IX RUTA NOCTURNA

IX RUTA NOCTURNA

dimecres, 1 de març de 2017

CRÒNICA DE LA RUTA PER LA RIBERA DEL XÚQUER: ENTRE RIOLA I POLINYÀ



LA RIBERA DEL XÚQUER, TERRA GENEROSA

A les 8,15 del matí corríem. Corríem de ganes de menjar-nos el dia. A les 8,15 del matí so a so, lletra a lletra, anàvem formant síl·labes, anàvem creant paraules que transmetien una calmada eufòria. Mots i rialles entusiastes, somriures a dojo.

A les 8,15 del matí no calia consultar l'oracle de Delfos per verificar que el dia seria esplèndid.

Aquell dia marxàrem amb els vehicles sense fer soroll. Els motors dels cotxes imitaven l'agradable bonior de les abelles quan festegen les flors.

Passades les 9 del matí aplegàrem a Riola. Un sol espectacular ens rebé. No calia banda de música. La natura emetia les més belles notes musicals. Els pentagrames volaven per sobre els nostres caps. Calia asserenar-se. Contenir l'emoció... I res millor que caminar.



Iniciàrem la marxa pels afores de la població per camins perfectament endreçats. Subtilment percebérem la flaire de l'aigua, d'aigua domesticada civilitzadament des de temps immemorials. Era la séquia Major de Riola, majestuosa, generosa. Aliment de la terra que alletava tarongers, caquiers i altres fills de la terra. I ens dolgué l'ànima observar el sòl dels camps coberts dels seus fruits, vençuts en una desigual batalla. Tristesa i consciència. 







El sol era extremadament agradable, convidant-nos a gaudir de cada passa que donàvem. I la nostra epidermis ho agraïa, necessitada de les seues carantoines.
Aplegàrem a Polinyà entre horts, palmeres i elegants i caducs edificis.






De sobte, tot i que ho intuíem, aparegué el Xúquer solemnement. Ens acostàrem a la zona recreativa del poble, un autèntic balcó al riu. Exquisit. Regi. 



Sota una moreres esporgades esmorzàrem tenint davant els nostres ulls tan magnífica vista. El riu baixava calmat, però majestuós. Altres vegades ho havia fet enfurismat arrabassant tot el que trobava pel davant. 





Notàrem olor carn torrada, a embotit. Llenya que cremava, fum que ballava al seu entorn. El llenyater de Fortaleny devia estar a prop.
Ens alçàrem mandrosament per continuar la ruta. Un glop d'herberet ens animà a refer la marxa. Abans, però, ens férem una fotografia amb el més imponent riu valencià, el Sucro, el Xuqr dels musulmans. L'emmarcaríem.



 Reprendrem la marxa pel camí de la Mota, mur construït per l'home per poder ensinistrar-lo en temps de desassossec, quan la passió el desbordava. Mur de concòrdia, no pas de repressió.  
 Per la lloma del cordó marxàrem ufanosos, galantejant amb el riu. Ell ens mostrà  les seus joies: ànecs, corriolets, busquerots, tortugues;  canyars, pinedes;  l'enginyeria hidràulica... el cano i l'assut de Riola. 













Enorgullits, amerats i enlluernats del paisatge, restàrem immòbils una estona resistint-nos a acabar el viatge. Una més, una fotografia més. Els dispositius de memòria dels mòbils i de les càmeres anaven ataconant-se. 


Resignats, marxàrem cap a Riola, aguaitant l'esvelta figura del campanar. Malgrat els esglais, Riola vivia enamorada cap al riu. La seua riba era plena de pescadors. El petit passeig que creuava el poble de nord a sud era reblert de persones que celebraven, potser, una festa inexistent. Fugaçment recordàrem la vall del Loira, recordàrem Amboise, Blois... 





Però érem a Riola, a la Ribera valenciana.  
A les 4,30 de la vesprada, després de dinar complidament, deixarem el poble. Ens havíem menjat el dia i havíem quedat gratament satisfets.   



Daimús, 1 de març de 2017


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada