LA CARA AL VENT

Bufava el vent per les Planes del Montgó

Diumenge 23 de gener de 2013

Era diumenge, 23 de gener. Tota la nit havíem sentit udolar el vent i experimentàrem un cert desassossec. No era una inquietud gratuïta, no, ja que aquell dia teníem previst realitzar una ruta per les Planes del Montgó. Els dies anteriors ens havien parlat de ciclogènesi explosiva, mot que  sols escoltar-lo provocava temor.

Amb incertesa ens  alçaràrem i  comprovàrem per la finestra que el cel era ras, tanmateix els arbres ballaven frenèticament al compàs de la música del déu Èol.  Però nosaltres obviàrem els temors i decidirem cantussejar la coneguda cançó de Raimon:

                                                Al vent, la cara al vent,
                                                el cor al vent, les mans al vent,
                                                els ulls al vent, al vent del món.

Així que decidírem acudir al lloc de concentració, la Ronda Sud de Daimús. Efectivament, constatàrem que tots havien tingut la mateixa idea i un bon nombre d’ incondicionals de Marge Gros ens estava esperant, anhelant passejar sota els peus de l’enorme talaia del Montgó. Potser fóra  una manera de buscar una mica delit en una època tan feixuga com estàvem vivint. Recordàrem de nou el cantautor de Xàtiva:

                                                La vida, ens dóna penes
                                                ja al nàixer és un gran plor.

Però encara ens va meravellar més  comprovar com, a les Rotes de Dénia, encara ens esperaven un altre nombrós grup de persones.
Tots plegats, iniciàrem la marxa entre luxosos xalets. El carrer era molt costerut, però la vista que teníem ens feia oblidar l’esgotament. Progressivament anàvem prenent un bon ritme, esperonats pel fort vent que bufava. Aviat arribàrem a la torre del Gerro, antiga i deformada talaia, que protegia la costa dels atacs dels pirates. 

 

 Després d’unes succintes paraules sobre aquesta torre de guaita, agafàrem el sender cap a les Planes. El viarany, pedregós i un poc mullat per unes quantes gotes que havien caigut la nit anterior, era plàcid, planer. Entre matolls de coscoll, garrigues i margallons, anàvem trepitjant el sender rocós i rogenc, gaudint a la nostra dreta de la majestuosa silueta del Montgó. 

Al cap d’una estona arribàrem a una senda, ampla, que resseguírem fins arribar als Molins de Xàbia. 

Quin bon dia haurien tingut aquells moliners per moldre blat! Allí, sota la seua protecció, esmorzàrem. Davant nostre teníem l’espectacular vista de Xàbia, de la qual gaudírem entre mos i mos.

 En acabar de menjar, un glopet de mistela ens va reconfortar. I continuàrem, després de fer-nos la foto oficial.

Entre pins i xalets aïllats, arribàrem a la zona recreativa de les Planes, després de passar per un petit bosc.

 Menàrem, entre una vegetació frondosa, fins arribar al molló de Codina. De cop i volta, l’arbrat va desaparèixer, deixant davant nostre un autèntic desert de roques que conduïa cap als penya-segats.

 Fou una autèntica aventura arribar-hi, ja que el potent vent ens dificultava la marxa, però ho aconseguírem. Albiràrem Eivissa, tota la costa valenciana, el far de Sant Antoni i, sobretot, una mar molt picada. L’esforç havia pagat la pena. 

Calia, doncs, retornar cap al lloc de partida. Després d’unes 5 hores de caminar aplegàvem de nou a les Rotes, després d'una caminada on el paisatge, més que les paraules, fou l'autèntic protagonista. 

El vent continuava bufant...

                                              Però nosaltres,
                                              al vent, la cara al vent,
                                              el cor al vent, les mans al vent,
                                              els ulls al vent, el vent del món.

I després un excel·lent cuscús.