IX RUTA NOCTURNA

IX RUTA NOCTURNA

dimecres, 18 de juliol de 2018

CRÒNICA DE LA IX RUTA NOCTURNA: L'ASMEITA DE NOU


BUSCANT EXCUSES PER A NO CONSUMIR LA NIT

El Cantó de la Font. L'Atzúbia. 20,00 hores.
Públic de diverses procedències comencen a omplir el carrer a l'espera d'iniciar la ruta nocturna. El camió d'abastiment logístic dóna seguretat a la caminada, sobretot perquè va carregat de menjar i beguda. 


Camí del Clotat, de les Forques, de l'Asmeita. Camí de múltiple denominació i diverses destinacions.
Caminen amb alegria perquè aquesta primera part del trajecte és planer. El sol els abraona en cos i ànima.







Olor a neftalina: són a la vella partida de Benimataix.
La concurrència s'agrupa contenta, inconscient que en uns instants el seu organisme patirà un sobtat sotrac. Els fem la foto?




El sender entre les Vinyetes i el camí de l'Ombria
La ruta ara es fa emocionant i s'eleva fins el cel per un camí perfectament empedrat. L'empenta inicial perd força i intenten mantenir un ritme cadenciós. La bateria parpelleja davant el considerable augment de la temperatura corporal i externa.







El camí de l'Ombria
La parada es fa necessària. Necessària per a beure i descansar. Quietud aprofitada per parlar de lluites, de conflictes i de tresors.




Mentre, el camió d'avituallament ompli de pols la partida de l'Asmeita
Puja sense bastons a una harmònica velocitat.




Última dificultat: cap a l'Asmeita
Marxen entre la devastació. Breguen per a fer-se pas entre les restes de l'infern. Cadàvers omplin el camí.





El planet de l'Asmeita!
Apleguem al planet de l'Asmeita. El camió descansa sota un frondós arbre. La taula està parada. Al seu voltant s'amuntonen samarretes mullades. El sol apareix amb pijama i badalla.
 Han buscat la recompensa en forma de líquid frescal i de picadeta generosa, preludi d'un sopar agradós acompanyats d'amigues i amics.











Nit i música
El sol ronca. Ha refrescat  i s'han animat en complaents converses. Sota un  ametler dissimulat per la foscor ha fluid la música i han cantat i escoltat. Tot molt natural.





Mitjanit
Torquen, escombren i freguen l'Asmeita. Tornen a casa fent una volta més llarga, tanmateix segura.  Apleguen a l'era de la Creu, a l'entrada de l'Atzúbia, a l'origen de l'origen. 


Han acabat  la nit en la terrassa d'un tranquil bar de l'Atzúbia. Amb un café del temps entre les mans i buscant excuses per a no consumir la nit.
L'Atzúbia/ Daimús, 18 de juliol de 2018

diumenge, 1 de juliol de 2018

CONVOCATÒRIA I SINOPSI IX RUTA NOCTURNA


CONVOCATÒRIA OFICIAL I SINOPSI 2018

                                    IX RUTA NOCTURNA

L'ASMEITA

L'ATZÚBIA




LOCALITAT:                        L'Atzúbia

DATA:                                    14  de juliol 2018

LLOC DE TROBADA:        Ronda Sud (Daimús)

HORA:                                   7,30 vesprada (8,00 l'Atzúbia)

GRAU DE DIFICULTAT:    BAIX amb algun tram moderat

DESNIVELL:                         molt assumible

QUILÒMETRES:                 6 aproximadament

TEMPS ESTIMAT:              segons dure el sopar 


              INSCRIPCIÓ I INFORMACIÓ:                 margegros@gmail.com fins dijous 12 de juliol.

Cal  anar preparats per caminar per la nit!


SINOPSI

Hem fet de l'Asmeita la nostra muntanya màgica, el nostre lloc sagrat on tots els anys en començar el mes de juliol pelegrinem devotament.
El 14 de juliol tornem a l'Asmeita. La lluna, les estrelles, l'aroma de la muntanya i quelcom més ens acompanyarà.
No us estranye  que la sinopsi que llegireu us recorde la de l'any passat. No us estranye. És la mateixa que mantenim en conserva amorosament.



Ens trobarem a les  7,30 de la vesprada a la Ronda Sud de Daimús per dirigir-nos cap a l’Atzúbia. En arribar-hi ens agruparem a la plaça del poble, carrer del Pont (popularment el Cantó la Font), enfront de l’Ajuntament. Passarem pel carrer Principal, deixarem a la nostra esquena l’imponent campanar de l’església, dedicada a sant Vicent Ferrer, i podrem contemplar algun exemple de l’arquitectura popular, com el color blau amb què durant molt de temps es pintaven els llindars de les portes i finestres. 




Arribem a un creuament: a mà dreta hi ha l’antic camí de Cocentaina, i a l’esquerra el camí  de les Forques, el qual seguirem durant uns 15 minuts per una pista flanquejada d’horta i sempre tenint com a referència el Gelibre al davant. Hi veurem el senyal que indica cap al castell de Gallinera, o Benirrama (PRCV 58) i Asmeites (SL), prendrem aquest camí. Caminem uns 10 minuts entre bancals de tarongers fins que veiem el senyal que indica, novament a l’esquerra, l’ascens per la senda de l’Asmeita, senda que no té res que envejar a la famosa “Catedral del Senderisme”, en el barranc de l’Infern: escalons de pedra desgastada pel pas del temps i del bestiar ens faciliten la pujada, entre oliveres, garrofers, pins i matollar. 



