistela. Els pastissos de nadal, tan típics en la darrera excursió de l’any, no s’havien acabat de coure, però des de la malmesa organització es va informar que serien sobradament recompensats en la ruta d’abril: gratificats amb mones i altres llepolies pasqüeres. 

 

Quedava l’objectiu final: l’ascensió a l’alt dels Serrellars. Aquesta carena no era elevada, però calia fer 800 metres d’un senderol fortament empinat. Els qui tingueren ànims per afrontar l’últim repte iniciaren l’ascensió calmadament, però amb pas ferm.

 Prompte arribaren al vèrtex geodèsic i se n’adonaren que l’esforç havia pagat la pena. Davant seu apareixia, majestuosament, el golf de València, el Mondúver, Segària, Bèrnia; el penyal d’Ifac, el Puigcampana... Inclús alguns, malgrat que hi havia una tènue boirina abraçant la mar, deien que havien vist les cales d’Eivissa. 

Amb l’objectiu acomplert, iniciaren la tornada envers Gata gaudint del paisatge i conversant animadament, fins l’extrem que alguns decidiren fer un recorregut més llarg per gaudir més del panorama que tenien davant els ulls.

Malgrat totes les dificultats i problemes d’última hora, la ruta a les palpentes a l’alt dels Serrellars va acabar plàcidament. I els organitzadors van poder descansar, uns des del tàlem de sa casa, altres assaborint un plat d’arròs a banda. 

PAU ALABAJOS: IMPRESSIONS I SATISFACCIONS

PAU ALABAJOS:

UN CONCERT RECONFORTANT

Divendres 29 de novembre,  dia del concert de Pau Alabajos,  potser un dels actes més arriscats que mai ens havíem proposat. Però havíem treballat de valent  per intentar que tinguera l’èxit que es mereixia. Així mateix, tots els mitjans de comunicació s’havien fet ressò de l’esdeveniment prolíficament. La xarxes socials treien fum, accepteu la hipèrbole,  comentant la nostra aventura. Era la nostra cloenda, era la fi del V Novembre Cultura, era, a més, un acte solidari amb aquelles persones necessitades del nostre poble. Entendreu, doncs, que estiguéssem nerviosos. 

Malgrat que els indicis eren positius, volíem pronosticar, predir, vaticinar el nombre d’assistents, però teníem una mica de paüra. Alternàvem entre l’eufòria i el pessimisme: érem bipolars.

A migdia, la notícia del tancament de RTVV ens va entristir: el dia s’havia posat dol i imperava el pessimisme. Impotents, ja sols calia esperar la nit, més negra que mai.

I la nit arribà. Les nostres cabòries prompte es dissiparen en comprovar un  moviment inusual pels voltants de la Casa de Cultura. Aquest moviment  desacostumat aviat es personificà en una polifonia de veus que demanaven entrades i preguntaven on podien sopar. En breu instants, l’auditori començà a omplir-se de persones que anaven dipositant bosses de menjar. 

Quin goig quan hi entràrem i veiérem que era plena d’un públic que volia gaudir de les cançons de Pau Alabajos, de la seua música i, especialment, de les seues lletres de denúncia d’injustícies, de defensa dels indefensos, d’empara dels oblidats i  dels marginats. De vindicació de la nostra terra, de la nostra llengua. Una autèntica crida perquè no renunciem a lluitar i defendre per allò que es diuen causes perdudes. 

El concert, íntim, emotiu, càlid, transcorregué entre incessants aplaudiments d’un públic entregat, vençut pel poder de la música i la paraula. Fou, en definitiva, una nit reconfortant, un antídot contra el desànim, contra el desesper, contra la resignació. 

Dues-centes persones,  dos-cents quilos de menjar  i tres milions cent quaranta-huit  mil gràcies a aquelles persones, empreses i institucions que amb la vostra presència, ajuda i col·laboració heu fet possible aquest acte impensable fa tan sols 5 anys. I  3. 148.000 agraïments per la vostra aportació solidària.