IX RUTA NOCTURNA

IX RUTA NOCTURNA

dijous, 20 de desembre de 2012

DE VEGADES TENIM BONES SORPRESES



LA DESCONCERTANT RUTA SORPRESA A L’OMBRA DEL GELIBRE [1]
16 de desembre de 2012

Semblava que el fet d’haver descobert el lloc on anava a transcórrer la pretesa ruta sorpresa li havia llevat part de l’encant. Però no, aquella no era més que una estratagema per despertar entre els participants un cert desassossec, perquè sabíem que encara en quedaven més.
A les 9,15 del matí iniciàvem la ruta unes setanta persones des del Cantó la Font,  al bell mig de l’Atzúbia. Caminant per l’antic camí reial, ens dirigírem a l’antiga era de la Creu, tot travessant pel nucli originari de l’Atzúbia, el popular carrer de Dalt. Des de l’era observàrem la imponent mola del campanar de l’església. Era moment de parlar una mica d’història, del poble i d'antigues denominacions de diferents camins que el recorrien. Aprofitant l’avinentesa, ens férem la fotografia de grup on es podia comprovar en els ulls dels participants una certa impaciència per saber quina seria la sorpresa definitiva. 

Però encara no era el moment. Així que vam mamprendre la marxa pel camí de les Forques, envoltats de bancals de tarongers. La bufona Milotxa ens mirava amb recel en saber que no anava a ser el centre d’atenció del viatge. Més complagut es trobava el Gelibre, devanit en conèixer  que anàvem a besar-li els peus. 

Pausadament, arribàrem al camí del Través envers la recerca de la senda de l’Asmeita. Els tarongers continuaven omnipresents, però s’endevinava que el seu protagonisme estava a punt de finir. En travessar per l’antic barranc de Benimataix, vam ser conscients que l’espectacle anava a començar.

Una breu aturada per agrupar els excursionistes i explicar-los l’origen d’aquest antic topònim, fou el prolegomen de l’ascensió per una senda entapissada  per pedres pacientment col·locades feia centenars d’anys. Trajecte esplèndid, goigs dels sentits.

  Aviat, però, arribàrem al camí de l’Ombria on escoltàrem històries de tresors amagats i de descobertes casuals. Després d’oir parlar del temps de Jaume I,  de monedes i velles cassoles de fang, continuàrem per l’encisador viarany, redescobert fa pocs anys. Entre arbres i matolls que ens embolcallaven, el gaudi fou quasi absolut en contemplar aquell paratge tan desconegut, que la natura havia protegit sàviament. I com en vam fruir!

L’adorable senda ens va menar a la partida de l’Asmeita, a l’ombra del Gelibre. Era el moment ideal per esmorzar, entre ametlers i cirerers,  i contemplar la imponent vista que ens oferia aquell indret.

 Era, també, l’hora de la primera sorpresa de la jornada: pastissets de moniato i ametles, dàtils i figues seques, acompanyades de l’omnipresent mistela de Xaló, cosa que ens recordava que les festes de Nadal estaven a tocar de mans.


Després de l’àpat, calia retornar envers l’Atzúbia, però abans se’ns va parlar d’aquella estratègica partida origen de litigis limítrofs ancestrals i que sempre es pretenia solucionar enraonant al voltant del mil·lenari pou de l’Asmeita.
La davallada cap al poble no fou menys espectacular. La mar, la immensa mar blava, ens oferia una imatge de postal i, com una minúscula taqueta, divisàrem l’illa d’Eivissa, sense menysprear la idíl·lica marjal de Pego-Oliva. 


En arribar a l’entrada del poble, a la ja coneguda era de la Creu, era el moment d’iniciar l’última sorpresa, la definitiva. Ara el camí s’empinava, breument, fins arribar al cementeri. Després va planejar fins aplegar al Tossal del Llop. Inopinadament, sota  xalets de recent construcció, se’ns va desvetllar l’encobert secret: visitaríem la cova de Canelobres. Aparentment semblava una broma, però en arribar a una porta de ferro que cloïa un accés que conduïa  no se sap on, la sorpresa fou majúscula quan l’obrírem i començàrem a penetrar en la cavitat.  


 Una seductora barreja de llum i obscuritat va posar la màgia final de la ruta. Atònits en contemplar aquella desconeguda cavitat, les ninetes dels ulls dels caminats eren una mostra palpable del desconcert que els havia produït. Sí, no som imparcials, però  la nostra impressió va ser que havíem aconseguit el nostre propòsit: tres sorpreses al preu d’una


[1] Agraïm a l’ajuntament de l’Atzúbia-Forna la seua desinteressada col·laboració en la realització d’aquesta ruta. Gràcies de tot cor.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada