RÒTOVA

RÒTOVA

divendres, 8 de desembre de 2017

CONVOCATÒRIA OFICIAL I SINOPSI RUTA SORPRESA




Ròtova, el castell de Borró 

la casa dels Garcies



LOCALITAT:               Ròtova
DATA:                       17 de desembre de 2017

LLOC DE TROBADA:  Ronda Sud ( Daimús)

HORA:                      8,25 del matí. Eixida 8,30.

                              (9 h. aparcament Ròtova enfront església)

DIFICULTAT:             BAIXA, fonamentalment

DESNIVELL:             200 metres

QUILÒMETRES:        7,600

TEMPS ESTIMAT:      4 h.  
   
INSCRIPCIÓ:            margegros@gmail.com
            

SINOPSI DE LA RUTA

 
Creix el temps com creix el verd.
Sega el verd el foc que passa,
igual que, en la nit, el gel
silenciós també passa.

Però creix cendra del foc
i la sega el camí cert.
Tan cert com que, enllà del foc,
sempre, sempre venç el verd.

(Maria Josep Escrivà, “Barranc d’Atanasi”, Enllà del foc. La Safor se’ns crema.)



Fou la segona ruta de Marge Gros: Ròtova, el castell de Borró i la casa dels Garcies. Ascendírem pel barranc Blanc i desférem camí pel d’Atanasi. Fou l’any 2009. Després, el foc, la cendra i la desolació no ens deixaven tornar-hi. Finalment, però, ens hem encoratjat. Calia tornar a les terres del Vernissa. I ho fem animats per les belles paraules del poema que encapçala aquesta sinopsi, belles paraules de Maria Josep Escrivà. Tornem perquè “sempre venç el verd”.



     I per a què fer una nova sinopsi si podem reproduir aquella primera? Recuperem el díptic de paper en què redactàrem la descripció del recorregut i el copiem. Al cap i a la fi, tot és el mateix. Bé, tot, tot, no. El Vernissa està sec. Per tant, si no plou prompte, no “ens podrem refredar els peus”. 







  L'assegurança col·lectiva contractada per l'Associació Cultural Marge Gros dóna cobertura a aquelles persones que han pagat la quota anual de 2017.Si la voleu tenir en aquesta excursió, el cost serà de 5€.    



dimecres, 29 de novembre de 2017

CRÒNICA DE LA RUTA A L'ALT DEL GELIBRE



Plural perdut

Tinc els peus gelats. Refugiat sota les faldes d'un tendur espere l'escomesa de l'hivern. He perdut el plural i tinc fred. Fred del present, fred del futur.



Diumenge passat vaig anar d'excursió a la terra que potser més estime,  no estic segur. Vaig pujar de nou al Gelibre. 




Diumenge vaig eixir  ben acompanyat, immerescudament. Recorria els carrers de les arrels en direcció als afores del poble. Les oliveres, els ametlers, els garrofers de la infantesa havien desaparegut. Tarongers de tota mena de varietats, la majoria desconegudes per a mi, flanquejaven un còmode camí fins arribar a la partida de les Vinyetes, l'ancestral Benimataix. 









He de reconèixer que la senda que mena a les Ombries i l'Asmeita havia sigut una grata descoberta de feia uns pocs anys, un bell camí entapissat de pedres admirablement col·locades per facilitar el camí dels traginers, encara que oferia una remota imatge d'aquell salvatge paisatge del passat recent.





Entre restes de pinedes cremades i en procés de recuperació aplegàrem a l'Asmeita. Coneguda, agraïda i disputada Asmeita. Els meus acompanyants marxaven còmodes sense mostrar cap senyal de cansament. Millor.







L'ascens al pla del Miserà fou ràpid, amb els primers rajos de sol que m'acaronaven la cara. Feia calor però tenia fred. Em vaig recolzar sota la soca d'una descuidada olivera mentre ens agrupàvem. He de reconèixer que la contrada era bucòl·lica, amb pedregosos i rogencs bancals treballats a consciència.






El Gelibre, Xelibre, Xillibre o El Miserat eren diverses maneres d'anomenar aquella sagrada muntanya. Sagrada pels qui vivíem a la seua vora. Era la diversa manera d'anomenar allò que estimes. En els sentiments no compten les fites.



Pel destrossat camí que comunica la vila de Pego i la Vall d'Alcalà, marxava protegit pels meus companys, destapant pretèrits records i comprovant com el camí s'empinava sense vergonya. 









El cansament era difícilment computable. Les cames em feien figa mentre intentava articular una incomprensible paraula amb la companya que se situava al meu costat. Sols els records feren el miracle. Sols els records m'ajudaren a superar aquella extremada dificultat.













Amb la jersei mullat de suor i el cos ben fred, vaig aconseguir aplegar a casa, a l'alt del Gelibre. Allí dalt, ben sol, ben acompanyat, em vaig recuperar prodigiosament en contemplar la immensitat del paisatge: l'estimada Vall de Gallinera, el poderós Benicadell i la volguda Vall d'Albaida; l'astuta Segària, el vell Montgó i l'heroic Puig Campana...







Unes nous, uns mots i un glop de mistela foren suficients per reconciliar-me amb el present. M'alegrà, cosa insòlita, veure deambular els meus companys i companyes,  observar les seus cares en descobrir secrets insospitats.
Fou una efímera eternitat.







Vaig baixar amb el cap cot, desentonant amb l'alegre caminar dels meus amics. Em vaig girar i vaig fer una foto al Gelibre. Possiblement l'última.
- Ulls eixuts i ànima plorosa, vaig pensar mentre mirava el mòbil.









En aplegar a l'entrada del poble vaig demanar recuperar el plural i done les gràcies no sé a qui que, en passar per l'era de la Creu, el vaig trobar ajupit en una barana de l'escala.







Diumenge passat vam anar d'excursió. Ara, reunits al voltant d'una taula vestida amb una estampada flassada, esperem l'hivern. Hem posat la calefacció. Però tenim fred. Del present i del futur.


Daimús, 29 de novembre de 2017



dijous, 16 de novembre de 2017

CONVOCATÒRIA OFICIAL I SINOPSI DE LA RUTA A L'ALT DEL GELIBRE



El Gelibre, un gegant proper però desconegut

(L'Atzúbia)
Et sentiràs nàufrag en un mar de serralades, en un bosc de muntanyes. Però et sentiràs bé!


DATA:                       26 de novembre 2017


LLOC DE TROBADA:  Ronda Sud ( Daimús)

HORA:                      7,25 h. del matí. Eixida 7,30 h.

                                (8,00 des de l'Ajuntament de l'Atzúbia)

                                         Puntualitat exquisida!

DIFICULTAT:              MODERADA i dos pocs més.

DESNIVELL:               Passem dels 99  als 753 metres
QUILÒMETRES:         14 aprox.

TEMPS ESTIMAT:        5 hores

Més informació:        margegros@gmail.com




Hem retut homenatge al Mondúver. Cal, ara, retre-li’l, al Gelibre, eixe cim que, des de Daimús estant, sobreïx darrere de la serralda de l’Almirant, que despunta darrere de la Font. El Gelibre, la muntanya totèmica de l’Atzúbia. Sí, novament l’Atzúbia. I, sí, la muntanya a la qual ens acostàrem quan vam explorar les terres de Benirrama, quan la bordejàrem pel seu runar, i quan més d’una nit d’estiu sopàrem a les Asmeites, protegits pel gegant de pedra. Doncs bé, ara cal pujar a l’alt.










Partirem des de la plaça de l’Atzúbia i pel carrer de Dalt anirem a buscar el camí de les Foies. A uns 500 metres després d’haver deixat el poble arribarem a un creuament. Recte indica castell de Gallinera i a l’esquerra, Asmaites. Agafarem aquest camí, sempre paral·lels al barranc  Miquel, el vell Benimataix.








Uns 1500 metres després de passejar entre bancals de tarongers, a mà esquerra s’obri una sendeta. Començarem a muntar el caminet de ferradura que, ja en el seu moment, comparàrem amb els escalons del famós barranc de l’Infern de la vall de Laguar. A mig camí travessarem una pista. Seguirem amunt. Són uns 1100 metres d’ascens continuat, però gens pesats.  En arribar a la segona pista forestal, girarem a l’esquerra i arribarem al pla de les Asmeites, lloc ben nostre, on hem compartir bones menges i grata conversa amb els amics i amigues de atzubians de Benimataix. Però haurem de seguir amunt. La pista es fa novament senda, de vegades un poc costeruda. A penes uns 500 metres. Però les vistes de la plana litoral, de la marjal, de Segària, del Montgó... faran que no ens adonem de l’esforç.











Arribarem a una altra pista asfaltada (el camí del Miserà). Girarem a la dreta. Desapareixerà l’ombria i el sol ens acompanyarà fins a dalt. El paisatge també canvia, hi ha casetes escampades entre petits camps de terra aspra i pobra que permet créixer oliveres i alguns garrofers.







Uns 400 metres més avant ens apareix el camí que baixa a Pego. Torcerem novament a la dreta. Ja tenim l’alt del Gelibre al davant. No ens enganyem, encara quedaran vora 3000 metres per a coronar-lo. Comencen els 1100 metres més durs de la ruta, 1100 metres d’asfalt gastat i de pujada continuada, immisericordiós. Que no ens intimide. Arribarem al coll i se’ns obrirà altre paisatge: les terres de l’Alcalà, d’Ebo, i, preciosa, la Gallinera, les terres del Comtat i de l’Alcoià...















Després de recuperar forces, caldrà pujar, sí, pujar, però ara de manera més suau, fent ziga-zaga, els 1000 metres que resten per a véncer el cim. I ja dalt, un mar de serralades, un bosc de muntanyes. El Gelibre, en gran! 

















 L'assegurança col·lectiva contractada per l'Associació Cultural Marge Gros dóna cobertura a aquelles persones que han pagat la quota anual de 2017. Si la voleu tenir aquesta excursió, els cost serà de 5