Després d’haver ascendir suaument per la senda empedrada i per l’obaga al camí de l’Ombria. Haurem tardat uns 40 minuts. Si girem la vista, tenim a la nostra esquena el castell de Forna. Agafem el camí a l’esquerra i en uns 10 minuts ja ens trobem en el pla de la partida de l’Asmeita. 




En arribar-hi pararem taula i farem festa. Textualment.   Però si alguna ànima inquieta vol continuar fins el pla del Miserà,   agafarà el camí que trobarà a mà dreta i que, ràpidament, es transforma en un sender costerut que, en uns 20 minuts, ens porta quasi al final de la camí que puja de l’Atzúbia al Miserà. Ara sols cal seguir-lo i, en un tres i no res, ens trobarem dalt de l’altiplà. Però caldrà tornar amb celeritat, ja que el sarau estarà a punt de començar.

 
Després de sopar i enraonar plàcidament,   reprendrem la tornada cap al poble. La nit aconsella agafar l'ample camí, hui elegantment mudat, que condueix a la cruïlla amb el que puja al castell de Gallinera. El deixarem de banda, molt amablement, i continuarem per la dreta pel  de les Forques. La baixada serà preciosa, amb una vista impressionant. A l'era de la Creu ens concentrarem i acomiadarem. Definitivament, ja serà estiu.

L'assegurança col·lectiva contractada per l'Associació Cultural Marge Gros dóna cobertura a aquelles persones que han pagat la quota anual de 2018. Si la voleu tenir aquesta excursió, els cost serà de 5

dimecres, 30 de maig de 2018

CRÒNICA DE LA RUTA AL XARPOLAR DES DE MARGARIDA





BELL I PERFUMAT XARPOLAR

Totes i cadascuna de les lletres que formen el mot "maig" salten alegrement  damunt d'un matalàs cada vegada que les pronuncie. Per això m'agrada aquest mes; perquè les cireres trauen el nas roig i els nispros, embolcallats d'un groc camuflat, ens alegren la vista... i la vida. Perquè em recorda la innocent infantesa, plena de flors i resos. 


Perquè és un plaer baixar els vidres del cotxe i conduir per la serpentejant carretera que travessa la Vall de Gallinera,  veritable show de colors i olors.

I em va agradar retornar al confí de la Vall de Gallinera, allí on conflueix amb l'encisadora Vall d'Alcalà i amb l'estimada Margarida, de tant records íntims. Allí on la Marina es transforma en  Comtat.

Va ser l'últim dissabte del mes de maig. En aplegar al poble,  Margarida, vaig comprovar que moltes de les amigues i companyes havien acudit a aquella  cita promoguda per diferents  grups amants de la natura, la cultura i la història.
Un tel suau cobria el cel, alhora que un vent lleu i fresc feia moure les fulles dels arbres. Caminàrem a la recerca del Xarpolar, aquell potent poblat iber que dominava aquesta part del país, entre bancals treballats i abandonats, a la vora d'un generós barranc que alletava petites hortes. Passàrem per les parets del cementeri, ben endreçat, mentre el camí s'inclinava suaument. Deien les companyes que travessàvem el Racó de la Sort. 





Prompte aplegàrem a un petit bosc i ens endinsàrem per un caminoi difícil de reconèixer. L'ascensió ara es feia feixuga a través d'una empinada cresta que semblava infinita, àmpliament compensada per un esclat d'aromes agradabilíssima. Amb molta paciència, algun glop d'aigua i petites aturades, vam arribar al vell poblat iber, desert, irreconeixible. 






Vaig esmorzar amb gana, observant unes vegades com les meues companyes  s'empassaven els entrepans  i d'altres com contemplaven el bell paisatge que s'albirava. El sol i el vent, acompassadament, m'acaronaven la cara.




Aviat es formà un rogle. Encuriosida, mentre m'hi acostava vaig escoltar les primeres paraules d'un dels nostres companys. Era, en van dir, Ignasi Grau, professor de la Universitat d'Alacant i gran coneixedor ( i enamorat) del món iber. No és el moment ara de fer una ressenya de tot allò que va dir, ja que ara seria incapaç de recordar-ho tot. Sé que va ser una classe magistral  que ens va  ajudar a descobrir i entendre  la vida, els costums, les lluites i les pors dels nostres ancestres. Impressionant. 






Vam recórrer pam a pam tota l'oppidum ibèric, sembrat de ceràmica diversa que el nostre professor identificava instantàniament. Sorprenent. 





La baixada fou complicada, pel pendent i pel sòl pedregós. Els malucs treballaren de valent, res comparable a l'immens esforç que havien de fer cada dia els nostres avantpassats que vivien en aquest contrada.  




                                                         (...)

En una racó bucòlic de la casa rural de Margarida dinàrem exquisidament. Protegits amb mantes, ens defeníem d'un vent frescal que ens remetia a una estació ja superada i evocàvem la bellesa feréstega d'aquell vell rostoll que havíem visitat.

Les lletres de "maig" continuaven ballant damunt del sofà del restaurant: maig, maig...
Tot era molt distés, relaxant, quasi perfecte. Érem al cor del nostre cor. 
                                                                                                                 Daimús, 30 de maig de 2018