LA
DESCONCERTANT RUTA SORPRESA A L’OMBRA DEL GELIBRE [1]
16 de desembre de 2012
Semblava
que el fet d’haver descobert el lloc on anava a transcórrer la pretesa ruta
sorpresa li havia llevat part de l’encant. Però no, aquella no era més que una
estratagema per despertar entre els participants un cert desassossec, perquè
sabíem que encara en quedaven més.
A les 9,15
del matí iniciàvem la ruta unes setanta persones des del Cantó la Font, al bell mig de l’Atzúbia. Caminant per l’antic camí reial, ens dirigírem
a l’antiga era de la Creu, tot travessant pel nucli originari de l’Atzúbia, el
popular carrer de Dalt. Des de l’era observàrem la imponent mola del campanar
de l’església. Era moment de parlar una mica d’història, del poble i d'antigues denominacions de diferents camins que el recorrien. Aprofitant
l’avinentesa, ens férem la fotografia de grup on es podia comprovar en els ulls
dels participants una certa impaciència per saber quina seria la sorpresa
definitiva. 
Però encara no era el moment. Així que vam mamprendre la marxa pel
camí de les Forques, envoltats de bancals de tarongers. La bufona Milotxa ens
mirava amb recel en saber que no anava a ser el centre d’atenció del viatge.
Més complagut es trobava el Gelibre, devanit en conèixer que anàvem a besar-li els peus.
Pausadament,
arribàrem al camí del Través envers la recerca de la senda de l’Asmeita. Els
tarongers continuaven omnipresents, però s’endevinava que el seu protagonisme
estava a punt de finir. En travessar per l’antic barranc de Benimataix, vam ser
conscients que l’espectacle anava a començar.
Una breu aturada per agrupar els
excursionistes i explicar-los l’origen d’aquest antic topònim, fou el
prolegomen de l’ascensió per una senda entapissada per pedres pacientment col·locades feia centenars
d’anys. Trajecte esplèndid, goigs dels sentits.
Aviat, però, arribàrem al camí
de l’Ombria on escoltàrem històries de tresors amagats i de descobertes
casuals. Després d’oir parlar del temps de Jaume I, de monedes i velles cassoles de fang, continuàrem
per l’encisador viarany, redescobert fa pocs anys. Entre arbres i matolls que
ens embolcallaven, el gaudi fou quasi absolut en contemplar aquell paratge tan
desconegut, que la natura havia protegit sàviament. I com en vam fruir!
L’adorable
senda ens va menar a la partida de l’Asmeita, a l’ombra del Gelibre. Era el
moment ideal per esmorzar, entre ametlers i cirerers, i contemplar la imponent vista que ens oferia
aquell indret.
Era, també, l’hora de la primera sorpresa de la jornada:
pastissets de moniato i ametles, dàtils i figues seques, acompanyades de l’omnipresent
mistela de Xaló, cosa que ens recordava que les festes de Nadal estaven a tocar de
mans.
Després de
l’àpat, calia retornar envers l’Atzúbia, però abans se’ns va parlar d’aquella
estratègica partida origen de litigis limítrofs ancestrals i que sempre es
pretenia solucionar enraonant al voltant del mil·lenari pou de l’Asmeita.
La
davallada cap al poble no fou menys espectacular. La mar, la immensa mar blava,
ens oferia una imatge de postal i, com una minúscula taqueta, divisàrem l’illa
d’Eivissa, sense menysprear la idíl·lica marjal de Pego-Oliva.
En arribar
a l’entrada del poble, a la ja coneguda era de la Creu, era el moment d’iniciar
l’última sorpresa, la definitiva. Ara el camí s’empinava, breument, fins
arribar al cementeri. Després va planejar fins aplegar al Tossal del Llop.
Inopinadament, sota xalets de recent
construcció, se’ns va desvetllar l’encobert secret: visitaríem la cova de
Canelobres. Aparentment semblava una broma, però en arribar a una porta de
ferro que cloïa un accés que conduïa no
se sap on, la sorpresa fou majúscula quan l’obrírem i començàrem a penetrar en
la cavitat. 
Una seductora barreja de llum i
obscuritat va posar la màgia final de la ruta. Atònits en contemplar aquella desconeguda
cavitat, les ninetes dels ulls dels caminats eren una mostra palpable del
desconcert que els havia produït. Sí, no som imparcials, però la nostra impressió va ser que havíem
aconseguit el nostre propòsit: tres sorpreses al preu d’una
[1]
Agraïm a l’ajuntament de l’Atzúbia-Forna la seua desinteressada col·laboració
en la realització d’aquesta ruta. Gràcies de tot cor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada