ELS CONTES DEL MARGE GROS ( II )

DIARI DEL PARADÍS(II)

El País de Marge Gros ja tenia la seua llegenda. La por els havia conduït a viure reclosos  en un petit territori protegit, pensaven ells, per aquella barrera que els resguardava de perills desconeguts. Ara, però, havien descobert que, en realitat, allò que anomenaven Marge Gros no havien sigut més que  els barrots d’una presó que els havia impedit conèixer el món, ampli i meravellós, que els envoltava.

D’aquesta manera s’encetava una etapa on tots els relats tenien com a objectiu redescobrir allò que fins aleshores havia sigut tabú: el món exterior. Així mateix, sempre tenien com a referent el lloc que anaven a visitar.

El segon, per tant,  es va titular A la descoberta de l’entorn. I començava així:

Menystenint les pors, els habitants del País del Marge Gros havien descobert que els temors s’havien de combatre afrontant-los de cara. L’ignot, deien, no és por. L’ignot és excitació, és inquietud, és ànsia per descobrir plaents i saboroses sensacions que esborronen el cos. Era l’hora d’obrir les portes tant de temps tancades.

La línia a seguir en la  redacció dels contes no estava  gens definida, raó per la qual aquest, dedicat a la visita al castell de Borró, barrejava els passatges narratius amb els purament històrics.

Quelcom semblant va ocórrer en el tercer, La coneixença de l’immediat, tanmateix desapareixien les citacions històriques, que ara es transformaven en insinuacions.

Redactat amb motiu de la Primera Ruta pel Marge Gros, celebrada el 29 d’agost de 2009, aquest relat és el segon que hem escollit per reproduir-lo.

LA CONEIXENÇA DE L’IMMEDIAT

SAG

Els habitants del Marge Gros havien iniciat tímidament  la recerca de territoris llunyans. Però, de què es valia si  ignoraven el més immediat?  Així decidiren conèixer cap a quins misteriosos indrets els portaria l’antiquíssim camí que vorejava el Marge Gros. Remotes llegendes parlaven de l’existència de diferents pobles alçats a la seua vora . Devien ser certes? Aquests interrogants estimulà l’afany aventurer dels més intrèpids margegrossers.

Els més vells parlaven de l’existència, cap al nord, d’un gran riu d’aigües turbulentes anomenat  riu d’Alcoi. La més absoluta desconeixença tenien, però, de la ruta del sud. Per açò aquest seria el seu objectiu. Quan aquests agosarats cavallers de fortuna iniciaren la seua peripècia, desconeixien els imponents paisatges que anaven a descobrir. Flanquejats per una banda pel protector Marge Gros i, per l’altra, per una incommensurable vegetació solcada per petits rierols, tolls i ullals, molt aviat albiraren un petit llogaret. Atemorits, foren ben rebuts pels seus afables habitants que els digueren que aquella contrada s’anomenava  l’Alqueria dels Tamarits o Guardamar. Allí sentiren parlar, bocabadats, d’ingents  històries i successos que havien passat per aquell desconegut camí. Però açò no els deturà i continuaren la marxa.

Vinyes i oliveres, moltes oliveres, els acompanyaren fins un altre paratge. L’excelsa amabilitat dels seus pobladors els reconfortà de l’esgotadora jornada. “Miramar, es diu Miramar ”, exclamaven els seus habitants en ser preguntats on estaven. Allí dialogaren sobre pirates i avantpassats vinguts de més enllà de la immensa mar, però també  els animaren a continuar la seua exploració cap al sud. I els animosos margegrossers proseguiren la marxa.

Al cap d’un temps arribaren a una cruïlla de camins. Cansats de la línia recta, trencaren cap una imponent torre que s’endevinava a la llunyania, deixant de costat el poble que més tard s’assabentarien que es deia Piles. Arribaren cap al tard. Es recolzaren en la seua pètria estructura i pujaren per tortuosos escalons fins una mena de terrassa superior. La vista era espectacular. La mar lluïa esplendorosa i incitava la imaginació dels aventurers: vaixells de diferents senyeres  la solcaven cap a  ports desconeguts. Però també despertava por, preocupació per perills desconeguts que eren capaços de vindre d’aquelles aigües tan transparents que, sorprenentment, es podien transformar en tèrboles. Retorn

I decidiren tornar. De moment en tenien prou. Sense temor,  retornaren per la vora de la mar gaudint d’un fastuós espectacle de peixos saltadors. Regnava la confiança i l’optimisme: havien aprés que els camins ajuden a conèixer i a viure.