DIARI
DEL PARADÍS ( I )
El 26 d’abril de 2009 Marge Gros feia la seua
presentació pública amb una ruta que vam denominar Les Fonts del
Montdúver i Llegendes Valencianes on, i no fou casualitat, ens
va acompanyar l’escriptor Víctor
Labrado, autor, entre altres obres, de Llegendes valencianes. Mentre
llegíem el llibre, descobrírem un món màgic i misteriós que formava part de la
tradició oral del nostre país. I
nosaltres, els habitants del país del Marge Gros, no podríem tenir un origen mític? I en cas
negatiu, no tendríem la capacitat de crear-lo? 
Així va nàixer DIARI DEL PARADÍS,
on, i llegim textualment, “vos presentem
la llegenda fantàstica del Marge Gros, això sí, silenciada i oblidada, i que
des de la nostra associació volem contribuir al seu rescat i coneixement per
totes i tots”.
Des d’aleshores hem
publicat 30 contes, encara que probablement fem un ús inapropiat del terme, la
temàtica dels quals ha variat sensiblement al llarg d’aquests anys.
Amb motiu del cinquè
aniversari de la nostra associació, hem decidit publicar-los, bé tots, bé aquells que, pensem, tenen una certa qualitat
( terme altrament qüestionable ), el primer del qual us presentem ara.
Comença la llegenda...
LA
LLEGENDA DEL MARGE GROS
JJRG
Monstres de
tres caps, sargantanes voladores, arbres que caminen entre la boira; terres
pantanoses que se t’engolen mentre s’escolta la melodia celestial d’unes nimfes
voladores. Sortosament allí estava el Marge per impedir que totes aquestes
bestioles i criatures malignes no hi pogueren passar. Però els temps no passa debades
i el Marge, poc a poc, començà a clavillar. Les escletxes eren cada vegada més
grans.
Els sorolls i
cants de sirena, tot plegats, s’escoltaven
nit i dia. La població, atemorida. Dones i xiquets ja no eixien de casa.
Els homes, vinga carrejar terra per taponar aquells forats.
La boira i
aquelles plantes, de nom senill i borró, no els deixava veure més enllà dels
primers metres d’aquelles marjals. El Marge havia de resistir, calia
enfortir-lo. Però les forces i ànims anaven esgotant-se fins que uns dels
veïns, anomenat senyor Gros, va fer aquella proposta:
- Tard o prompte el Marge
acabarà per ser empassat. Hem de travessar-lo i així sabrem que hi ha i contra
qui lluitem. És cert que hem sentit aldarulls, gemecs i tota mena de sorolls
esgarrifosos, però cap d’eixos monstres dels quals ens han parlat els nostres
avantpassats, cap d’ells els hem vist mai. És hora d’obrir-nos pas. És hora de
viatjar més enllà.
Dit i fet,
com si aquelles paraules es tractaren d’un encanteri, tot un seguit d’homes i
dones, iaios i iaies, xiquets i xiquetes, es van posar a caminar. Atemorits,
amb preocupació, però tots plegats, colze a colze, com les antigues legions
romanes de Baebiae Quietae, avançaren i avançaren i, a la fi, comprovaren que
en aquelles terres desconegudes, més enllà del Marge, els mostres de tres caps
eren vaixells que solcaven la mar. Les sargantanes voladores eren milotxes que
menuts i grans enlairaven vora la platja; que els arbres no caminaven, ans el
contrari, eren l’arena del muntanyar la qual, per la força dels marejols i del
vent, anava cap avant i cap enrere. I de les terres que s’engolien persones,
res de res. Fang fins els genolls i poca cosa més.
Allò era el paradís! I, en honor al senyor Gros, el
poble en assemblea major, va decidir nomenar aquell Marge com a Marge Gros.
-
I per animar-vos a començar
el dia, la ràdio que sempre està amb vosaltres us convida a escoltar “Qualsevol
nit pot sortir el sol”.
Eren les set
i mitja del matí i el radiodespertador va començar a sonar. Calia espavilar per
ser puntual a la primera excursió de l’Associació Cultural MARGE GROS. Minuts
després, mentre viatjaven per la marjal de Xeraco envers el lloc d’eixida, la
Maria li va dir a sa mare:
- Mare,
aquests xicots de MARGE GROS van inventar el paradís?
==================================
