dilluns, 28 de gener del 2013

ELS CONTES DEL MARGE GROS ( I )



DIARI DEL PARADÍS ( I )

El 26  d’abril de 2009 Marge Gros feia la seua presentació pública amb una ruta que vam denominar  Les Fonts del Montdúver i Llegendes Valencianes on, i no fou casualitat, ens va acompanyar l’escriptor Víctor Labrado, autor, entre altres obres, de Llegendes valencianes. Mentre llegíem el llibre, descobrírem un món màgic i misteriós que formava part de la tradició oral del nostre país.  I nosaltres, els habitants del país del Marge Gros,  no podríem tenir un origen mític? I en cas negatiu, no tendríem la capacitat de crear-lo? 


Així va nàixer DIARI DEL PARADÍS, on, i llegim textualment, “vos presentem la llegenda fantàstica del Marge Gros, això sí, silenciada i oblidada, i que des de la nostra associació volem contribuir al seu rescat i coneixement per totes i tots”.


Des d’aleshores hem publicat 30 contes, encara que probablement fem un ús inapropiat del terme, la temàtica dels quals ha variat sensiblement al llarg d’aquests anys.
Amb motiu del cinquè aniversari de la nostra associació, hem decidit publicar-los, bé tots, bé  aquells que, pensem, tenen una certa qualitat ( terme altrament qüestionable ), el primer del qual us presentem ara.

Comença la llegenda...

LA LLEGENDA DEL MARGE GROS
JJRG

Monstres de tres caps, sargantanes voladores, arbres que caminen entre la boira; terres pantanoses que se t’engolen mentre s’escolta la melodia celestial d’unes nimfes voladores. Sortosament allí estava el Marge per impedir que totes aquestes bestioles i criatures malignes no hi pogueren passar. Però els temps no passa debades i el Marge, poc a poc, començà a clavillar. Les escletxes eren cada vegada més grans.
Els sorolls i cants de sirena, tot plegats, s’escoltaven  nit i dia. La població, atemorida. Dones i xiquets ja no eixien de casa. Els homes, vinga carrejar terra per taponar aquells forats.
La boira i aquelles plantes, de nom senill i borró, no els deixava veure més enllà dels primers metres d’aquelles marjals. El Marge havia de resistir, calia enfortir-lo. Però les forces i ànims anaven esgotant-se fins que uns dels veïns, anomenat senyor Gros, va fer aquella proposta:

-  Tard o prompte el Marge acabarà per ser empassat. Hem de travessar-lo i així sabrem que hi ha i contra qui lluitem. És cert que hem sentit aldarulls, gemecs i tota mena de sorolls esgarrifosos, però cap d’eixos monstres dels quals ens han parlat els nostres avantpassats, cap d’ells els hem vist mai. És hora d’obrir-nos pas. És hora de viatjar més enllà.

Dit i fet, com si aquelles paraules es tractaren d’un encanteri, tot un seguit d’homes i dones, iaios i iaies, xiquets i xiquetes, es van posar a caminar. Atemorits, amb preocupació, però tots plegats, colze a colze, com les antigues legions romanes de Baebiae Quietae, avançaren i avançaren i, a la fi, comprovaren que en aquelles terres desconegudes, més enllà del Marge, els mostres de tres caps eren vaixells que solcaven la mar. Les sargantanes voladores eren milotxes que menuts i grans enlairaven vora la platja; que els arbres no caminaven, ans el contrari, eren l’arena del muntanyar la qual, per la força dels marejols i del vent, anava cap avant i cap enrere. I de les terres que s’engolien persones, res de res. Fang fins els genolls i poca cosa més.
Allò  era el paradís! I, en honor al senyor Gros, el poble en assemblea major, va decidir nomenar aquell Marge com a Marge Gros.

-        I per animar-vos a començar el dia, la ràdio que sempre està amb vosaltres us convida a escoltar “Qualsevol nit pot sortir el sol”.

