ELS CONTES DEL MARGE GROS ( I )

DIARI DEL PARADÍS ( I )

El 26  d’abril de 2009 Marge Gros feia la seua presentació pública amb una ruta que vam denominar  Les Fonts del Montdúver i Llegendes Valencianes on, i no fou casualitat, ens va acompanyar l’escriptor Víctor Labrado, autor, entre altres obres, de Llegendes valencianes. Mentre llegíem el llibre, descobrírem un món màgic i misteriós que formava part de la tradició oral del nostre país.  I nosaltres, els habitants del país del Marge Gros,  no podríem tenir un origen mític? I en cas negatiu, no tendríem la capacitat de crear-lo? 

Així va nàixer DIARI DEL PARADÍS, on, i llegim textualment, “vos presentem la llegenda fantàstica del Marge Gros, això sí, silenciada i oblidada, i que des de la nostra associació volem contribuir al seu rescat i coneixement per totes i tots”.

Des d’aleshores hem publicat 30 contes, encara que probablement fem un ús inapropiat del terme, la temàtica dels quals ha variat sensiblement al llarg d’aquests anys.

Amb motiu del cinquè aniversari de la nostra associació, hem decidit publicar-los, bé tots, bé  aquells que, pensem, tenen una certa qualitat ( terme altrament qüestionable ), el primer del qual us presentem ara.

Comença la llegenda...

LA LLEGENDA DEL MARGE GROS

JJRG

Monstres de tres caps, sargantanes voladores, arbres que caminen entre la boira; terres pantanoses que se t’engolen mentre s’escolta la melodia celestial d’unes nimfes voladores. Sortosament allí estava el Marge per impedir que totes aquestes bestioles i criatures malignes no hi pogueren passar. Però els temps no passa debades i el Marge, poc a poc, començà a clavillar. Les escletxes eren cada vegada més grans.

Els sorolls i cants de sirena, tot plegats, s’escoltaven  nit i dia. La població, atemorida. Dones i xiquets ja no eixien de casa. Els homes, vinga carrejar terra per taponar aquells forats.

La boira i aquelles plantes, de nom senill i borró, no els deixava veure més enllà dels primers metres d’aquelles marjals. El Marge havia de resistir, calia enfortir-lo. Però les forces i ànims anaven esgotant-se fins que uns dels veïns, anomenat senyor Gros, va fer aquella proposta:

-  Tard o prompte el Marge acabarà per ser empassat. Hem de travessar-lo i així sabrem que hi ha i contra qui lluitem. És cert que hem sentit aldarulls, gemecs i tota mena de sorolls esgarrifosos, però cap d’eixos monstres dels quals ens han parlat els nostres avantpassats, cap d’ells els hem vist mai. És hora d’obrir-nos pas. És hora de viatjar més enllà.

Dit i fet, com si aquelles paraules es tractaren d’un encanteri, tot un seguit d’homes i dones, iaios i iaies, xiquets i xiquetes, es van posar a caminar. Atemorits, amb preocupació, però tots plegats, colze a colze, com les antigues legions romanes de Baebiae Quietae, avançaren i avançaren i, a la fi, comprovaren que en aquelles terres desconegudes, més enllà del Marge, els mostres de tres caps eren vaixells que solcaven la mar. Les sargantanes voladores eren milotxes que menuts i grans enlairaven vora la platja; que els arbres no caminaven, ans el contrari, eren l’arena del muntanyar la qual, per la força dels marejols i del vent, anava cap avant i cap enrere. I de les terres que s’engolien persones, res de res. Fang fins els genolls i poca cosa més.

Allò  era el paradís! I, en honor al senyor Gros, el poble en assemblea major, va decidir nomenar aquell Marge com a Marge Gros.

-        I per animar-vos a començar el dia, la ràdio que sempre està amb vosaltres us convida a escoltar “Qualsevol nit pot sortir el sol”.

Eren les set i mitja del matí i el radiodespertador va començar a sonar. Calia espavilar per ser puntual a la primera excursió de l’Associació Cultural MARGE GROS. Minuts després, mentre viatjaven per la marjal de Xeraco envers el lloc d’eixida, la Maria li va dir a sa mare:

- Mare, aquests xicots de MARGE GROS van inventar el paradís?  

         ==================================