DIARI
DEL PARADÍS(II)
D’aquesta manera s’encetava
una etapa on tots els relats tenien com a objectiu redescobrir allò que fins
aleshores havia sigut tabú: el món exterior. Així mateix, sempre tenien com a
referent el lloc que anaven a visitar.
El segon, per tant, es va titular A la descoberta de l’entorn. I començava així:
Menystenint les pors, els habitants del País del Marge Gros
havien descobert que els temors s’havien de combatre afrontant-los de cara.
L’ignot, deien, no és por. L’ignot és excitació, és inquietud, és ànsia per
descobrir plaents i saboroses sensacions que esborronen el cos. Era l’hora d’obrir
les portes tant de temps tancades.
La línia a seguir en
la redacció dels contes no estava gens definida, raó per la qual aquest,
dedicat a la visita al castell de Borró, barrejava els passatges narratius amb
els purament històrics.
Quelcom semblant va ocórrer
en el tercer, La coneixença de l’immediat,
tanmateix desapareixien les citacions històriques, que ara es transformaven en
insinuacions.
Redactat amb motiu de la Primera Ruta pel Marge Gros, celebrada
el 29 d’agost de 2009, aquest relat és el segon que hem escollit per
reproduir-lo.
LA CONEIXENÇA DE L’IMMEDIAT
SAG
Els
habitants del Marge Gros havien iniciat tímidament la recerca de territoris llunyans. Però, de
què es valia si ignoraven el més
immediat? Així decidiren conèixer cap a
quins misteriosos indrets els portaria l’antiquíssim camí que vorejava el Marge
Gros. Remotes llegendes parlaven de l’existència de diferents pobles alçats a
la seua vora . Devien ser certes? Aquests interrogants estimulà l’afany
aventurer dels més intrèpids margegrossers.
Els més vells parlaven de l’existència, cap al
nord, d’un gran riu d’aigües turbulentes anomenat riu d’Alcoi. La més absoluta desconeixença
tenien, però, de la ruta del sud. Per açò aquest seria el seu objectiu. Quan
aquests agosarats cavallers de fortuna iniciaren la seua peripècia,
desconeixien els imponents paisatges que anaven a descobrir. Flanquejats per
una banda pel protector Marge Gros i, per l’altra, per una incommensurable
vegetació solcada per petits rierols, tolls i ullals, molt aviat albiraren un
petit llogaret. Atemorits, foren ben rebuts pels seus afables habitants que els
digueren que aquella contrada s’anomenava
l’Alqueria dels Tamarits o Guardamar. Allí sentiren parlar, bocabadats,
d’ingents històries i successos que
havien passat per aquell desconegut camí. Però açò no els deturà i continuaren
la marxa.
Vinyes
i oliveres, moltes oliveres, els acompanyaren fins un altre paratge. L’excelsa
amabilitat dels seus pobladors els reconfortà de l’esgotadora jornada.
“Miramar, es diu Miramar ”, exclamaven els seus habitants en ser preguntats on
estaven. Allí dialogaren sobre pirates i avantpassats vinguts de més enllà de
la immensa mar, però també els animaren
a continuar la seua exploració cap al sud. I els animosos margegrossers proseguiren
la marxa.
Al
cap d’un temps arribaren a una cruïlla de camins. Cansats de la línia recta,
trencaren cap una imponent torre que s’endevinava a la llunyania, deixant de
costat el poble que més tard s’assabentarien que es deia Piles. Arribaren cap
al tard. Es recolzaren en la seua pètria estructura i pujaren per tortuosos
escalons fins una mena de terrassa superior. La vista era espectacular. La mar
lluïa esplendorosa i incitava la imaginació dels aventurers: vaixells de
diferents senyeres la solcaven cap
a ports desconeguts. Però també
despertava por, preocupació per perills desconeguts que eren capaços de vindre
d’aquelles aigües tan transparents que, sorprenentment, es podien transformar
en tèrboles. Retorn
I decidiren tornar. De moment en tenien prou. Sense
temor, retornaren per la vora de la mar
gaudint d’un fastuós espectacle de peixos saltadors. Regnava la confiança i
l’optimisme: havien aprés que els camins ajuden a conèixer i a viure.