Eren les set i mitja del matí i el radiodespertador va començar a sonar. Calia espavilar per ser puntual a la primera excursió de l’Associació Cultural MARGE GROS. Minuts després, mentre viatjaven per la marjal de Xeraco envers el lloc d’eixida, la Maria li va dir a sa mare:

- Mare, aquests xicots de MARGE GROS van inventar el paradís?  
         ==================================

dimecres, 23 de gener del 2013

LA CARA AL VENT




Bufava el vent per les Planes del Montgó
Diumenge 23 de gener de 2013

Era diumenge, 23 de gener. Tota la nit havíem sentit udolar el vent i experimentàrem un cert desassossec. No era una inquietud gratuïta, no, ja que aquell dia teníem previst realitzar una ruta per les Planes del Montgó. Els dies anteriors ens havien parlat de ciclogènesi explosiva, mot que  sols escoltar-lo provocava temor.
Amb incertesa ens  alçaràrem i  comprovàrem per la finestra que el cel era ras, tanmateix els arbres ballaven frenèticament al compàs de la música del déu Èol.  Però nosaltres obviàrem els temors i decidirem cantussejar la coneguda cançó de Raimon:


                                                Al vent, la cara al vent,
                                                el cor al vent, les mans al vent,
                                                els ulls al vent, al vent del món.

Així que decidírem acudir al lloc de concentració, la Ronda Sud de Daimús. Efectivament, constatàrem que tots havien tingut la mateixa idea i un bon nombre d’ incondicionals de Marge Gros ens estava esperant, anhelant passejar sota els peus de l’enorme talaia del Montgó. Potser fóra  una manera de buscar una mica delit en una època tan feixuga com estàvem vivint. Recordàrem de nou el cantautor de Xàtiva:

                                                La vida, ens dóna penes
                                                ja al nàixer és un gran plor.


Però encara ens va meravellar més  comprovar com, a les Rotes de Dénia, encara ens esperaven un altre nombrós grup de persones.
Tots plegats, iniciàrem la marxa entre luxosos xalets. El carrer era molt costerut, però la vista que teníem ens feia oblidar l’esgotament. Progressivament anàvem prenent un bon ritme, esperonats pel fort vent que bufava. Aviat arribàrem a la torre del Gerro, antiga i deformada talaia, que protegia la costa dels atacs dels pirates. 



 










 Després d’unes succintes paraules sobre aquesta torre de guaita, agafàrem el sender cap a les Planes. El viarany, pedregós i un poc mullat per unes quantes gotes que havien caigut la nit anterior, era plàcid, planer. Entre matolls de coscoll, garrigues i margallons, anàvem trepitjant el sender rocós i rogenc, gaudint a la nostra dreta de la majestuosa silueta del Montgó. 






Al cap d’una estona arribàrem a una senda, ampla, que resseguírem fins arribar als Molins de Xàbia. 


Quin bon dia haurien tingut aquells moliners per moldre blat! Allí, sota la seua protecció, esmorzàrem. Davant nostre teníem l’espectacular vista de Xàbia, de la qual gaudírem entre mos i mos.



 En acabar de menjar, un glopet de mistela ens va reconfortar. I continuàrem, després de fer-nos la foto oficial.



Entre pins i xalets aïllats, arribàrem a la zona recreativa de les Planes, després de passar per un petit bosc.

 Menàrem, entre una vegetació frondosa, fins arribar al molló de Codina. De cop i volta, l’arbrat va desaparèixer, deixant davant nostre un autèntic desert de roques que conduïa cap als penya-segats.




 Fou una autèntica aventura arribar-hi, ja que el potent vent ens dificultava la marxa, però ho aconseguírem. Albiràrem Eivissa, tota la costa valenciana, el far de Sant Antoni i, sobretot, una mar molt picada. L’esforç havia pagat la pena. 

Calia, doncs, retornar cap al lloc de partida. Després d’unes 5 hores de caminar aplegàvem de nou a les Rotes, després d'una caminada on el paisatge, més que les paraules, fou l'autèntic protagonista. 
El vent continuava bufant...

                                              Però nosaltres,
                                              al vent, la cara al vent,
                                              el cor al vent, les mans al vent,
                                              els ulls al vent, el vent del món.

I després un excel·lent cuscús.

dimecres, 9 de gener del 2013

RUTA ALS PEUS DEL MONTGÓ



CONVOCATÒRIA OFICIAL
LES PLANES DEL MONTGÓ
(DÉNIA-XÀBIA)


LOCALITAT:                DÉNIA-XÀBIA
DATA:                         20 de gener de 2012
LLOC DE TROBADA:     Ronda Sud de Daimús
HORA:                         8 del matí
DIFICULTAT:                BAIXA.
DESNIVELL:                 132 metres
QUILÒMETRES:            14
TEMPS ESTIMAT:          4,45 hores
RESERVA DINAR:          margegros@gmail.com  fins   
                                        dimecres 16 de gener.



SINOPSI DE LA RUTA

La proposta d’avui és una de les variants de la PR-CV 355 que transcorre per les Planes, entre els termes de Dénia i de Xàbia, entre el Montgó i el cap de Sant Antoni, entre el verd dels pins i el blau de la mar. 

     Deixem els cotxes al final de les Rotes, prop del restaurant Mena. Comencem la ruta per un carrer que s’obri a mà dreta. Entre xalets recorrem la part més costeruda i urbanitzada del recorregut, passem de ran de mar als 132 m en 1,2 km. 
En arribar a la torre del Gerro la vista ens diu que paga la pena fer l’esforç. A partir d’ara el camí va guanyant altura suaument entre romer, margallons i espígol, entre el Mare Nostrum, i el Montgó. I poc a poc el garrigar dóna pas al bosquet de pi. La senda de terra rogenca es fa pista. Ja som a les Planes. Travessem la carretera CV-7362 que va al cap de Sant Antoni i al seu far, i uns deu minuts més tard arribem al segon lloc d’interés, els molins de Xàbia.

Des de la torre del Gerro fins ací hem fet uns 3,5 km (1h,30’). Aquest és el lloc on esmorzem, tot tenint la badia de Xàbia al davant, l’illa del Portitxol, la cresta del penyal d’Ifac, i la majestuosa serra de Bèrnia

     Reprenem la marxa cap a llevant. A uns 200 metres hi ha una bifurcació. Agafem la senda de la dreta, per la costa de Sant Antoni, un  tranquil caminal de vegetació i xalets discrets. A uns 1000 metres (15’) creuem novament la carretera del far i 800 m després, acompanyats d’un bosquet de pins adults, xiprers, margallons i algunes oliveres i garrofers arribem a l’àrea recreativa. Des dels molins fins ací hem fet 2,5 km. 

     Un poc més avant (300 m) ens desviem de la senda, a l’esquerra, i abandonem el bosquet per acostar-nos a un dels llocs on el verd deixa pas al blau. 300 metres més allà som al molló de Codina, a tocar dels penya-segats. Si el dia és clar, a l’esquerra tenim la torre; darrere hi ha Dénia amb el seu castell i el seu port; Segària, el cim de la Safor, la Cuta, el Mondúver, les Creus de Tavernes, la serra de les Agulles de Corbera, Cullera, i tota la costa que ens permeta el dia. I al davant, Eivissa. A la dreta, el far de Sant Antoni, i darrere el Montgó. Hem arribat al final del recorregut, hem fet vora 8 km. 


