LA FONT DEL MONDÚVER I EL PICAIO
( QUATRE PARAULES I ALGUNA IL·LUSTRACIÓ )
Xeresa, 17 de febrer de 2013
Mentre molts dormitaven la nit de pinyata anterior
o el sopar d’un forà dia dels enamorats, nosaltres retíem homenatge i estima a
la natura solcant per la falda del majestuós Mondúver. Cadascú tria les seues
opcions i nosaltres vam triar aquesta.
Des de Xeresa, pel calvari, ens vam dirigir entre
xiprers orgullosos cap a la font del Mondúver. El camí era ample i senzill i,
malgrat que el cel es trobava encapotat per una lleugera boirina, caminàrem per la vora d’un
antic molí de gra i una curiosa bassa triangular sense que ens passara inadvertit.
El barranc del Carritx ens servia de guia. Aviat començàrem a albirar les conseqüències del devastador incendi de 2006, comparable als efectes de l’impacte d’un meteorit, però d’origen terrestre.
Molt prompte agafàrem un sender estret que anava
bordejant el barranc del Mondúver.
Un vell autobús jeia a un costat del caminoi, sense saber explicar-nos ben bé com havia anat a parar a aqueix indret.
Refets de la sorpresa, la passejada continuava plaent fins arribar a la font del Mondúver, paratge humit i verdívol, on el baladre, la falsia de pou i les falagueres sovintegen. L’aigua rajava amb temor, resultat de les minses pluges. Aquest fou el lloc escollit per fer un breu descans i esmorzar.
Els gossos que ens acompanyaven gaudien jugant amb petits tolls d’aigua, mentre que els senderistes assaborien un temps d’esbarjo òptim per fer una mica de barret. L’àpat fou breu i, després de la sempre present mistela, mamprenguérem la pujada cap al Picaio.
Alguns, desconfiant de les seues forces, van preferir allargar una mica més el descans. Altres iniciaren l’ascensió a bon ritme, a l’espera d’aconseguir descobrir noves imatges per a la seua retina.
Un vell autobús jeia a un costat del caminoi, sense saber explicar-nos ben bé com havia anat a parar a aqueix indret.
Refets de la sorpresa, la passejada continuava plaent fins arribar a la font del Mondúver, paratge humit i verdívol, on el baladre, la falsia de pou i les falagueres sovintegen. L’aigua rajava amb temor, resultat de les minses pluges. Aquest fou el lloc escollit per fer un breu descans i esmorzar.
Els gossos que ens acompanyaven gaudien jugant amb petits tolls d’aigua, mentre que els senderistes assaborien un temps d’esbarjo òptim per fer una mica de barret. L’àpat fou breu i, després de la sempre present mistela, mamprenguérem la pujada cap al Picaio.
Alguns, desconfiant de les seues forces, van preferir allargar una mica més el descans. Altres iniciaren l’ascensió a bon ritme, a l’espera d’aconseguir descobrir noves imatges per a la seua retina.
Des del cim del Picaio poguérem divisar llunyanes i
properes muntanyes, a pesar que el tèrbol dia ens va furtar la possibilitat de
gaudir-ne completament. Tant si val !
Després d’esplainar-nos una mica, retornàrem cap al lloc on s’havien quedat els nostres companys, a la vora d’un solitari banc de fusta.
Ara, tots plegats, continuarem una baixada suau per la pineda dels Gorrites. El trajecte era bell i calmat, donant temps a la conversa entre els companys de ruta i algun petit accident, feliçment solucionat.
En arribar a la pedrera de Gualde, vam percebre un sentiment colpidor. Allò ja no era obra d’un meteorit, més bé d’un potent asteroide que havia pegat un mos descomunal a la muntanya. Vam experimentar un sentiment de pena i impotència, que va augmentar en comprovar els efectes de l’erosió del sòl per l’escorrentia.
Quant que agrada a l’ésser humà mutilar la
natura! Amb coratge travessarem aquell paratge fins arribar al corrar de les
Cabres. Ara la vegetació havia apaivagat el desànim. La natura tornava a
manifestar-se amb la seua esplendor.
De nou arribàvem al Xeresa pel camí del Calvari.
Ara el sol començava a donar-nos la benvinguda amb uns vergonyosos rajos.
Encara vam tenir temps de visitar la font de llavar
i fer una visita a l’ermita, abans de dirigir-nos a dinar. Uns a sa casa,
altres al bar Musical del poble.
Mentre molts dormitaven la nit de pinyata anterior o el sopar d’un forà dia dels enamorats, nosaltres havíem retut homenatge i estima una vegada més a la natura i ens sentíem satisfets de la nostra tria.
Que boniques i que amenes són les vostres cròniques, i això, sense deixar de costat el sentit crític i de denúncia, quan cal. No és la primera vegada que les faig servir com a model d'alguna de les meues eixides. Moltes gràcies.
ResponEliminaSalut, i que continueu gaudint de la natura amb el mateix bon gust i el mateix respecte.