     Cal ara desfer camí per altres viaranys tranquils i silenciosos. Recorrem 2,3 km i arribem novament a la carretera que mena al far, al creuament on hi ha el santuari de la Mare de Déu dels Àngels, antic assentament dels jerònims que després vindrien a Sant Jeroni de Cotalba. Per la mateixa carretera en direcció al massís del Montgó anem consumint camí de tornada. A uns 950 m. tenim el creuament que indica a l’esquerra els molins i a la dreta la torre del Gerro. Reprenem el camí de la dreta i comencem a descendir suaument tenint novament la vista del golf de València. I poc a poc guaitem la torre, el final de les Rotes i les urbanitzacions. Hem passejat uns 14 km.

dijous, 3 de gener del 2013

REPRENEM LA MARXA

PROGRAMA EN RUTA 2013

Dénia i Xàbia, Xeresa i la l'Atzúbia, la Vall d'Alcalà i Planes de la Baronia. Les Vall d'Albaida i Gallinera. La Safor. La ruta urbana i la del Marge Gros, sense oblidar la màgica marxa nocturna o la desconcertant ruta sorpresa. De nou reprenem la marxa en un any especial per a nosaltres, l'any del nostre cinquè aniversari. Potser, entra dins del joc, que circumstàncies alienes a la nostra voluntat ens obliguen a canviar llocs i dates. Però tant s´hi val, de nou trepitjarem les nostres terres, veurem la nostra mar, caminarem respectuosament per les nostres muntanyes i albirarem altres paisatges llunyans. No calen més  paraules. Passem a l'acció en aquesta  nova edició de la programació EN RUTA 2013
Bona ruta i bon oratge!

 

diumenge, 30 de desembre del 2012

CINC ANYS VAGAREJANT PEL NOSTRE ENTORN



  FEM CINC ANYS!

Complim 5 anys. Ara ja sabem caminar de forma autònoma. Abans de parir-nos, érem sols consciència dispersa, però no sabem si resultat d’alguna alineació estel·lar o d’alguna antiga profecia, aquella idea esparsa es va aglutinar i va collar en un ens feble, nu, desprotegit: Marge Gros. No vam tenir padrins que ens regalaren res, sols alguna ànima caritativa ens va donar la mà per ensenyar-nos a caminar, primer  a les palpentes, sense rumb fix, però aviat  vam aprendre a fer-ho de forma més o menys desimbolta.
Casa nostra era un desert, un desert d’il·lusions. Començàrem a observar que tot girava al voltant d’una consigna: tenir més, més, més. Gens no importava el preu que s’havia de pagar. Sí, el camí , la nostra ruta, no seria gens fàcil. Érem una cosa estranya: ens agradava passejar per les muntanyes, escoltar el cantar dels ocells, contemplar, fascinats, els mils colors que prenia la natura. Fruíem d’escoltar música, de ser espectadors d’una obra teatral, de sentir el bell ritme d’un poema o sentir parlar d’altres èpoques, d’altres móns. Tot això ens feia feliços.
 Però també coneguérem el dolor, el patiment i la frustració en observar com la nostra natura era destruïda inconscientment, o no, per vés a saber quins interessos. (Feu un clic suau)

 I decidírem crear el nostre  paradís. Voluntat, constància, perseverança i treball  no ens faltava.  Fou així com, al cap d’un temps,  va venir la pluja i l’àrid entorn va començar a canviar.
Ja han passat 5 anys. Ja caminem de forma autònoma i, el més bell de tots, no anem tot sols. Ens sentim sempre acompanyants d’una munió de persones que amb la seua fidelitat, dia rere dia, ens donen el seu suport i  ens impulsen a mantenir-nos en el camí que hem encetat. No sabem si arribarem mai a tenir el nostre paradís, tanmateix per ell lluitarem.
 Per molts anys!
(Feu un tendre clic)

dijous, 20 de desembre del 2012

DE VEGADES TENIM BONES SORPRESES



LA DESCONCERTANT RUTA SORPRESA A L’OMBRA DEL GELIBRE [1]
16 de desembre de 2012

Semblava que el fet d’haver descobert el lloc on anava a transcórrer la pretesa ruta sorpresa li havia llevat part de l’encant. Però no, aquella no era més que una estratagema per despertar entre els participants un cert desassossec, perquè sabíem que encara en quedaven més.
A les 9,15 del matí iniciàvem la ruta unes setanta persones des del Cantó la Font,  al bell mig de l’Atzúbia. Caminant per l’antic camí reial, ens dirigírem a l’antiga era de la Creu, tot travessant pel nucli originari de l’Atzúbia, el popular carrer de Dalt. Des de l’era observàrem la imponent mola del campanar de l’església. Era moment de parlar una mica d’història, del poble i d'antigues denominacions de diferents camins que el recorrien. Aprofitant l’avinentesa, ens férem la fotografia de grup on es podia comprovar en els ulls dels participants una certa impaciència per saber quina seria la sorpresa definitiva. 

Però encara no era el moment. Així que vam mamprendre la marxa pel camí de les Forques, envoltats de bancals de tarongers. La bufona Milotxa ens mirava amb recel en saber que no anava a ser el centre d’atenció del viatge. Més complagut es trobava el Gelibre, devanit en conèixer  que anàvem a besar-li els peus. 

Pausadament, arribàrem al camí del Través envers la recerca de la senda de l’Asmeita. Els tarongers continuaven omnipresents, però s’endevinava que el seu protagonisme estava a punt de finir. En travessar per l’antic barranc de Benimataix, vam ser conscients que l’espectacle anava a començar.

Una breu aturada per agrupar els excursionistes i explicar-los l’origen d’aquest antic topònim, fou el prolegomen de l’ascensió per una senda entapissada  per pedres pacientment col·locades feia centenars d’anys. Trajecte esplèndid, goigs dels sentits.

  Aviat, però, arribàrem al camí de l’Ombria on escoltàrem històries de tresors amagats i de descobertes casuals. Després d’oir parlar del temps de Jaume I,  de monedes i velles cassoles de fang, continuàrem per l’encisador viarany, redescobert fa pocs anys. Entre arbres i matolls que ens embolcallaven, el gaudi fou quasi absolut en contemplar aquell paratge tan desconegut, que la natura havia protegit sàviament. I com en vam fruir!

L’adorable senda ens va menar a la partida de l’Asmeita, a l’ombra del Gelibre. Era el moment ideal per esmorzar, entre ametlers i cirerers,  i contemplar la imponent vista que ens oferia aquell indret.

 Era, també, l’hora de la primera sorpresa de la jornada: pastissets de moniato i ametles, dàtils i figues seques, acompanyades de l’omnipresent mistela de Xaló, cosa que ens recordava que les festes de Nadal estaven a tocar de mans.


Després de l’àpat, calia retornar envers l’Atzúbia, però abans se’ns va parlar d’aquella estratègica partida origen de litigis limítrofs ancestrals i que sempre es pretenia solucionar enraonant al voltant del mil·lenari pou de l’Asmeita.
La davallada cap al poble no fou menys espectacular. La mar, la immensa mar blava, ens oferia una imatge de postal i, com una minúscula taqueta, divisàrem l’illa d’Eivissa, sense menysprear la idíl·lica marjal de Pego-Oliva. 


En arribar a l’entrada del poble, a la ja coneguda era de la Creu, era el moment d’iniciar l’última sorpresa, la definitiva. Ara el camí s’empinava, breument, fins arribar al cementeri. Després va planejar fins aplegar al Tossal del Llop. Inopinadament, sota  xalets de recent construcció, se’ns va desvetllar l’encobert secret: visitaríem la cova de Canelobres. Aparentment semblava una broma, però en arribar a una porta de ferro que cloïa un accés que conduïa  no se sap on, la sorpresa fou majúscula quan l’obrírem i començàrem a penetrar en la cavitat.  


 Una seductora barreja de llum i obscuritat va posar la màgia final de la ruta. Atònits en contemplar aquella desconeguda cavitat, les ninetes dels ulls dels caminats eren una mostra palpable del desconcert que els havia produït. Sí, no som imparcials, però  la nostra impressió va ser que havíem aconseguit el nostre propòsit: tres sorpreses al preu d’una


[1] Agraïm a l’ajuntament de l’Atzúbia-Forna la seua desinteressada col·laboració en la realització d’aquesta ruta. Gràcies de tot cor.